GARO - Personal impressions

A warning to disprevented normal Westerners readers, before they dare to watch this series or any Asian other, should take some things into account:

- It is a different culture stuff. This means, for example, there is a certain restraint in the actors when expressing, even if their characters do not require it or, even, which we would say "overperformance".

- It is a sort of work we are not usued to, or we only accept it for children and teenage public because it is supposed that we have already overcome stages of fantasy, magic, special powers. If so, I have not overcome it. Plus, I think that we know as "reality” is an authentic fiction because it does not have a real foundation: what is seen is only based in what we see, touch, feel, they all are appearances. Science always tell us that senses and feelings continuament deceive us but, indeed, we do not believe it (the summit of inconsequence); even logic is subjective because it depends on what we know and what we can admit. Fantasy, magic, alternative worlds, beings that inhabit them, etc. magnificent metaphors and/or symbols of what for me reality is, can be taken out and, therefore, I find them more believable. This tv series belongs to a type of literature that has lost validity among us, but that for the Asians, and especially Japanese people, preserve a great estimation: it is about heroes. In this one, heroes are not perfect.

- The profusion of special effects and computerized animation are put below this mental orientation. And for them, fantasy and adult age are not incompatible.


Warnings done, I will tell you that review has never been my strong point, since I usually leave myself to take away by the story, which is what interests me more. Because of that, I only dare to speak about "personal impressions".

I do not usually like the stories that imply fight. Actually, I watched this because I found it amusing. I do remember asking myself, episode after episode "towards where all this ends up"?. You see, I missed a bit of movement in the main plot, but this could not put aside me from the TV, and I found it surprising. Step by step, some useful or to be useful information appeared. I did not get bored, did not find it heavy, nor childish, and either there was any "too" strident enough to bother me.

Yes, there are some shocking things, which it do not suppose me any problem because they have been made deriberately. For example:

- When they want to show a big spill of blood, we see an impressive red splash, which disappears blurred in the air... and we see any blood again nowhere. It goes so far that they leave intact even the cloth through the wound has been made. This should not be to us too strange -except if we like gore, and I do not- when we see that the characters, which are supposed highly trained and capable of making important physical feats, getting better of heir wounds almost immediately (depending on the opponent that makes them) and to continue struggling.

- The main character wears a kind of lovely white coat, long, open, wide, almost of design, that is always clean, it does not matter that its wearer was in full combat and he rolls on the ground or he is thrown against a tree -I ask myself how many of them they had to make. There are few exceptions, which disappear when the camera moves from him. They preserve it clean even while the boy has his face and hands dirty. On this coat allow me to tell that it endows to the protagonist a magestic elegance when it is in motion, in contrast to the tight two pieces dress of black leather that he wears underneath.

Which I call the "great descent" from chapter 25 is a different stuff. Here, this white coat does not move with the wind for a while: it resembles a fault. There are more. This is specially remarkable because in the disk of the Making Of it is said that they have cared a lot about details, but that one who spoke was the director of action scenes, and maybe he only referred to his field of activity.

Despite I am not an expert at all, even it is clear for me how the computerized animation improves as the series goes on. The "great descent" that I spoke about before is not the same that horror hunting in the first chapter.

Some few words about Hiroki Konishi’s performance, what got the starring role, Kouga Saejima. In general, I agree with some reviews that I have read: it looks a bit too much for him, not very good showing a cold and surly guy, but a lot better since third chapter ahead. And improving. We can see his expressive progress, as well as his evolution as a character. We will see him to learn to put his look in his role service. Often his eyes, only them, gives us an evidence that tells something about feelings of such a closed person as Kouga is. Further on, with the acceleration of the main plot, when events assault him and when some barreiers start to fall down, he shows us some excellent emotional moments -especially taking the Japanese standards into account.

The Making Of disk tells another very interesting thing that left me shocked. So Konishi and Ray Fujita, who plays Rei Suzumura, received Keita Amemiya's gratitude for having accepted to shoot their action scenes by themselves, without stunts; he considered it a miracle. If you get the chance to watch it, you will notice that this is sometimes very risky for physical integrity. Is also said there that Mika Hijii, who played Kaoru Mitsuki, made hers from chapter 24 by herself. God bless them all!

In spite of that a lot of scenes were filmed in bright day -interior of buildings, parking lots, urban streets, roads etc- hunting horrors and most of action was made especially by night, so the series has a Gothic air.

Really, I did not expect that they showed Kouga’s house like an almost Victorian mansion, but of austere and shady insides, nor that they used cutlery in an Occidental style. Even, his sword is straight and has a double cut, and if we forget the handle and the mechanism of closing, it might be European.

About this, it has also drawn my attention strongly that in no moment any proper noun of city, of village, of country, had been mentioned; the only names of places -building, residential complex- were in English. If people’s names and their racial shots are Japanese, –and some images show the city as Tokyo– it looks almost as a coincidence. It is as if they wanted to tell us "it can happens in any place". Yes: proliferation of horrors as a reflection of the human miseries and sins has a true universalistic will, and the lot of times that humans and humanity as a species, in contrast to the horrors, are mentioned, too.

The fight against the horrors -beings of demoniac nature- along so many episodes gives it a look of "monster of the week" but has not been too heavy for me.

The fight choreographies have left me fascinated. Thanks to Garo I know why "choreography" is named so: they have the precision of a ballet and, if you can abstract from the real images in, and you focus in aesthetics, there is even some beauty.

The splendid armors wore by Kouga and Rei are awesome. They have got a great realism, despite being very different: Kouga’s one is golden and bright -ironies of fate that the more closed of characters shines in this way but, hey, he’s the hero!-; Rei’s one is named "silvery", but it looks a darker metal, in spite of shining. And since we speak about clothing, I have already mentioned Kouga’s, magnificent in black and white; but Rei’s, everything in black, with a long coat and a sophisticated circular trimming|on the back, is great as well. Kaoru’s is the most normal, because she is a normal girl, which both boys are not.

The talkative jewels of both Makai Knights are also spectacular: Koga’s ring and Rei’s pendant with chain. They are very elaborated, and when they animated them for making them to speak, it shows as if they have got facial muscles, and it gives them a shocking realism. The script has endowed them with intelligence and even with personality.

Although the plot is not complicated -too much simple, in my opinion- they complement it with colaterals stories of people that, involuntarily, have attracted horrors that have possessed them, and we see why they were taken easyly.

The one that I find poorly used was the villain of the series. We only see him to move about the end, and he disappears in quite unexpected way, leaving me a bad aftertaste: too little villain for such a plotting dust. There is a question that I would do: really was this guy needed, if it is destroyed by another upper hierarchycally villain? Yes, I supose, since, as we were revealed in episode 22, he has been a key piece in many events. Well, the main plot has not been started off until finishes chapter 17, and it could have started before.

As a matter of fact there is a succession of three villains in the two last episodes. Probably this does not have another goal than forcing the protagonist to facing and fight them. But even this is not made tiresome, in my opinion: each one struggles in a different environtment. I would describe the fight of the main character against the three successive villains like this:

1. Will of respecting the own path.
2. Triumph of love.
3. Self improvement.

I expect to be able to comment on it later on, since I am noticing some few ineresting things.

On the other hand I consider that they have abused of the archetype of the damsel in distress rescued by the boy. Certainly, big part of the series turns about this, and it has no sense that bothers me. But I think that the amount of fainting and fallen down so easily that poor Kaoru suffers, is going too far. Moreover, if I put myself in her shoes, she would find very annoying that after each memoristic lapse, the same unsociable guy remained near me, even too close -perhaps I am going too far: Kouga has always been very honorable.

And, at last, I miss a right kiss. But -oh!- I am afraid that Japanese people are quite puritans.

The end is unexpected. Actually it is the only thing that remains without closing in the series. To see the real end it will be necessary to send the watcher to the last scene of the special The beast of the White Night.

GARO - Koga Saejima: un héroe solitario en busca –involuntaria– de su humanidad

ATENCIÓN: Recordad que si todavía no habéis visto la serie, la lectura de este texto os la va a fastidiar.


Si algo pesa sobre la vida y milagros de Koga, es su padre. Mejor dicho, su muerte. Es difícil pensar que Taiga hubiera permitido, de seguir vivo, que su hijo se hubiera desarrollado sin un entorno social mínimo que, aparte de permitirle conservar la sonrisa, le habría dado unas pautas elementales de conducta social. En este sentido Koga es un poco salvaje, desconoce mucho de las relaciones humanas, ni siquiera tiene interés alguno. Además habla poco, es cerrado, arisco y adicto al trabajo. Es insociable, y gracias a su bondad básica y a su idealismo combinados, no es antisocial.

Pero Taiga murió y su hijo, aún niño, carente también de madre, vertió todo su ser en lo que su padre le había encomendado vía comunicación post-mortem: reclamar la herencia de Garo y todo lo que implicaba de protección hacia la humanidad. Un idealismo heredado, y un padre idealizado.

Cap. 7. Rei provoca a Koga, pero sólo puede enfadarlo en serio cuando insulta la memoria de su padre. Y no es una reacción suave.

Cap. 12. Koga lleva escritas en la cara su robada infancia y la pesada herencia que fue puesta sobre sus tiernos hombros.

Aunque a primera vista pueda parecerlo, su misión heróica no era aceptada tan sólo como una verdad dogmática, debió haber algún grado de convencimiento. Sinó, ¿por qué en el episodio 2 se molesta en pedirle a un horror el dinero que Kaoru le había entregado de buena fe porque eran el único medio que ella tenía para cumplir sus sueños, si sabía que le quedaban menos de cien días de vida y que él mismo tendría que ser su verdugo?

Ésto de los sueños es curioso. Él, que había renunciado a tener los suyos propios, defiende los de los demás. Da la impresión de ser una víctima sacrificial; de la primera mitad de la serie se deduce que él ha renunciado a su vida humana para que los otros la disfruten. Creo que por eso se trastorna cuando, en el capítulo 16, el sacerdote Makai Amon le dice que la maldad siempre existirá en el corazón humano y que por eso la lucha de los Caballeros será eterna: ¿si no hay esperanza, por qué tenía él que defender a nadie o, dicho más personalmente, por qué había él sacrificado su humanidad? En estos momentos la presencia de Kaoru era ya muy importante, y él se había dado cuenta de que en la vida no todo era cazar horrores.

Quizás es por eso que en el episodio siguiente se pregunta si un asesino humano merece ser protegido por él, cuestión que semanas antes habría rechazado ni siquiera plantearse. Seguramente había algo de eso cuando, más tarde, enfurecido porque el tipo había escogido a Kaoru como víctima, lo pretende matar. La magnanimidad de ella lo salva de ser ensartado por la espada de Koga, pero éste no entiende por qué hay que dejarlo vivir. Cada criminal se convertía en una burla a lo que él hacía por la humanidad, y Kaoru debe recordarle que no hay ningún ser humano perfecto.

Su conflicto existencial no se mezcla bien con su creciente conciencia de los sentimientos, como hemos visto en el caso del asesino. Los efectos se suman o se multiplican y resultan más difíciles de controlar. Su estoicismo indiferente o, dicho de otra manera, su frialdad, queda relegada a los momentos de calma. Siempre son los sentimientos los que disparan las alarmas emocionales; si éstos no son tocados es capaz de mantenerse sereno porque, a pesar de todo, él cree en su causa.


Cap. 21. Disparado, herido, desarmado, insultado, inducido a desconfiar de la bondad de su causa y amenazado de muerte inminente por un hombre que busca venganza. Koga ha tragado saliva, pero ser capaz de mantener sus dudas para sí, sin perder el control, le permite salir airoso.

Ésta fe vuelve a cuestionarse en el capítulo 22, donde se da cuenta de que todo su trabajo ha servido para proveer a Barago.

Mucho peor: traiciona sus creencias de manera fulminante en el episodio 23. Excitado por los acontecimientos, y siendo una vez más el disparador sus sentimientos personales -el rapto de Kaoru, una derrota contra en Barago y el recuerdo del asesinato de Jabi- paga el precio de su inexperiencia emocional, pierde el control y se deja arrastrar por la ira. Su armadura llega al tiempo límite sin que él la despida; entonces se deforma y empieza a devorar todo lo que el hombre es. Si, in extremis, Rei consigue rescatarlo de las garras de su yo oscuro, es sólo porque la fe, aunque enterrada, permanece allí. Cuando vuelve a efrentarse a Barago, quizás porque la experiencia es demasiado reciente, no osa llamar a su armadura: ahora le tiene mayor respeto, sabe “de verdad” que es un arma de doble filo. Ha empezado a comprender a fondo qué es ser Garo. Sobre todo, Koga no ha tenido nunca tan claro que el camino de las tinieblas no es el suyo: su alma está salvada y su fe es firme.


Cap. 23. Los sentimientos personales potenciados y pervertidos por la ira toman el poder en el peor momento. El cuerpo, el alma y los ideales se retuercen hasta quedar irreconocibles: la unica manera de vencer al mal es con el mal.

Sí, la fe es su punto fuerte. Y aliada con el amor, una vez superada la prueba de fuego del capítulo 23, será la fuerza que expulsará a Meshia del cuerpo de Kaoru, la que inducirá a la propia Kaoru a ejercer su magia y que, en consecuencia, Meshia llegue a ser vencida. Porque si bien es verdad que las alas de su armadura se las debe a Kaoru, también lo es que él pudo mantenerlas virtualmente el tiempo suficiente para conseguir su objetivo cuando se desacopló la armadura.

Todavía más. Durante la lucha con Kiva no puede llamarla. El entorno es extremadamente difícil: un anillo gigante planeando y cayendo sobre la ciudad. Aquí hay algo más que instinto de supervivencia ante lo que es una leyenda viviente. Por fin es capaz de enfrentarse a la macabra escena que la ha perseguido toda la vida: la de una garra espantosa apareciendo delante de su cara después de atravesar el cuerpo y la armadura de su padre. Él puede llegar a perforar la mano de Kiva, el alter ego y maestro de Barago. Lo que comporta la desmitificación de Kiva y tiene un efecto colateral: la única piedra que se interponía entre en Koga sus antepasados, su padre -su muerte- se ha hecho polvo. Por eso, cuando por fin consiguió convocar a su armadura, ya en tierra firme, pudo ser consciente por primera vez de toda la fuerza que descendía a través de su línea de sangre, la de los precedentes Garo, y canalizarla a través de sí mismo. Koga había trascendido su individualidad para convertirse en un alma grupal. O, diciéndolo de una forma más popular, la fe mueve montañas.

Como buen héroe, Koga no abandona nunca su idealismo, lo hemos visto. Se lo matiza y se lo desmitifica, pero es lo que le hace dar lo mejor de sí mismo. Si primero fue la razón de su vida, cuando Kaoru se convirtió en otra razón, evita que se lance de cabeza hacia los sentimientos y lo mantiene en equilibrio; al menos es así hasta que hay un atentado contra éstos los cuales, no lo olvidemos, no está acostumbrado a tomar en consideración. Para él son como bombas de relojería. Pero el idealismo de Koga es también, en buena parte, causa de su insociabilidad.

El servicio a la humanidad, cuando no va acompañado de madurez espiritual, es satisfactorio para un solitario: le da una meta elevada que complace a su alma y le evita el compromiso y los problemas del contacto persona/persona. Koga no necesita nada más para sentirse bien con él mismo y con el mundo. Hasta que los sentimientos no colorean su vida, no le importa que aquéllos a quienes defiende se lo merezcan o no: las pequeñeces humanas están demasiado por debajo de su visión global y, claro está, el bosque no le deja ver los árboles.

Sí se autoimpone tratar con alguien, lo hace movido por el interés. El capítulo 4 es revelador en este sentido. Inicia la conversación y escucha la historia de una pobre mujer que busca a su marido desaparecido después de visitar a un médico-horror, y cuando ha obtenido toda la información que precisa, se marcha sin decir ni gracias ni adiós. El caso de Kaoru es atípico desde el principio. Si se digna a llevarla a su casa y velarla hasta que sabe que está bien, después que estuvo a punto de matarla, posiblemente habrá que entender que él acepta la responsabilidad de protegerla, ya que todo después nos lo indica así.

Koga da un paso de gigante al aceptar a Kaoru en su casa en el capítulo 5. A veces está claro que se arrepiente de esta decisión: cuando su yo solitario se rebela contra esta invasión, y contra la erosión más sutil a que la presencia de ella lo somete.

Al final del capítulo 6 tenemos el primer indicio de que ella ya es algo más que un cebo, y parece que Rei Suzumura también lo piensa. Que Koga cierre los puños cuando Rei parece querer maltratarla se puede interpretar como instinto protector, pero que se turbe cuando el otro insinúa que la quiere a ella nos habla de algo distinto. Igualmente, al acabar el capítulo 7, su ansioso ¿"donde está"? habría sido más indiferente si tan sólo fuera una cuestión de responsabilidad para con alguien a quien hay que guardar del peligro.



Cap. 3. A Koga le fastidia la exuberancia expresiva de Kaoru. Estas dos tomas son de después que él la haya salvado de un horror mientras ella estaba inconsciente. Ella se despierta en sus brazos, grita, patalea, le dice que la suelte, y él la deja caer al suelo sin ninguna ceremonia.

En el episodio 16 el mismo Koga dice haber observado sus sentimientos. Seguro que se dio cuenta de sus reacciones en estos casos. Él, ni siquiera se planteaba que estos sentimientos lo pudieran llegar a afectar. En el capítulo 5 Zaruba, el anillo-guía, comenta, curioso, las complicaciones de las relaciones entre hombres y mujeres, pero Koga declara tajantemente que a él no le interesan para nada. Entonces, no es muy probable que le gustaran. Del episodio 8 al 11 es el mismo tipo frío e insociable de siempre. Incluso al final del capítulo 9, cuando por fin le dice a la Kaoru la primera cosa bonita –"hoy tienes un aspecto magnífico" – sólo parece la simple constatación de un hecho; al fin y al cabo ella ha cambiado muy favorablemente la opinión que tenía de su padre, y eso podía haberla dotado de un aspecto radiante.

Seguro que Kaoru no quería exasperarlo en el episodio 11. Ella le insiste en que lo acompañe a un concurso de televisión. Es curioso que el enfado de él empiece cuando ella insinúa querer hacerle la misma propuesta a Rei, dada su negativa. Quizás la mirada que le hace después tiene implícita algún grado de arrepentimiento, pero no hay duda que Koga se esforzará mucho para rescatarla de las garras del horror que se ha aprovechado de su tristeza. Sin disimular su aversión, se dejará convencer por el demonio para participar en su juego, aunque el precio del fracaso sea, no sólo perder el alma de Kaoru, sino también la suya propia. No es una apuesta banal, la de Koga; pero él nunca ha sido banal. Velar por su protegida, ¿o algo más?

Cap. 11. Sometido a lo que para él son estupideces -juegos y pruebas- en escenarios bastante “horteras” creados por un horror que, además, es un mal perdedor, Koga ve puestas a prueba su paciencia, ingenio y determinación para recuperar el cuerpo y el alma de Kaoru ... y no perder la suya en el proceso.

El guionista es cómplice de nuestra curiosidad y ha tenido el humor de inventarse un ritual de devolución de alma que implica un beso. No hay duda que Koga lo cumple científicamente, eso ha quedado claro viendo la turbación que muestra después cuando, sentados en la escalera para que la Kaoru tenga tiempo de recuperarse, ella deja caer su cabeza sobre el hombro de él. Bienvenido sea el beso, incluso discretamente oculto por un punto brillante, ya que será lo único que veremos entre los protagonistas.

Cap. 11. Koga recita el antiguo hechizo que forma parte del ritual de devolución del alma. Postura curiosa. Pero seguro que sus ojos cerrados y la mano que se pasea suavemente por la cabeza de Kaoru son aportaciones suyas que ni siquiera sabe que ha hecho.

El viejo sacerdote Amon hurga en el insconsciente del chico para hacer salir a los fantasmas: su padre murió porque lo amaba, y él no osa amar por temor a sufrir la pérdida -Kaoru tiene los días contados. Presionado, Koga da forma verbal a los pensamientos que habían quedado a medio hacer, y acaba sabiendo lo que quiere: luchará por ella mientras le quede vida de la que disfrutar, y la sacrificará un día antes de cumplir los cien para ahorrarle la agonía; su única ambición es que "su luz brille todo el tiempo posible". Así es como en Koga deja, por fin, de luchar contra sus sentimientos.



Cap. 16. Koga vuelve de visitar a Amon. Lo recibe una Kaoru jubilosa, que se ha emocionado al verlo. La frialdad ha desaparecido de su mirada, y sus ojos ya no ocultan nada.

Por desgracia, él continúa sin poder verbalizar algo frente a ella, y pierde una oportunidad de oro para informarla de su situación. El resultado es que aquel mismo día ella sabrá, por la boca de un horror moribundo, que ha sido usada como cebo.

El desconsuelo de Kaoru al saberse engañada, es comparable a la conmoción de Koga que, no solo ha quedado al descubierto su secreto, sino que ella le hace sacar el anillo y huye, arruinando sus buenos propósitos -ya había un fruto Baranacas para ella- y dejándola expuesta al ataque de cualquier horror, precisamente cuando los cien días están a punto de acabarse.

Cap. 19. Jabi ha salvado a Koga de ser muerto por Rei, y lo ha cuidado. Ella se le insinúa, pero él, sin rechazarla abiertamente, no reacciona. Koga hace el gran esfuerzo de rogarle que lo ayude a salvar a Kaoru. Muy a pesar suyo, Jabi acepta.

A partir de ahora Koga tiene que salvar una situación que él mismo ha creado, agravada por los hechos externos -su rebelión contra el santuario del este, las consecuencias del asesinato de Amon-, y veremos las cosas que puede llegar a hacer por amor: sustrae a Kaoru de las manos de un Rei ansioso de venganza, con la consecuencia de tener de luchar a muerte con él; se aventura, con muy pocas posibilidades de éxito, a conseguir el Barancas una vez muertas las dos únicas personas que lo habrían podido ayudar; ha de convencer a Kaoru que vuelva a tener ganas de vivir para darle tiempo a traer el Barancas, y le jura que lo conseguirá; inicia una lucha titánica para salvarla una vez sabe que se ha convertido un un portal para Meshia, y en el proceso se verá tentado casi fatalmente por el lado oscuro, y se enfrentará a Barago, contra el que no tenía prácticamente posibilidades; no podrá utilizar otras armas que la fe y el amor para expulsar a Meshia del cuerpo de Kaoru y, una vez conseguido, tiene que adentrarse en el mundo de los demonios para evitar que ésta vuelva a poseerla. Finalmente, la dejará marcharse a Italia para que empiece a materializar su sueño de convertirse en una gran artista. O sea que Koga se nos ha convertido en un héroe romántico.

Cap. 20. Obligado por la muerte de Amon y Jabi, Koga se ha aventurado a solas a recoger el Barancas que necesita Kaoru para sobrevivir, en un lugar mágico donde un caballero Makai está poco menos que indefenso. La intervención inesperada de Rei evita que Koga, agotado por su lucha contra el custodio electromecánico de la fruta, acabe mal cuando ya la había obtenido.

Con tantos acontecimientos que le tocan tan de cerca e impactándolo con fuerza, su fría indiferencia ya es historia y sus sentimientos salen torrencialmente, eso sí, a través de sus acciones. Y de sus ojos, diría yo. Incluso cuando se declara, no lo parece en absoluto o lo hace de forma indirecta, cosa que deja a Kaoru un poco desorientada.

Cap. 21. Koga empieza a tener consideración hacia los sentimientos de los demás. Intenta aliviar la preocupación de Kaoru y Gonza, que saben que él va a adentrarse conscientemente en una trampa. "Volveré", les dice.

Su relación con Rei es más que tensa desde desde el principio. De sopetón, Koga se encontrará luchando por su vida, enfrentado a un colega con una rabia que no puede entender. Sin embargo, es sobre todo en esta relación donde podemos captar mejor su nobleza. No lo ataca cuando cae; no duda en olvidar que ha estado a punto de matarlo cuando hay cosas más importantes a considerar, como el retorno de la espada al mundo de los demonios, y confiando que Rei también valorará la situación imparcialmente. Tampoco se priva de ayudarlo a deshacerse de la garra de un horror gigante.

Pero no olvida. Le echa en cara todas sus maldades cuando Rei admite su error en arremeter contra él. En pro del bien común y por el de Kaoru, sin embargo, es capaz de pasarlo todo por alto. Rei corresponde con un nivel de abnegación tan intenso como su anterior furia vengativa, y Koga tendrá mucho que agradecerle.

Gonza, el mayordomo, es sin duda un subordinado, y eso queda muy claro, pero es una relación correcta y respetuosa. También es evidente que Gonza ama al chico al que, prácticamente, ha criado, y lo conoce bien. Pero sólo hacia el final vemos a Koga interesarse por su salud y teniendo piedad de sus sentimientos.

Cap. 18. Enfrentados por la posesión de la espada del ritual de purificación, Jabi acusa a Koga de dejarse ganar por ella cuando jugaban siendo niños. ¡"Tu amabilidad es tu defecto mayor"!, le dice. Lo insulta y lo desprecia porque él no la quiere atacar aunque ella lo hace, y con ganas.

Con respecto a Zaruba, el anillo-guía, asistimos a una relación más compleja. Curioso, parece que sea precisamente Zaruba el miembro "humano" de esta singular pareja. A veces da la sensación que es él quien expresa lo que tendría que decir Koga. Capítulo 16: Koga va a visitar a Amon:

Zaruba: "Este viento llega cargado de recuerdos".
Koga: "Ya".

Eso no significa que sea sentimental. Capítulo 17: Koga ya ha reconocido que ama a Kaoru; no pueden encontrar un horror, aunque saben por dónde se esconde, aproximadamente.
Zaruba: "No hay alternativa. Tienes que hacer venir la Kaoru".
Koga: ¿"Para usarla como cebo"?
Zaruba: ¿"A estas alturas te preocupas? ¿Acaso no la dejaste vivir para eso"?

Descarado, insinuador, replicador, algo romántico, Zaruba ha sido el único amigo que Koga ha tenido durante muchos años, y su pérdida es sentida como tal. Por la reacción que tiene Rei al ser testigo, podemos saber que los Caballeros Makai acaban teniendo una relación muy profunda con sus joyas-guía.


Muchísimas gracias, Radix, por tu colaboración gráfica, otra vez.

GARO - Introducción argumental

En un mundo paralelo al nuestro viven los demonios, los cuales son llamados "horrores". A veces se abren portales entre ambos mundos porque algunos objetos tienen un lado oscuro, hecho aprovechado por los horrores para entrar en el nuestro. Dada su afinidad básica con los defectos y estados de ánimo negativos propios de los humanos, se sienten atraídos por personas en lo que llamaríamos la misma longitut de onda, los poseen y los usan para atraer a otros, de los cuales se alimentan. Es decir, los horrores son depredadores naturales de la especie humana.

Con el fin de dar una opotunitat a la humanidad existe la orden de los Caballeros Makai. Su principal misión es la de cazar los horrores que penetran en el mundo humano. Para ayudarlos en su tarea han recibido una preparación rigurosa que los hace capaces de compensar los potentes atributos naturales demoníacos. Además, disponen de armas blancas y de herramientas mágicas fabricadas por los Sacerdotes y Sacerdotisas Makai. Quizás el tipo de herramienta más notable son las joyas-guía: informan, aconsejan, detectan a los horrores y hacen algunas otras tareas diversas -una especie de PDA en versión Makai.

Disponen también de armaduras hechas de lo que llaman "metal del alma" -las armas también lo están. Permanecen en un espacio interdimensional hasta que son invocadas por los caballeros para eliminar algún horror. Tienen una resistencia extraordinaria, pero por las características del metal de que están hechas, reaccionan a su portador, reflejando de alguna manera su estado mental y/o emocional. Así, una espada hecha del metal del alma puede ser muy pesada o muy ligera.

El caso de las armaduras no es tan simple. Desconocemos quién las hizo, cuándo y cómo, pero todo parece indicar que su eficacia con los horrores tiene que ver con la afinidad fundamental que tienen con ellos. Así, para seguridad de sus portadores, tienen una funcionalidad limitada a 99,9 segundos, pasados los cuales se desacoplan espontáneamente y vuelven por donde han venido; también he visto que lo hacían después de alguna caída o golpe especialment violento. Sin embargo, cuando las emociones de quien la viste sintonizan con su naturaleza esencial -es decir, cuando son bastante negativas- deshacerse requiere un acto de voluntad deliberada; en caso contrario permanecen, y pasan otras cosas.

Parece que los Caballeros Makai tienen un nombre/título característico que quizás denotan también algún tipo de rango, a menudo hereditario. Así, Koga Saejima es Garo, que lo heredó de su padre; en cambio Rei Suzumura, Zero, no lo heredó por sangre, sinó porque fue adoptado.

La trama argumental de Garo nos cuenta que un día, mientras Koga Saejima "trabajaba", fue testigo de como la sangre del horror que apenas había matado salpicaba a la chica que quería comerse, Kaoru Mitsuki. La muerte segura de la desdichada Kaoru como comida del horror fue sustituida por una muerte también segura en manos de su supuesto salvador de armadura dorada que, además, aparecía en un libro de cuentos y recuerdos de su niñez, y en sueños recientes: demasiado para asimilarlo de una sola vez, mientras una gran espada te está apuntando. Y se desmayó.

Una ley Makai obligaba a matar a los humanos contaminados con sangre de horror debido a que al cabo de cien días, si habían sobrevivido a los ataques de los horrores que padecerían a partir de aquel momento, sufrirían una muerte espantosa. Era la primera vez que Koga se encontraba en esta situación, y ver desmayarse a la chica justo cuando iba a descargar el golpe fatal lo hizo reconsiderar su acción. Suponemos que se montó la película de que la dejaba vivir para utilitzarla como cebo en su caza, al fin y al cabo sólo una vez la utilizó deliberadamente. En secreto, él quería liberarla de su destino maldito, con muy pocas esperanzas. Si no lo conseguía, no le quedaría otra alternativa que matarla para ahorrarle el padecimiento final.

Mientras Koga no cesa de enfrentarse a horrores, otro caballero Makai le acosa con inquietante propósito, y un misterioso personaje juega sus cartas con disimulo, observa y espera.

Garo - Impresiones personales

A modo de aviso hacia el desprevenido lector occidental medio, antes de que se aventure a mirar esta serie o cualquier otra oriental, tendría que tener en cuenta algunas cosas:

- Es un producto de una cultura diferente. Eso se traduce, por ejemplo, en una cierta contención de los actores a la hora de expresarse verbalement, dejando de lado que sus personajes lo requieran o no o, por el contrario, lo que llamaríamos "sobreactuación".

- Es un género de obra al que aquí no estamos muy acostumbrados, o sólo lo admitimos para el público infantil y/o adolescente porque se supone que nosotros ya hemos superado la etapa de la fantasía, la magia, los poderes especiales. Si eso es cierto, yo no lo he superado en absoluto. Es más, considero la "realidad", como la llamamos nosotros, como una auténtica ficción por la sencilla razón que no tiene un fundamento real: sólo se basa en lo que se ve, se toca, se siente; es decir, todo apariencias. La ciencia no para de decirnos que los sentidos y los sentimientos nos engañan continuament, pero no nos lo creemos (el colmo de la inconsecuencia); incluso la lógica es subjetiva porque depende de lo que sabemos y de lo que, por lo tanto, podemos admitir. De la fantasía, de la magia, de los mundos alternativos, de los seres que los habitan, etc. se pueden sacar magníficas metáforas y/o símbolos de lo que para mí es la realidad y, por lo tanto, lo encuentro más creíble. Esta serie pertenece a un tipo de literatura que ha perdido vigencia entre nosotros, pero que para los orientales, y especialmente para los japoneses, conservan una gran estimación: la de los héroes (la diferencia es que, en esta serie en concreto, los héroes no son perfectos).

- La profusión de efectos especiales y de animaciones computerizadas se ponen al servicio de esta orientación mental. Y para ellos, la fantasía y la edad adulta no son incompatibles.

Hechas estas advertencias, os diré que la crítica no ha sido nunca mi punto fuerte, pues tengo tendencia a dejarme llevarse por la historia que se cuenta qué es, de hecho, lo que más me interesa. Por eso, sólo me atrevo a hablar de "impresiones personales".

A mí no me acostumbran a gustar las historias que implican lucha. Si seguí la serie cuando la pusieron en la tele por cable fue porque la encontré entretenida. Recuerdo que yo misma me preguntaba, episodio tras episodio "¿hacia donde lleva todo eso?". Vaya, que echaba de menos un poco de movimiento en el argumento principal, pero eso solo no me pudo apartar de la tele, y yo misma me sorprendí. Poco a poco se iba dando información útil o destinada a ser útil con el tiempo. No me aburría, no lo encontraba pesado, ni infantil, ni tampoco había ninguno "demasiado" lo bastante estridente como para molestarme de verdad.

Eso sí, hay algunas cosas chocantes, que no me suponen ningún problema porque es evidente que han sido hechas con total deliberación. Por ejemplo:

- Cuando se quiere representar un derramamiento importante de sangre, vemos una gran salpicadura roja, que desaparece difuminada en el aire ... y no volvemos a ver la sangre por ninguna parte. Se llega a los extremos de dejar intacta también la ropa a través de la cual se ha producido la herida. Eso no nos tendría que resultar tan extraño -excepto si nos gusta el gore, que no es mi caso- cuando vemos que los personajes, a los que se supone altamente entrenados y capaces de hacer proezas físicas importantes, pueden rehacerse de sus heridas en el acto (dependiendo del adversario que se lo haga) y continuar luchando.

- El protagonista lleva una especie de abrigo o gabardina preciosa, larga, abierta, ancha, prácticamente de diseño y de color blanco roto que siempre está inmaculadamente limpia, no importa que su portador esté en pleno combate, ruede por el suelo o lo estampen contra un árbol -me pregunto cuántas piezas de éstas habrán tenido que hacer. Hay pocas excepciones, que desaparecen tan pronto como la cámara se aparta de él ni que sea un momento. Se da el caso de conservarla limpia, mientras que el chico tiene cara y manos sucios. Sobre este abrigo dejadme decir que, en movimiento, dota a nuestro protagonista de una elegancia magestuosa, sobre todo en contraste con el traje ea dos piezas de piel negra ceñido que lleva debajo.

Diferente es el caso de lo que yo llamo el "gran descenso" del capítulo 25. Que dicho abrigo blanco no se mueva con el viento durante un rato cuando el resto de tiempo sí que lo hace, ya se parece más a un fallo. Hay más. Eso es especialmente notable porque en el disco del Making of se dice que han tenido mucho cuidado con los detalles, pero quien hablaba era el director de escenas de acción, y quizás él sólo se refería a su campo de actividad.

Aunque no soy, de ninguna de manera, una entendida, incluso es patente para mí como las animaciones computerizadas mejoran a medida que avanza la serie. No tiene nada que ver el "gran descenso" de qué hablaba antes con la cacería del horror en la galería de arte del primer capítulo.

Unas palabras sobre la actuación de Hiroki Konishi, que hace el papel protagonista. En un principio estoy de acuerdo con algunas críticas que he leído y que dicen que está un poco verde para el personaje que le ha tocado, el de Koga Saejima, un tipo frío y arisco que en los primeros episodios cuesta un poco creerse. Afortunadamene chupa mucha cámara y podemos ver su progreso expresivo, así como su evolución como personaje. En mi opinión, la mejoría es evidente en el capítulo 3. Lo veremos aprender a dominar la mirada y ponerla al servicio de su papel. A menudo son sus ojos el único indicio que tendremos de lo que oye a un personaje tan cerrado como Koga. Más adelante, con la aceleración de la trama principal, cuando los acontecimientos lo asaltan y empiezan a caer algunas barreras, se enriquece su manifestación expresiva, obsequiándonos con excelentes momentos emotivos -sobre todo teniendo en cuenta los estándares japoneses.

El disco del Making of dice otra cosa muy interesante y que me ha dejado verdaderamente de una pieza. Tanto Konishi como Ray Fujita, qué hace el papel de Rei Suzumura, reciben el agradecimiento de Keita Amemiya por haber aceptado rodar las escenas de acción sin el concurso de especialistas; lo considera un milagro. Si tenéis oportinitat, mirad el disco en cuestión, y os daréis cuenta de que eso de no tener dobles –al menos mientras ruedas– a veces es arriesgado para la integridad física. También se dice qu la Mika Hijii, que hace de Kaoru Mitsuki, también hizo las suyas del capítulo 24 ... Vaya por Dios!

Aunque la mayor parte de escenas están filmadas en ambientes cotidianos -interiores de edificios, aparcamientos, carreteras, calles urbanas, etc- la caza de horrores y buena parte de la acción se hace sobre todo de noche, así que la serie tiene un aire gótico.

Algo que no esperaba era que representaran la casa de Koga como una mansión casi victoriana, pero de interiores austeros y sombríos, ni que se comiera con cubiertos de estilo occidental. En esta misma línea, su espada es recta y de doble filo, y si no fuera por el mango y el mecanismo de cierre, podría pasar perfectamente por europea.

Sobre ésto, también me ha llamado poderosamente la atención que en ningún momento se ha mencionado nombre propio alguno de ciudad, de pueblo, de país; los únicos nombres de lugar mencionados -edificio, complejo residencial- estaban en inglés. Que los nombres de persona y los rasgos raciales sean japoneses, que algo de la ciudad la identifique como Tokio, parecen casi casualidades. Es como si nos dijeran "eso puede pasar en cualquier lugar". Y sí: la proliferación de horrores como reflejo de las miserias humanas tiene una voluntad universalista indudable, por no hablar de las veces que se menciona a los humanos y a la humanidad como especie, por oposición a los horrores.

La lucha contra los horrores -seres de naturaleza demoníaca- a lo largo de tantos episodios le dan un formato de "monstruo de la semana" pero no se me ha hecho pesado.

Me han dejado fascinada las coreografías de lucha. Gracias a Garo sé por qué se les llama "coreografías": tienen la precissió de un ballet y, si puedes abstraerte de las imágenes en sí y te fijas en la estética, hay incluso una cierta belleza.

Rompo una lanza a favor de las espléndidas armaduras que visten Koga y Rey. Tienen un gran realismo, a pesar de ser muy diferentes: la de Koga es dorada y sugiere brillo -ironías del destino, que el más cerrado de los personajes brille de esta manera, pero es que es el prota!- a la de Rey se la llama "plateada", pero parece de un metal más oscuro, aunque más brillante que el antimonio -será símbolo de sus motivos ocultos? Y ya que hablamos de atavíos, ya he mencionado el atuendo de Koga, magnífico en blanco y negro; pero el de Rey, todo en negro y con un abrigo también largo y un sofisticado motivo circular en la espalda, tampoco tiene nada a envidiarle. Kaoru es la más normal, porque ella es una chica normal, cosa que no son Rei y Koga.

También son espectaculares las joyas parlantes de los dos Caballeros Makai: el anillo de Koga y el colgante con cadena de Rei. Son muy elaborados, y cuándo se los anima para hacerlos hablar parece que muevan diminutos músculos faciales metálicos, dotándolos de un realismo chocante. El guión les ha dado inteligencia e incluso personalidad.

Aunque la trama en sí no es nada complicada -un poco demasiado senzilla, diría yo- la complementan las historias colaterales de las personas que, involuntariamente, han atraído los horrores que las han poseído, y podemos apreciar por qué eran presas fáciles.

Lo que encuentro realmente mal aprovechado es el villano de la serie. Sólo lo vemos moverse hacia el final, y desaparece de forma bastante inesperada, dejándome un sabor de demasiado poco villano para la polvareda argumental que había levantado. La pregunta que me hago es: ¿realmente hacía falta este individuo, teniendo en cuenta que es eliminado por otro villano de más jerarquía? Seguramente sí ya que, según descubrimos al episodio 22, ha sido una pieza clave en muchos acontecimientos, sin embargo ... En fin, que la trama principal no se ha puesto en marcha hasta acabar el capítulo 17, y habría podido empezar antes.

De hecho hay una sucesión de tres villanos en los dos últimos episodios, peones aparte. Seguramente eso no tiene otro objetivo que obligar al prota a enfrentarse a ellos. Pero incluso eso no se hace pesado en mi opinión: cada uno lucha en un ambiente distinto y todos tienen su cosa. Por mi parte, yo definiría la lucha del prota contra los tres villanos sucesivos así:

1. La voluntad de respetar el propio camino.
2. El triunfo del amor.
3. La propia superación.

Espero poder comentarlo más adelante, ya que me estoy dando cuenta de unas cuantas cosas.

Por otra parte, considero que se ha hecho abuso del arquetipo de la chica en peligro rescatada por el chico. Es cierto que gran parte de la serie gira en torno a este esquema y no tiene sentido que me moleste. Lo que a mí me parece que es pasarse es la cantidad de desmayos y caídas fáciles que sufre la pobre Kaoru. Además, si me pongo en su lugar, encontraría muy molesto que después de cada lapsus memorístico me encontrara el mismo individuo insociable cerca, o incluso demasiado cerca –quizás me estoy pasando: Koga ha resultado siempre muy honorable en este sentido.

Y, por fin, echo de menos un beso como Dios manda. Pero -ai!- me temo que los japoneses son bastante puritanos en este aspecto.

El final sí que es inesperado. De hecho es lo único que queda sin cerrar en la serie. Para ver el auténtico final habrá que enviar al espectador a la última escena de la miniserie La bestia de la Noche Blanca.

GARO - Kaoru Mitsuki: quan el peó és l’eix de la partida, i qui mou les peces és el destí.

ATENCIÓ: Recordeu que si encara no heu vist la sèrie, la lectura d'aquest text us la rebentarà.

(Modificat el 19 d'agost de 2008. Les modificacions s'identifiquen per estar escrites en negreta i en cursiva)

Als escacs, un peó és una peça senzilla, de moviments limitats, usada per a donar suport a estratègies majors; n’hi ha molts, és sacrificable. També és la que fa avançar la partida, la que pot donar la sorpresa i eliminar una peça major o esdevenir-ne una, excepte el rei. Però que un peó en concret sigui l’objectiu designat de les peces majors d’ambós bàndols és ben difícil, no té recursos per a ser tan temut o valorat, a no ser que la seva cursa per arribar a la línia base contrària o al rei enemic sigui força clara. Vet aquí la Kaoru: un peó privilegiat.

I maleïdes les ganes que té de ser-ho! Es va trobar en aquesta partida per voluntat d’altri i per voluntat d’altri hi ha continuat fins a la fi; no ha tingut ni veu, ni vot, ni tan sols pot veure el tauler de joc i, a més, fins tard no sap que hi està ficada.



Cap. 1. El conte, la seva pàgina final en blanc amb el cavaller daurat: aquests records llunyans apareixen als somnis de la Kaoru anunciant la irrupció del passat en el present. Cap. 10. L’ós de peluix: un altre símbol infantil que també es materialitza perquè el conservaven a l’editorial del conte. Quan, als somnis, l’ós es torna amenaçador i la fa despertar trasbalsada, auncia que alguna cosa no és el que sembla, i que hi ha motius per a tèmer-la. Podria estar anunciant la seva part oculta, la que ha fomentat i conegut en Ryuzaki, la que la fa la víctima designada de Meshia què, al cap i a la fi, és un horror.

Una noia senzilla amb somnis de grandesa, és a dir, una noia molt normal què, gràcies als seus somnis i als esdeveniments que van marcar el seu subconscient quan era petita, es trobarà enganxada a una partida mortal. Filla també d’un home que, d’alguna manera, s’hi va trobar, tot i que amb molta menys intensitat.

La Kaoru és, doncs, una peça mestra en l’entramat del destí, un peó cobejat pel conscient i per l’inconscient dels dos bàndols. Tots ells han vingut al món a fer la seva feina, els resultat de la qual és més esperança per a la humanitat. Però per a aconseguir-la, tota mena d’amenaces han hagut de planar per sobre per a que les predestinades peces treguessin els recursos de la fondària de les seves ànimes.

La Kaoru, com a bon peó, fou usada, i mantinguda en la ignorància del seu paper, cosa que ha evitat el seu desgast. Aquest propòsit del destí ha pres diferents formes en els que l’haurien pogut fer la revelació.

En Barago és el cas més palès pel que té de deliberació amb objectius poc ètics mantinguts per molts anys. Sens dubte, ell volia conservar-la en tota la seva integritat, i s`hi va acostar en forma del psicòleg Karune Ryuzaki, en el què podia desfogar-se, que sempre l’entenia, que mai la pressionava, fent veure que tenia un interès professional, però càlid, per ella, oferint-li sempre suport i ànims, aconllint-la quan ella va fugir d’en Koga i sentia els primers efectes de la seva propera agonia. Va creure la seva història. En cap moment va descobrir ni el més petit indici de la seva mascarada. Per sort, quan la va fer avinent, ella ja havia restablert completament la seva confiança en Koga.

Cap. 24. La Kaoru ha estat posseïda per Meshia. Però aquesta no volia compartir el poder amb ningú i va devorar en Barago. En Koga i en Rei les passaran magres per alliberar-la, ja que no podran ni atacar-la ni defensar-se. Si ells no hi haguessin estat disposats, ella hauria romàs per a sempre com a hoste de Meshia, o fins que aquesta hagués deixat de trobar-la útil.

En Koga és l’altra peça major que tenia a la seves mans, de forma molt literal, la vida de la Kaoru i que l’hauria pogut –degut– informar. És humanament comprensible que a ell li costés comunicar-li el que, de fet, era una sentència de mort; però era una obligació que ell havia acceptat quan renuncià a executar-la tan bon punt fou contaminada amb sang d’horror. Sembla que pretenia ajornar-ho fins just abans d’acomplir-se els cent dies límit quan, previsiblement, ella estaria prou apurada per a acceptar voluntàriament el sacrifici. Però a mesura que s’acosta el moment de fer-ho ell continua igual d’incapaç; s’arrapa a la vida d’ella com si fos la seva pròpia, fins al punt que s’arrisca a obtenir ell mateix el Baranques què té ben poques possibilitats d’aconseguir. I gràcies a que ell no podia accepar el destí fatal, la Kaoru va sobreviure.

Tot i que només ho va fer deliberadament un cop, és cert que en Koga s’aprofitava del seu poder d’atracció cap als horrors per a fer la seva feina. Ella continuava viva i, malgrat les seves resistències inicials, va acabar refiant-se’n.


Cap. 5. Quan en Koga li va dir a la Kaoru (cap. 3) que la volia tenir a prop –ja li havia donat l’anell– ella ho va interpretar com a una proposició de matrimoni encoberta i es va enfadar. Ara, sense sostre on aixoplugar-se degut a la seva desastrosa economia que la fa canviar d’una feina a una altra, s’aprofita d’aquella incauta proposició, prova evident de la ignorància d’ell de les formes socials. Ell, que ja no es recordava de l’oferta –més aviat manament– li demana a canvi que faci alguna feina a la casa. La Kaoru no tindrà raons per a queixar-se de la seva honorabilitat i el troba digne de confiança, però esdevindrà blanc fàcil de no pocs exabruptes.

I va ser una sort que s’arribés a aquest punt, perquè aquest parell van quedar encadenats l’un a l’altre des del primer episodi. La pena és que aquesta confiança no sols ja era ben clara, sinó reforçada per altres sentiments, quan va ser traïda. Per primer cop es produeix una ruptura en la cadena que els uneix. Ella fuig, sense l’anell, i ja no podria ser localitzada. Li va costar molt, a la Kaoru, superar la terrible decepció. Només la proximitat de la seva mort dóna oportunitat a en Koga de demostrar amb fets els seus autèntics sentiments. La nova cadena construïda en aquestes circumstàncies ja no serà un anell monitoritzador ni una espasa de Dàmocles de cap mena, sinó que estarà forjada d’amor i de confiança, i els permetrà compartir sentiments fins i tot a distància.

Cap. 22. L’aliança conscient de la Kaoru amb les “peces majors”l’ha convertida de peó a rei. Com a tal, els seus moviments continuen essent limitats i encara és el centre de la partida, però ja no se la té en la ignorància de res.


L’altra peça major que li hauria pogut parlar, a la Kaoru, és en Rei Suzumura, i és sorprenent que no ho hagi fet, amb el desig que tenia d’enutjar en Koga. Podria ser que cregués que aquest n’era el responsable perquè l’havia deixada viva i li tocava matar-la. També tenim detalls que diuen que els creia amants, o quasi. El fet és que en Rei no pensava tenir autoritat a parlar-li de segons què sense el permís d’en Koga. Quan per fi va dir alguna cosa, la Kaoru ja coneixia part de la història i el lligam amb en Koga s’havia gairebé trencat.

Hom té dret a preguntar-se si utilitzar-la com a esquer va ser l’autèntica o principal raó que va tenir en Koga per deixar viva la Kaoru després de la seva primera trobada a la galeria d’art.

Com veiem més endavant, el famós quadre del paisatge degué impressionar-lo més del que sembla, sobretot quan es van presentar in situ i va veure que fins i tot s’havia pintat a ella mateixa amb el ram que duïa a les mans. Una inspiració ben especial, aquesta. Potser fou la creença en aquest do de plasmar un moment del futur, amplificat per les forces naturals del món màgic, la que va impulsar en Koga a aprofitar l’oportunitat oferta per l’aparició del quadre del Garo alat. Difícilment aquestes ales podrien sorgir al món dels humans així que, si ho havien de fer, havia de ser en aquesta dimensió. En tot cas, ell va tenir fe en que la Kaoru podria posar en moviment la màgia.



Caps. 24 i 25. Al món màgic, la Kaoru i en Koga veuen passar els quadres que ella ha pintat, més un que encara estava en projecte: un estilitzat cavaller d’or amb ales. La mirada d’ell a ella és reveladora; en la meva opinió se succeeixen estupefacció, tendresa i “anem a provar!”. Tot seguit ell agafa el quadre i és absorbit pel seu cor, per a sorpresa d’ella. Mentre en Koga se les heu amb Meshia, ella és visitada pel seu difunt pare, què li aconsella que pinti, així algú podrà treure força de les imatges. Els elements per a pintar apareixen tot seguit i aviat el cavaller alat pren forma. Només acabar-lo, el cos d’en Koga genera un esclat energètic que fon tots els horrors sota els quals estava pràcticament enterrat, que li ha posat la seva armadura, que li ha donat ales i, potser, que li ha amplificat les seves habilitats.

Hi ha un altre indici, d’aquest do. A l’episodi 14 ella ha pintat Garo i Zero esquena contra esquena, i aviat els visualitza barallant-se, com efectivament passarà pocs episodis després, i surt corrents a mirar d’impedir-ho, malgrat el seu fracàs anterior en apaivagar l’hostilitat d’en Rei.

Un altre possible indici? A la fi: la Kaoru ha regalat a en Koga un dels contes i ha pintat l’última pàgina que el seu pare havia deixat en blanc. Què haurà invocat ella, des desl futur, que fa plorar en Koga! La imaginació és lliure.

Que està agafat pels pèls? Potser sí. Però una vegada un horror disfressat d’escultor mediocre li dóna la resposta a l’enigma de la pàgina en blanc, què ella acaba considerant seriosament: “és el teu futur”, li va dir amb una intenció ben diferent.

Malgrat que una vegada, indignat, en Koga titlla els seus dibuixos de “gargots”, és evident que ell no els considera així (vegeu l'actualització al comentari de l'últim screenshot); però en aquest moment la paraula té un efecte colpidor sobre ella. És precisament quan sabem que ha oblidat què li va fer voler ser artista; en pensaments, es plany que no pot debuixar com abans, que “els dits no m’obeeixen”. És, també, quan passa la seva mà, com si fos una carícia, per sobre del dibuix de la mà esquerra d’en Koga, constituïnt-se en el primer senyal que tenim del seus sentiments cap a ell. En suma, és un moment delicat.

I serà un altre horror el que l’ajudarà a superar la crisi artística. L’assessina en sèrie extirpadora de dits li dirà que el màgia de la pintura és que pot materialitzar el que és important d’un moment. La Kaoru ho entén i es reactiva.

La part de la crisi que depèn d’en Koga no serà tan fàcil de solucionar. Ell s’ha adonat del que passa a dins seu i està en plena fase d’autonegació. La considera matussera i que fa escarafalls, quan l’únic que passa és que ella ho ignora tot sobre ell i els usos dels Cavallers Makai, i que és una persona expressiva, al contrari d’ell.


Caps. 1 i 2. Envestir una noia immobilitzant-la contra una columna, agafar-la pel coll, posar-li un encenedor a la cara, i imposar-li un anell –què ella no es pot treure– que la mantindrà localitzable a tothora, no és la millor manera de començar una relació. Però en Koga va per feina i tan se li’n dóna perseguir un horror fins a un quiròfan o fins al vestuari d’un institut femení. Només ell és capaç de donar ordres tan absurdes com “aquest vespre no t’acostis a rellotges”, o “vull que des d’ara et quedis a prop meu”, sense cap altra explicació, i esperar que la Kaoru obeeixi. No és extrany que ella el trobi força antipàtic i no vegi amb facilitat la noblesa i la gentilesa ben amagats sota la seva façana esquerpa.

Sentir-se dir coses com ara “... i pesaves més del que m’esperava”, o “no m’interessen els afers d’altri”, o “em fas nosa, fuig!”, contribueixen poc a emocionar el cor d’una noia. No és fàcil imaginar-se què pot haver unit la Kaoru i en Koga, tan diferents com són però, de tots és sabut, l’enamorament és cec i qualsevol cosa pot activar-lo.

No sé si és veritat, però em fa la impressió que, tot i que se’ns permet escoltar sovint els pensaments de la Kaoru, tenim poca informació que ens deixi deduir l’evolució dels seus sentiments cap a en Koga. Sabem, això sí, que hi té una confiança implícita, fàcilment deduïble a partir de la fi del capítol 4. Això permet que en Koga se’n surti sense problemes quan a l’episodi 11, després que ella recupera els sentits en ser-li tornada l’ànima, alguna sensació residual devia quedar-li als llavis del petó que li havia fet. Ella li pregunta si no li ha “fet cap cosa rara”, i ell pot mentir amb tota impunitat.

Cap. 14. Amb la seva millor intenció, la Kaoru ha anat a veure en Rei, li ha regalat un pastís –ell és molt llaminer– i li ha demanat que faci les paus amb en Koga, amb el desig que treballin plegats. En Rei, què no s’ho creu o no li interessa creure-s’ho, la tomba sobre el llit i, només la intervenció enfàtica del seu penjoll-guia evita que li faci un petó. Ella fugirà tan escarmentada que en arribar a casa no sols no s’adonarà que en Koga s’interessa per primer cop pel que li passa, sinó que l’engegarà, deixant-lo amb cara de “què he fet, jo?”

Però, malgrat l’autonegació, la Kaoru erosiona la pantalla protectora d’en Koga, i els signes ja no triguen a veure’s. Ella degué adonar-se que alguna cosa havia canviat en Koga quan tornà de la seva cita amb el sacerdot Makai Amon. Ella mateixa sembla emocionar-se en veure’l. Em fa l’efecte que tots dos saben, però fan veure que no.

Llàstima que ell no va ser capaç de parlar en aquest moment, quan ja hi havia un Baranques per a ella. Haver d’escoltar la veritat per boca d’un horror quasi mort segurament la va colpejar amb molta més força que si ho hagués sentit d’ell. Difícilment ella hauria quedat tan aclaparada si la decepció no hagués tingut un fort component de daltabaix romàntic.

Si en Ryuzaki/Barago la va rebre a casa seva o l’anà a cercar ell en saber que voltava desemparada no té importància. La qüestió és que li va oferir suport quan el necessitava i en va prendre cura. La seva oferta de deixar-la quedar a casa seva no devia respondre tan sols a fer-la sentir segura, sinó a mantenir-la sota la seva potestat, ara que s’acostava el dia en què ell havia de fer la seva gran jugada. Però la Kaoru té visions espaordidores derivades del seu estat de víctima de sang d’horror aconstant-se als cent dies, i fuig espantada. En Barago ho intentarà, però no podrà localitzar-la de seguida.

Li havien dit que li quedaven ben pocs dies de vida, que la seva mort seria agònica, que no tenia manera de fugir dels horrors que l’assetjaven des de feia mesos, i que hi havia un grup de bojos Makai que volia matar-la. A més, la persona de la que més s’havia refiat, a la que havia après a estimar, i a qui també havia semblat agradar-li, l’havia utilitzada per a la seva cacera de dimonis, com a bon addicte a la feina que és. No és sorprenent que la pobra noia perdés el desig de viure.

Cap. 19. En Rei havia trobat i portat la Kaoru a l’assentament Makai per a coaccionar en Koga. Aquest aconseguí alliberar-la gràcies a una estratagema que li costà un combat a mort amb en Rei. Però ella no es deixa impressionar per a això, ni per veure’l després ferit i inconscient, ni quan la Jabi, la sacerdotessa Makai que arriba a temps de salvar-lo, nega que hi hagués mala fe de cap mena per part d’ell. La Kaoru no gosa creure-s’ho. La ferida sembla fonda. Amb prou feines en Gonza podrà retenir-la.

No será fins que ella comenci els seu últim viatge que l’esperança picarà a la seva porta perquè en Koga, sord a tota evidència que ella no vol saber-ne res, té una voluntat més forta que qualsevol reserva que ella pogués ostentar. Aquesta gran fe també s’expressa esperant que la Kaoru tingui fe en ell, i així serà a partir d’ara. Algú encara dubtava del poder mental d’en Koga?

Sobre això, psicològicament parlant, podríem establir una altra teoria –que podria complementar les altres– de per què la Kaoru va ser deixada viva. Ell podria haver vist en ella, de forma absolutament inconscient, la seva fuugida del seu absorbent món de tenebres –si aquest hagués estat l’objectiu de la seva ànima– i, per tant, va ser l’instigador aparentment involuntari d’aquesta relació. Tal visió de les coses explicaria perquè és ell capaç de deixar que ella es fiqui a dins de la seva vida, i de desenvolupar sentiments tan apassionats per ella quan, en ser en Koga de naturalesa tan tancada, necessitaria molts anys per arribar-hi, o potser no ho aconseguiria en una sola vida.

Llavors, la cadena que els lliga des del començament, encara que és la mateixa, tindria dos vessants: “jo et deixo viva i et salvo dels horrors que vindran cap a tu”, i “jo et segresto per a que em salvis dels horrors que tenen segrestada la meva vida”. El segon vessant de la cadena fóra el que continuaria actiu en acabar-se la sèrie, el que senyalaria la dependència d’en Koga. La seva fe i el seu amor li permet deixar-la marxar a aconseguir el seu somni, però ja hem vist què passa quan algú s’interposa efectivament entre ells, com en Barago. En Koga no es tornaria a inclinar cap al costat fosc perquè ha après una lliçó terrible, però sembla ben capaç de manifestar gelosia violenta, almenys fins que ell sigui autònom en l’ús de la seva pròpia humanitat i s’equilibri amb els seus ideals. Hi hauria una altra possibilitat, però, si ell perdia l’esperança: es retiraria un altre cop al seu món de tenebres, ara com a acte suïcida, cosa que fóra coherent amb la seva naturalesa introvertida.

Però siguem realistes i conseqüents amb la tònica d’una sèrie que acaba bé: la voluntat/fe d’en Koga –què és la seva pròpia màgia– faria impossibe l’aparició d’algú o alguna cosa realment capaç de trencar la cadena psíquica que l’uneix a la Kaoru.

En justa correspondència, la Kaoru també tindria una raó psicològica inconscient per a bastir la seva part de la cadena. Aquestes cadenes sempre són cosa de dos, mai d’un de sol. Com es diu popopularment, dos no es barallen si un no vol. En Koga mai no hauria pogut arrossegar-la si ella no fos la persona escaient. De la mateixa manera, en Barago no hauria trobat mai la Kaoru o, d’haver-la vist, els símbols no l’haurien assenyalada com a la millor candidata a hoste de Meshia i hauria continuat buscant. Amb la seva aliança amb en Koga, la Kaoru podria estar cercant els mitjans d’alliberar-se d’aquesta part fosca què s’evidencia en el seu contacte amb els horrors:

1. Està decidida a ser una artista famosa, i un horror que regenta una galeria d’art li ofereix una oportunitat que, d’una altra manera, no hauria pogut obtenir. Un seriós avís per a que sigui realista, què treballi més i somniï menys (cap. 1).
2. Vol fer diners fàcils, i cau en les grapes d’una estafadora. Curiosament, que aquesta estigués posseïda és el de menys (cap. 2).
3. S’adona que se li passa el termini que va fixar-se de petita per a assolir les seves fites pictòriques, i un rellotge demoníac la deixa sense temps. Al final, fins i tot en Koga li diu que el valori més, el temps (cap. 3).
4. També una crisi temporal –amb les seves corresponents ombres– pot ser objectiu dels horrors. Ha oblidat per què pinta, i un horror li dóna una resposta que és la de la víctima que està posseïnt. A ella li val, però en comptes de sortir corrents a aplicar-la adaptada a la seva manera, es posa a tocar el piano –on ha après la Kaoru a tocar-lo?– i cau de ple en el terreny de la víctima de l’horror (cap. 8)
5. L’obsessió amb la pàgina deixada en blanc pel seu pare al conte la fa ficar-se al cau d’un horror què, lògicament, té una resposta que també ha resultat útil (cap. 15).

Cap. 22. Com nosaltres, també en Koga té dificultats per entendre per què la Kaoru ha estat escollida com a hoste de Meshia. Ella sembla perfecta, però part de la sèrie està dedicada a ensenyar-nos la seva part fosca, la que fa que ella acabi posant-se pel seu compte dins de l’òrbita d’algun horror. L’atracció horrors-Kaoru és mutua. En Koga l’allibera un cop i un altre sense reconèixer l’evidència que té al davant. No pot fer-ho: ambdós es necessiten. I el destí els necessita a ambdós, amb els seus defectes i les seves virtuts, per a desencadenar els fets que portaran més esperança a la humanitat. Aquí té en Koga la resposta que l’Amon no li va donar: els Cavallers Makai lluiten, precisament, per a oferir més esperança de que tot canviï.


Vençuts Barago, Meshia i Kiva, la humanitat no tindrà tanta pressió afegida d’horrors i es poden obrir unes altres possibilitats. La qüestió no és si continuaran existint els horrors, sinó si la humanitat podrà generar prou llum per a que cada cop hi tinguin menys cabuda. La llum es crea quan els humans aprenem les lliçons del destí o, com diuen els orientals, quan saldem el karma. És la forma tradicional d’evolució espiritual.

“I visqueren feliços i menjaren anissos”. No sé si tant. El pobre Koga no sap dir-li a la Kaoru que l’estima, malgrat haver-ho demostrat de llarg. El màxim que ha fet ha estat apuntar-li, pressionat per les circumstàncies, que la necessita, i que li ha obert el cor. Potser ella sí que ho va interpretar com una declaració d’amor. Mal aniríem, sinó.

Cap. 25. La Kaoru es queda de pedra –com jo– quan el seu enamorat s’acomiada d’ella amb un “m’has donat molta feina”. Com ja és habitual, ell s’expressa millor amb les seves accions que amb les paraules i tot seguit fa una inclinació corporal ben pronunciada, i mantinguda. Volem suposar que no l’acompanya a l’aeroport perquè els horrors no li donen festa.
Després de llegir dues versions subtitulades en dos idiomes diferents, m'he trobat amb la sorpresa que en Koga deia una cosa ben diferent al que he anotat aquí, fiant-me de la traducció dels DVDs que tinc. El que ell li deia és "tens talent". Així les coses canvien una mica, oi? I dóna suport a la teoria de que ell realment valora la seva feina.


NOTA ESOTÈRICA. En la vida real, els horrors són els egrégors o formes de pensament de caire imperfecte, què s’acosten a tota persona que tingui pensaments similars als que formen la seva matèria prima, i l’ensorren encara més del que ja ho està. També hi ha els equivalents a Cavallers Makai, però no són un sol grup de persones, sinó molts, repartits per tot el món; uns actuen en comunitat i uns altres ho fan sols. Qualsevol persona que posi la seva voluntat en la purificació de l’espècie humana i el seu entorn, es podria considerar un cavaller makai. Resumint: pensaments purs allunyen formes de pensament perjudicials. El cel té esperança en que ens en sortim –i fer quedar malament gent com l’Amon–, per això, de tant en tant, envia a encarnar-se persones superiors que fan una aportació extra de llum i ensenyen a altres a fer-la servir. Esperança és l’únic que tenim.

Radix, moltes gràcies un altre cop pel teu ajut.

GARO - Koga Saejima: un heroi solitari a la cerca –involuntària– de la seva humanitat

ATENCIÓ: Recordeu que si encara no heu vist la sèrie, la lectura d'aquest text us la rebentarà.


Si alguna cosa pesa sobre la vida i miracles d’en Koga és el seu pare. O, més aviat, la seva mort. És difícil creure que en Taiga hagués permès, de ser viu, que el seu fill s’hagués desenvolupat sense un entorn social mínim que, a part de permetre-li conservar el somriure, li hauria donat unes pautes elementals de conducta social. En aquest sentit en Koga és una mica salvatge, desconeix molt i molt de les relacions humanes, ni hi té cap interès. I a més, parla poc, és tancat, esquerp i adicte a la feina. És insociable i, gràcies a la seva bondat bàsica i al seu idealisme combinats, no és antisocial.

Però en Taiga es va morir i el seu fill, un nen encara, què tampoc no tenia mare, va abocar tot el seu ésser al que el seu pare li havia encomanat via comunicació post-mortem: reclamar l’heretatge de Garo i tot el que implicava de protecció cap a la humanitat. Un idealisme heretat, i un pare idealitzat.

Cap. 7. En Rei provoca en Koga, però només pot fer-lo empipar quan insultar la memòria del seu pare. I no és una reacció lleugera.


Cap. 12. En Koga porta escrits a la cara la seva robada infantesa i el pesat heretatge que fou posat sobre les seves tendres espatlles.

Encara que a primera vista ho pugui semblar, la seva missió heroica no era acceptada tan sols com a veritat dogmàtica, hi devia haver algun grau de convenciment. Sinó, per què a l’episodi 2 es pren la pena de demanar-li a un horror els diners que la Kaoru li havia lliurat de bona fe perquè eren l’únic mitjà que ella tenia per a acomplir els seus somnis, si sabia que li restaven menys de cent dies de vida i que ell mateix n’havia de ser el botxí?

Això dels somnis és curiós. Ell, que n’ha renunciat als seus propis, defensa els dels altres. Fa la impressió de ser una víctima sacrificial: de la primera meitat de la sèrie es dedueix que ell ha renunciat a la seva vida humana per a que els altres la gaudeixin. Crec que per això es trasbalsa quan, al capítol 16, el sacerdot Makai Amon li diu que la maldat sempre existirà al cor humà i que per això la lluita dels Cavallers serà eterna: si no hi ha esperança, per què ell havia de defensar ningú o, dit més personalment, per què havia ell sacrificat la seva humanitat? En aquests moment la presència de la Kaoru era ja molt important, ell s’havia adonat que a la vida no tot era caçar horrors.

Potser és degut a això que a l’episodi següent es pregunta si un assassí humà mereix ser protegit per ell, qüestió que setmanes abans hauria rebutjat de plantejar-se. Segurament hi havia alguna cosa d’això quan, més tard, enfurismat perquè havia escollit la Kaoru com a víctima, el vol matar. La magnanimitat d’ella el salva de ser enfilat per l’espasa d’en Koga, però aquest no entèn per què cal deixar-lo viu. Cada criminal es convertia en una burla al que ell feia per la humanitat, i la Kaoru li ha de recordar que no hi ha cap ésser humà que sigui perfecte.

El seu conflicte existencial no es barreja bé amb la seva creixent consciència dels sentiments, com hem vist en el cas de l’assassí. Els efectes se sumen o multipliquen, i resulten més difícils de controlar. El seu estoïcisme indiferent o, dit d’una altra manera, la seva fredor, queda relegada als moments de calma. Sempre són els sentiments els que disparen les alarmes emocionals; si aquests no són tocats és capaç de mantenir-se serè perquè, malgrat tot, ell creu en la seva causa.


Cap. 21. Disparat, ferit, desarmat, insultat, induït a desconfiar de la bondat de la seva causa i amenaçat de mort imminent per un home que cerca revenja. En Koga ha empassat saliva, però ser capaç de mantenir els seus dubtes per a ell mateix, sense perdre el control, li permet sortir-se’n.

Fe aquesta que torna a qüestionar-se al capítol 22, que s’adona que tot el seu treball ha servit per proveir en Barago.

Molt pitjor: traeix les seves creences de manera fulminant a l’episodi 23. Excitat pels esdeveniments i essent un cop més el disparador els seus sentiments personals –el rapte de la Kaoru, una derrota contra en Barago i el record de l’assassinat de la Jabi– paga el preu de la seva inexperiència emocional, perd el control i es deixa endur per la ira. L’armadura arriba al seu temps límit sense que ell l'engegi; llavors es deforma i comença a menjar-se tot el que l’home és. Si in extremis en Rei aconsegueix rescatar-lo de les grapes del seu jo fosc, és només perquè la fe, tot i enterrada, continua allà. Quan torna a encarar en Barago, potser perquè aquesta experiència és massa recent, no gosa cridar la seva armadura: ara li té més respecte, sap que és una arma de doble tall. Ha començat a capir de veritat de què és ser Garo. Sobretot, en Koga no ha tingut mai tan clar que el camí de les tenebres no és el seu: la seva ànima està salvada i la seva fe és forta.


Cap. 23. Els sentiments personals potenciats i pervertits per la ira prenen el poder en el pitjor moment. El cos, l’ànima i els ideals es retorcen fins a quedar irreconeixibles: l’unica manera de batre el mal és amb el mal.

Sí, la fe és el seu punt fort. I aliada amb l’amor, un cop superada la prova de foc del capítol 23, serà la força que expulsarà Meshia del cos de la Kaoru, la que induïrà la pròpia Kaoru a exercir la seva màgia i que, en conseqüència, Meshia arribi a ser vençuda. Perquè si bé és veritat que les ales de la seva armadura les deu a la Kaoru, també ho és que ell les va poder mantenir virtualment el temps just per a aconseguir el seu objectiu un cop es va desacoblar l’armadura.

I encara més. Durant la lluita amb Kiva no pot cridar l’armadura. L’entorn és extremadament difícil: una anella gegant planant i caient sobre la ciutat. Aquí hi ha alguna cosa més que instint de supervivència davant del que és una llegenda vivent. És capaç d’encarar-se a la macabra escena que l’ha perseguit tota la vida: la d’una grapa terrible apareixent davant de la seva cara després de travessar el cos i l’armadura del seu pare. Ell pot arribar a perforar la mà de Kiva, l’alter ego i mestre d’en Barago. Això, que comporta la desmitificació de Kiva, té un efecte colateral: l’única pedra que s’interposava entre en Koga els seus avantpassats, el seu pare –la seva mort– s’ha desfet. Per això, quan per fi va aconseguir convocar l’armadura, ja en terra ferma, va poder ser conscient per primer cop de tota la força que davallava a través de la seva línia de sang, la dels precedents Garo, i canalitzar-la a través seu. En Koga havia assolit trascendir la seva individualitat per a convertir-se en una ànima grupal. O, explicant-ho d’una forma més planera, la fe mou muntanyes.

Com a bon heroi, en Koga no abandona mai el seu idealisme, ho hem vist. Se’l matisa i se’l desmitifica, però és el que el fa treure el millor d’ell mateix. Si primer va ser la raó de la seva vida, quan la Kaoru en va esdevenir una altra, evita que es llenci de cap als sentiments i el manté en equilibri; almenys és així fins que hi ha un atemptat contra els seus sentiments què, no ho oblidem, no està acostumat a prendre en consideració. Per a ell, són com bombes de rellotgeria. Però l’idealisme d’en Koga és també, en bona part, l’origen de la seva insociabilitat.

El servei a la humanitat, quan no va acompanyat de maduresa espiritual, és satisfactori per a un solitari: li dóna una fita elevada que complau la seva ànima i li evita el compromís i els problemes del contacte persona/persona. En Koga no necessita res més per a sentir-se bé amb ell mateix i amb el món. Fins que els sentiments no coloren la seva vida, no li importa que aquells a qui defensa s’ho mereixin o no: les petiteses humanes estan massa per sota de la seva visió global i, és clar, el bosc no li deixa veure els arbres.

Sí s’autoimposa tractar amb algú ho fa mogut per l’interès. El capítol 4 és revelador en aquest sentit. Inicia la conversa i escolta la història d’una pobra dona que cerca el seu home desaparegut després de visitar un metge-horror i, quan ha obtingut tota la informació que necessita, se’n va sense dir ni gràcies ni adéu. El cas de la Kaoru és atípic des del començament. Si es digna a dur-la a casa seva i vetllar-la fins que sap que està bé, després que va estar a punt de matar-la, segurament hem d’entendre que ell accepta la responsabilitat de protegir-la, tot després ens ho diu així.

En Koga fa un pas de gegant en acceptar la Kaoru a casa seva al capítol 5. De vegades és patent que es penedeix d’aquesta decissió: quan el seu jo solitari es rebel.la contra aquesta invasió, i contra l’erosió més subtil a què la presència d’ella el sotmet.

A la fi del capítol 6 tenim el primer indici evident que ella ja és alguna cosa més que un esquer, i sembla que en Rei Suzumura també s’ho ensuma. Que en Koga apreti els punys quan en Rei sembla voler maltractar-la es pot interpretar com a instint protector, però que doni senyals de torbació quan l’altre insinua que la vol a ella ens parla d’una altra cosa. Igualment, en acabar el capítol 7, el seu ansiós “on és?” hauria estat més fred si tan sols fos una qüestió de responsabilitat per algú a qui cal guardar del perill.



Cap. 3. A en Koga li acostuma a fer nosa l’exuberància expressiva de la Kaoru. Aquestes dues preses són de després que ell l’hagi salvada d’un horror mentre ella estava inconscient. Ella es desperta als seus braços, crida, cameja, li diu que la deixi anar, i ell la deixa caure a terra.

A l’episodi 16 el mateix Koga diu haver observat els seus sentiments. De ben segut que es va adonar de les seves reaccions en aquests casos. Ell, ni tan sols es plantejava que aquests sentiments el poguessin arribar a afectar. Al capítol 5 Zaruba, l’anell-guia, comenta encuriosit les complicacions de les relacions entre homes i dones, i en Koga declara taxativament que a ell no li interessen per a res. No és gaire provable que li agradessin, doncs. De l’episodi 8 a l’11 és el mateix tipus fred i insociable de sempre. Fins i tot cap a la fi del 9, quan per fi li diu a la Kaoru la primera cosa maca –“avui tens un aspecte magnífic”– sembla la simple constatació d’un fet i prou; al cap i a la fi ella ha canviat molt favorablement l’opinió que tenia del seu pare, i això podia haver-la dotat d’un aspecte radiant.

Segurament la Kaoru no volia exasperar-lo a l’episodi 11. Ella li insisteix en que l’acompanyi a un concurs de televisió. No deixa de ser curiós que l’enuig d’ell comenci quan ella insinua de fer-li la mateixa proposta a en Rei, donada la seva negativa. Potser la mirada que li fa després té implícita algun grau de penediment, però no hi ha dubte que en Koga s’esforçarà de valent per rescatar-la de les grapes de l’horror que s’aprofita de la seva tristesa. Sense dissimular la seva aversió, es deixarà convèncer pel dimoni per participar al seu joc tot i que el preu del fracàs sigui perdre no sols l’ànima de la Kaoru sinó també la seva pròpia. No és una aposta banal, la d’en Koga; però ell no ho ha estat mai, de banal. Vetllar per la seva protegida, o alguna cosa més.

Cap. 11. Sotmès al que per a ell són bestieses –jocs i proves– en escenaris força “horteres” creats per un horror què, a més, és un mal perdedor, en Koga veu posada a prova la seva paciència, enginy i determinació per a assolir recuperar el cos i l’ànima de la Kaoru... i no perdre la seva en el procés.

El guionista és còmplice de la nostra curiositat i ha tingut l’humor d’inventar-se un ritual de devolució d’ànima que implica un petó. No hi ha dubte que en Koga l’acompleix científicament, això ha quedat clar veient la torbació que demostra després quan, asseguts a l’escala per a que la Kaoru tingui temps de recuperar-se, ella deixa caure el seu cap sobre l’espatlla d’ell. Benvingut sia el petó, tot i que discretament amagat per un puntet brillant, ja que serà l’únic que veurem entre els protagonistes.

Cap. 11. En Koga recita l’antic encanteri que forma part del ritual de devolució de l’ànima. Postura curiosa. Però segur que els ulls tancats i la mà que es passeja suaument pel cap de la Kaoru són aportacions seves que ni tan sols sap que ha fet.

El vell sacerdot Amon burxa al seu insconscient per fer-ne sortir els fantasmes: el seu pare morí perquè l’estimava, i ell no gosa estimar per por de patir la pèrdua –la Kaoru té els dies comptats–. Pressionat, en Koga dóna forma verbal als pensaments que havien quedat a mig bastir, i acaba sabent el que vol: lluitarà per la Kaoru mentre li quedi vida de la que gaudir, i la sacrificarà un dia abans de fer-ne cent per a estalviar-li l’agonia; la seva única ambició és que “la seva llum brilli tot el temps possible”. Així és com en Koga deixa, per fi, de lluitar contra els seus sentiments.


Cap. 16. En Koga torna de visitar l’Amon. El rep una Kaoru joiosa, què s’ha emocionat en veure’l. La fredor ha desaparegut de l’esguard d’en Koga, i els seus ulls ja no amaguen res.

Per desgràcia, ell continua sense poder verbalitzar res davant d’ella, i perd una oportunitat d’or per a informar-la de la seva situació. El resultat és que aquell mateix dia ella sabrà, per la boca d’un horror moribund, que ha estat usada com a esquer.

El desconsol de la Kaoru en saber-se enganyada, és comparable a la commoció d’en Koga que, no sols ha quedat al descobert el seu secret, sinó que ella li fa treure l’anell i fuig, ensorrant els seus bons propòsits –ja hi havia un fruit Baranques– i deixant-la exposada a l’atac de qualsevol horror, precisament quan els cent dies estan a punt d’acabar-se.

Cap. 19. La Jabi ha salvat en Koga de ser mort per en Rei, i l’ha curat. Ella se li insinua però ell, sense rebutjar-la obertament, no hi reacciona. En Koga fa l'esforç de pregar-li que l’ajudi a salvar la Kaoru. Malgrat ella mateixa, la Jabi accepta.

A partir d’ara en Koga ha de salvar una situació que ell mateix ha creat, agreujada pels fets externs –la seva rebel.lió contra el santuari de l’est, les conseqüències de l’assassinat de l’Amon–, i veurem les coses que pot fer per amor: sostreu la Kaoru de les mans d’un Rei delerós de venjança, amb la conseqüència d’haver de lluitar a mort amb ell; s’aventura, amb ben poques possibilitats d’èxit, a aconseguir el Baranques un cop mortes les dues úniques persones que l’haurien pogut ajudar; ha de convencer la Kaoru de que torni a tenir ganes de viure per a donar-li temps a portar el Baranques, i li jura que ho aconseguirà; engega una lluita titànica per salvar-la un cop sap que s’ha convertit un un portal per a Meshia, i en el procés es veurà temptat quasi fatalment pel costat fosc, i s’enfrontarà a Barago, contra el que no tenia pràcticament possibilitats; no podrà utilitzar altres armes que la fe i l’amor per expulsar Meshia del cos de la Kaoru i, un cop aconseguit, ha d’endinsar-se en el món dels dimonis per evitar que Meshia torni a posseir-la. Finalment, la deixarà marxar a Itàlia per a que comenci a materialitzar el seu somni d’esdevenir una gran artista. En Koga se’ns ha convertit en un heroi romàntic.

Cap. 20. Obligat per la mort de l’Amon i la Jabi, en Koga s’ha aventurat tot sol a recollir el Baranques que necessita la Kaoru per a sobreviure, a un indret màgic on un cavaller Makai té ben poques possibilitats. La intervenció inesperada d’en Rei evita que en Koga, esgotat per la seva lluita contra el custodi electromecànic de la fruita, acabi malament quan ja l’havia obtinguda.

Amb tants esdeveniments que li toquen de prop impactant-lo amb força, la seva freda indiferència ja és història i els seus sentiments surten torrencialment, això sí, a través de les seves accions. I dels seus ulls, diria jo. Fins i tot quan es declara, no ho sembla pas o ho fa de forma indirecta, cosa que deixa la Kaoru una mica desorientada.

Cap. 21. En Koga comença a tenir consideració cap als sentiments dels altres. Intenta alleugerir la preocupació de la Kaoru i d’en Gonza, què saben que ell va a ficar-se conscientment a dins d’un parany. “Tornaré”, els diu.

La seva relació amb en Rei és més que tensa des de bon començament. Sense saber-ho ni pretendre-ho, de cop i volta en Koga es trobarà lluitant per la seva vida, encarat a un col.lega amb una ràbia que no pot entendre. Tot i això, és sobretot en aquesta relació on podem copsar millor seva noblesa. No l’ataca quan cau; no dubta en oblidar que ha estat a punt de matar-lo quan hi ha coses més importants a considerar, com ara el retorn dels punyalets al món dels dimonis, i refiant-se que en Rei també valorarà la situació imparcialment. Tampoc es priva d’ajudar-lo a desfer-se de la grapa d’un horror gegant.

Però no oblida. Li tira a la cara totes les seves maleses quan en Rei admet el seu error en arremetre contra ell. En pro del bé comú i pel de la Kaoru, però, és capaç de passar-ho tot per alt. En Rei correspon amb un nivell d’altruïsme tan intens com la seva anterior fal.lera venjativa, i en Koga tindrà molt per agrair-li.

En Gonza, el majordom, és sens dubte un subordinat, i això queda molt clar, però és una relació correcta i respectuosa. També és evident que en Gonza s'estima el noi al que, pràcticament, ha criat, i el coneix bé. Però només cap al final veiem en Koga interessar-se per la seva salut i tenint pietat dels seus sentiments.

Cap. 18. Enfrontats per la possessió dels punyalets, la Jabi acusa en Koga de deixar-se guanyar per ella quan jugaven de petits. “La teva amabilitat és el teu defecte més gran!”, li diu. L’insulta i el menysprea perquè ell no la vol atacar malgrat que ella ho fa i amb ganes.

Pel que fa a Zaruba, l’anell-guia, assistim a una relació més complexa. Curiós, sembla que sigui precisament Zaruba el membre“humà” d’aquesta singular parella. De vegades fa la impressió que és ell qui expressa el que hauria de dir en Koga. Capítol 16: en Koga va a visitar l’Amon:

Zaruba: “Aquest vent arriba carregat de records”.
Koga: “Ja”.

Això no vol dir que sigui sentimental. Capítol 17: en Koga ja ha reconegut que s’estima la Kaoru; no poden trobar un horror, tot i que saben per on para aproximadament.
Zaruba: “No hi ha alternativa. Has de fer venir la Kaoru”.
Koga: “Per a usar-la com a esquer?”
Zaruba: “A aquestes alçades te’n preocupes? Que no la vas deixar viure per a això?”

Descarat, insinuador, replicador, un pèl romàntic, Zaruba ha estat l’únic amic que en Koga ha tingut durant molts anys, i la seva pèrdua es sentida com a tal. Per la reacció que té en Rei quan n’és testimoni, podem saber que els Cavallers Makai acaben tenint una relació molt profunda amb els seus joiells-guia.


Moltíssimes gràcies, Radix per la teva col.laboració gràfica, un altre cop.