GARO Especial - Impressions personals

Actualització: 6 de desembre, 2008.

Aquest text conté spoilers, quedeu avisats.

La Bèstia de la Nit Blanca. Aquest és el títol de l’especial de dos episodis de 50 minuts cadascun amb el que d’acaba Garo. És una història entretinguda, i lliga el que quedava solt al final de la sèrie. Més aviat dues històries, una per capítol, tot i que la segona s’entrellaça des del primer episodi.

Hom manté tots els personatges emblemàtics de la sèrie, i n’hi ha de nous. Els antics, especialment clar en els joves, semblen assolir la maduresa interpretativa dels seus papers, se’ls nota segurs del terreny que trepitgen. Dels nous, he llegit en altres crítiques que el millor és el de la petita Rin; jo el trobo exasperant –en versió original, sin més no- i força inversemblant. Cert, és relatiu parlar d’inversemblança en un programa fantàstic, però per a tot hi ha un límit: una cosa és que pugui fer tal o qual cosa, o que tingui un poder o un altre, però una altra de ben diferent és que hagi de sortir-se’n sense supervisió, i posant sobre les seves joves espatlles la responsabilitat de vides humanes.

Per a coses increïbles, però, la reaparició de la Jabi. Als que hem vist què li va passar a la sèrie, potser no trobaríem altra explicació que la que ha suggerit un amic meu: la teleportació, tot i que a mi em resulta difícil relacionar Garo amb les sèries Star Trek. No és que em queixi: la Jabi té un paper justificat a la pel.lícula, però fins i tot la fantasia ha de tenir la seva pròpia lògica, i en cap moment ningú ha dit com hi ha anat a parar, al tronc de l’arbre màgic.

Un parell de coses. Al bosc de Naraku els arbres semblen posats en línia recta. La segona és que, com també passava sovint a la sèrie, hi ha escenes alterades en el temps, és a dir, que una imatge/escena és cronològicament posterior a la que ve tot seguit. Reconec que aquesta última m’ha desconcertat una mica. En tot cas, les falles de tota mena han disminuït, i força, respecte a la sèrie.

Algunes crítiques diuen que li manca l’èpica de la sèrie, però jo crec que l’especial va prou ben servit en aquest aspecte i, igual que a la sèrie, les escenes més èpiques són ajudades, i molt, per la magnífica banda sonora. Encara no havia dit res de la banda sonora, oi? La trobo genial!

També se li critica que el personatge nou de Tsubasa Yamagatana és gairebé clònic del d’en Koga –però més parlador–. Jo trobo que precisament això assoleix comunicar-nos la mena de feina que fa un cavaller Makai, la tremenda pressió que exerceix sobre la seva ànima. L’excepció d’en Rei també ens parla de la importància de l’entorn i de la individualitat com a variables en la formació del caràcter. Tot plegat ens diu que un cavaller Makai és, per damunt de tot, un ésser humà.

L’armadura del nou cavaller Dan (Tsubasa) és digna de les altres dues. De color blanc i amb una curta capa vermella, té també menys reminiscències animals que les de Garo i Zero. I ja que parlem d’armadures, deixeu-me dir que l’última transformació de Garo, en opinió meva, és superba i preciosa.

A la sèrie em va cridar l’atenció de quina manera era representat un gran vessament de sang –un gran esquitx que es difuminava en l’aire–. Tot i que no hi ha insistència en ensenyar-nos-la, ara és molt més realista, almenys pel que fa a la sang humana, i afegeix impacte a determinades escenes destinades precisament a això.

Hi ha dues coses que m’han agradat especialment, En primer lloc, és clar, la conversa –més aviat discurs– en la qual en Koga intenta encarar en Tsubasa amb els seus sentiments. I també, com ha quedat il.lustrada l’explicació de la relació entre Lègules i la Fletxa Falcó: els esquemàtics dibuixos, totalment en línia amb l’estil ornamental de la sèrie, són una barreja d’estètica i de vivesa o, si més no, de loquacitat muda. Afegeixo l’agradable sorpresa que ha estat veure a en Rei conduïnt una moto, i a en Koga “fent surf”.

Alguna mancança que li trobo? Enyoro una mica més de romanticisme: l’escena final és molt curta. Això sí, pots entreveure un rerafons romàntic en algunes altres escenes: l’enuig d’en Koga quan la Rin desgracia el famós quadre del paisatge, i el discurs d’en Koga a en Tsubasa.

L'especial tracta bàsicament sobre lluita, i la resta només són excuses per a lluitar. El caràcter dels personatges rep poca atenció, ja qui fins i tot en Koga i en Rei no fan més que reafirmar-se en les tendències que ja despuntaven a la sèrie. No sé si seran imaginacions meves, però sembla que el més cuidat (però sense evolucionar) sigui el de la Rin.

I també en algunes que no esperàvem: correspon en Rei, finalment, a l’enamorament de la Sílver? Bromes a part, hi ha un indici inquietant que afecta en Koga: ell pot copsar a distància que la Jabi se n’ha sortit del gran risc que suposava la curació de la Rin. Però és que a la sèrie li passava el mateix amb la Kaoru...