dimecres, 25 de juny de 2008

GARO - Kaoru Mitsuki: quan el peó és l’eix de la partida, i qui mou les peces és el destí.

ATENCIÓ: Recordeu que si encara no heu vist la sèrie, la lectura d'aquest text us la rebentarà.

(Modificat el 19 d'agost de 2008. Les modificacions s'identifiquen per estar escrites en negreta i en cursiva)

Als escacs, un peó és una peça senzilla, de moviments limitats, usada per a donar suport a estratègies majors; n’hi ha molts, és sacrificable. També és la que fa avançar la partida, la que pot donar la sorpresa i eliminar una peça major o esdevenir-ne una, excepte el rei. Però que un peó en concret sigui l’objectiu designat de les peces majors d’ambós bàndols és ben difícil, no té recursos per a ser tan temut o valorat, a no ser que la seva cursa per arribar a la línia base contrària o al rei enemic sigui força clara. Vet aquí la Kaoru: un peó privilegiat.

I maleïdes les ganes que té de ser-ho! Es va trobar en aquesta partida per voluntat d’altri i per voluntat d’altri hi ha continuat fins a la fi; no ha tingut ni veu, ni vot, ni tan sols pot veure el tauler de joc i, a més, fins tard no sap que hi està ficada.



Cap. 1. El conte, la seva pàgina final en blanc amb el cavaller daurat: aquests records llunyans apareixen als somnis de la Kaoru anunciant la irrupció del passat en el present. Cap. 10. L’ós de peluix: un altre símbol infantil que també es materialitza perquè el conservaven a l’editorial del conte. Quan, als somnis, l’ós es torna amenaçador i la fa despertar trasbalsada, auncia que alguna cosa no és el que sembla, i que hi ha motius per a tèmer-la. Podria estar anunciant la seva part oculta, la que ha fomentat i conegut en Ryuzaki, la que la fa la víctima designada de Meshia què, al cap i a la fi, és un horror.

Una noia senzilla amb somnis de grandesa, és a dir, una noia molt normal què, gràcies als seus somnis i als esdeveniments que van marcar el seu subconscient quan era petita, es trobarà enganxada a una partida mortal. Filla també d’un home que, d’alguna manera, s’hi va trobar, tot i que amb molta menys intensitat.

La Kaoru és, doncs, una peça mestra en l’entramat del destí, un peó cobejat pel conscient i per l’inconscient dels dos bàndols. Tots ells han vingut al món a fer la seva feina, els resultat de la qual és més esperança per a la humanitat. Però per a aconseguir-la, tota mena d’amenaces han hagut de planar per sobre per a que les predestinades peces treguessin els recursos de la fondària de les seves ànimes.

La Kaoru, com a bon peó, fou usada, i mantinguda en la ignorància del seu paper, cosa que ha evitat el seu desgast. Aquest propòsit del destí ha pres diferents formes en els que l’haurien pogut fer la revelació.

En Barago és el cas més palès pel que té de deliberació amb objectius poc ètics mantinguts per molts anys. Sens dubte, ell volia conservar-la en tota la seva integritat, i s`hi va acostar en forma del psicòleg Karune Ryuzaki, en el què podia desfogar-se, que sempre l’entenia, que mai la pressionava, fent veure que tenia un interès professional, però càlid, per ella, oferint-li sempre suport i ànims, aconllint-la quan ella va fugir d’en Koga i sentia els primers efectes de la seva propera agonia. Va creure la seva història. En cap moment va descobrir ni el més petit indici de la seva mascarada. Per sort, quan la va fer avinent, ella ja havia restablert completament la seva confiança en Koga.

Cap. 24. La Kaoru ha estat posseïda per Meshia. Però aquesta no volia compartir el poder amb ningú i va devorar en Barago. En Koga i en Rei les passaran magres per alliberar-la, ja que no podran ni atacar-la ni defensar-se. Si ells no hi haguessin estat disposats, ella hauria romàs per a sempre com a hoste de Meshia, o fins que aquesta hagués deixat de trobar-la útil.

En Koga és l’altra peça major que tenia a la seves mans, de forma molt literal, la vida de la Kaoru i que l’hauria pogut –degut– informar. És humanament comprensible que a ell li costés comunicar-li el que, de fet, era una sentència de mort; però era una obligació que ell havia acceptat quan renuncià a executar-la tan bon punt fou contaminada amb sang d’horror. Sembla que pretenia ajornar-ho fins just abans d’acomplir-se els cent dies límit quan, previsiblement, ella estaria prou apurada per a acceptar voluntàriament el sacrifici. Però a mesura que s’acosta el moment de fer-ho ell continua igual d’incapaç; s’arrapa a la vida d’ella com si fos la seva pròpia, fins al punt que s’arrisca a obtenir ell mateix el Baranques què té ben poques possibilitats d’aconseguir. I gràcies a que ell no podia accepar el destí fatal, la Kaoru va sobreviure.

Tot i que només ho va fer deliberadament un cop, és cert que en Koga s’aprofitava del seu poder d’atracció cap als horrors per a fer la seva feina. Ella continuava viva i, malgrat les seves resistències inicials, va acabar refiant-se’n.


Cap. 5. Quan en Koga li va dir a la Kaoru (cap. 3) que la volia tenir a prop –ja li havia donat l’anell– ella ho va interpretar com a una proposició de matrimoni encoberta i es va enfadar. Ara, sense sostre on aixoplugar-se degut a la seva desastrosa economia que la fa canviar d’una feina a una altra, s’aprofita d’aquella incauta proposició, prova evident de la ignorància d’ell de les formes socials. Ell, que ja no es recordava de l’oferta –més aviat manament– li demana a canvi que faci alguna feina a la casa. La Kaoru no tindrà raons per a queixar-se de la seva honorabilitat i el troba digne de confiança, però esdevindrà blanc fàcil de no pocs exabruptes.

I va ser una sort que s’arribés a aquest punt, perquè aquest parell van quedar encadenats l’un a l’altre des del primer episodi. La pena és que aquesta confiança no sols ja era ben clara, sinó reforçada per altres sentiments, quan va ser traïda. Per primer cop es produeix una ruptura en la cadena que els uneix. Ella fuig, sense l’anell, i ja no podria ser localitzada. Li va costar molt, a la Kaoru, superar la terrible decepció. Només la proximitat de la seva mort dóna oportunitat a en Koga de demostrar amb fets els seus autèntics sentiments. La nova cadena construïda en aquestes circumstàncies ja no serà un anell monitoritzador ni una espasa de Dàmocles de cap mena, sinó que estarà forjada d’amor i de confiança, i els permetrà compartir sentiments fins i tot a distància.

Cap. 22. L’aliança conscient de la Kaoru amb les “peces majors”l’ha convertida de peó a rei. Com a tal, els seus moviments continuen essent limitats i encara és el centre de la partida, però ja no se la té en la ignorància de res.


L’altra peça major que li hauria pogut parlar, a la Kaoru, és en Rei Suzumura, i és sorprenent que no ho hagi fet, amb el desig que tenia d’enutjar en Koga. Podria ser que cregués que aquest n’era el responsable perquè l’havia deixada viva i li tocava matar-la. També tenim detalls que diuen que els creia amants, o quasi. El fet és que en Rei no pensava tenir autoritat a parlar-li de segons què sense el permís d’en Koga. Quan per fi va dir alguna cosa, la Kaoru ja coneixia part de la història i el lligam amb en Koga s’havia gairebé trencat.

Hom té dret a preguntar-se si utilitzar-la com a esquer va ser l’autèntica o principal raó que va tenir en Koga per deixar viva la Kaoru després de la seva primera trobada a la galeria d’art.

Com veiem més endavant, el famós quadre del paisatge degué impressionar-lo més del que sembla, sobretot quan es van presentar in situ i va veure que fins i tot s’havia pintat a ella mateixa amb el ram que duïa a les mans. Una inspiració ben especial, aquesta. Potser fou la creença en aquest do de plasmar un moment del futur, amplificat per les forces naturals del món màgic, la que va impulsar en Koga a aprofitar l’oportunitat oferta per l’aparició del quadre del Garo alat. Difícilment aquestes ales podrien sorgir al món dels humans així que, si ho havien de fer, havia de ser en aquesta dimensió. En tot cas, ell va tenir fe en que la Kaoru podria posar en moviment la màgia.



Caps. 24 i 25. Al món màgic, la Kaoru i en Koga veuen passar els quadres que ella ha pintat, més un que encara estava en projecte: un estilitzat cavaller d’or amb ales. La mirada d’ell a ella és reveladora; en la meva opinió se succeeixen estupefacció, tendresa i “anem a provar!”. Tot seguit ell agafa el quadre i és absorbit pel seu cor, per a sorpresa d’ella. Mentre en Koga se les heu amb Meshia, ella és visitada pel seu difunt pare, què li aconsella que pinti, així algú podrà treure força de les imatges. Els elements per a pintar apareixen tot seguit i aviat el cavaller alat pren forma. Només acabar-lo, el cos d’en Koga genera un esclat energètic que fon tots els horrors sota els quals estava pràcticament enterrat, que li ha posat la seva armadura, que li ha donat ales i, potser, que li ha amplificat les seves habilitats.

Hi ha un altre indici, d’aquest do. A l’episodi 14 ella ha pintat Garo i Zero esquena contra esquena, i aviat els visualitza barallant-se, com efectivament passarà pocs episodis després, i surt corrents a mirar d’impedir-ho, malgrat el seu fracàs anterior en apaivagar l’hostilitat d’en Rei.

Un altre possible indici? A la fi: la Kaoru ha regalat a en Koga un dels contes i ha pintat l’última pàgina que el seu pare havia deixat en blanc. Què haurà invocat ella, des desl futur, que fa plorar en Koga! La imaginació és lliure.

Que està agafat pels pèls? Potser sí. Però una vegada un horror disfressat d’escultor mediocre li dóna la resposta a l’enigma de la pàgina en blanc, què ella acaba considerant seriosament: “és el teu futur”, li va dir amb una intenció ben diferent.

Malgrat que una vegada, indignat, en Koga titlla els seus dibuixos de “gargots”, és evident que ell no els considera així (vegeu l'actualització al comentari de l'últim screenshot); però en aquest moment la paraula té un efecte colpidor sobre ella. És precisament quan sabem que ha oblidat què li va fer voler ser artista; en pensaments, es plany que no pot debuixar com abans, que “els dits no m’obeeixen”. És, també, quan passa la seva mà, com si fos una carícia, per sobre del dibuix de la mà esquerra d’en Koga, constituïnt-se en el primer senyal que tenim del seus sentiments cap a ell. En suma, és un moment delicat.

I serà un altre horror el que l’ajudarà a superar la crisi artística. L’assessina en sèrie extirpadora de dits li dirà que el màgia de la pintura és que pot materialitzar el que és important d’un moment. La Kaoru ho entén i es reactiva.

La part de la crisi que depèn d’en Koga no serà tan fàcil de solucionar. Ell s’ha adonat del que passa a dins seu i està en plena fase d’autonegació. La considera matussera i que fa escarafalls, quan l’únic que passa és que ella ho ignora tot sobre ell i els usos dels Cavallers Makai, i que és una persona expressiva, al contrari d’ell.


Caps. 1 i 2. Envestir una noia immobilitzant-la contra una columna, agafar-la pel coll, posar-li un encenedor a la cara, i imposar-li un anell –què ella no es pot treure– que la mantindrà localitzable a tothora, no és la millor manera de començar una relació. Però en Koga va per feina i tan se li’n dóna perseguir un horror fins a un quiròfan o fins al vestuari d’un institut femení. Només ell és capaç de donar ordres tan absurdes com “aquest vespre no t’acostis a rellotges”, o “vull que des d’ara et quedis a prop meu”, sense cap altra explicació, i esperar que la Kaoru obeeixi. No és extrany que ella el trobi força antipàtic i no vegi amb facilitat la noblesa i la gentilesa ben amagats sota la seva façana esquerpa.

Sentir-se dir coses com ara “... i pesaves més del que m’esperava”, o “no m’interessen els afers d’altri”, o “em fas nosa, fuig!”, contribueixen poc a emocionar el cor d’una noia. No és fàcil imaginar-se què pot haver unit la Kaoru i en Koga, tan diferents com són però, de tots és sabut, l’enamorament és cec i qualsevol cosa pot activar-lo.

No sé si és veritat, però em fa la impressió que, tot i que se’ns permet escoltar sovint els pensaments de la Kaoru, tenim poca informació que ens deixi deduir l’evolució dels seus sentiments cap a en Koga. Sabem, això sí, que hi té una confiança implícita, fàcilment deduïble a partir de la fi del capítol 4. Això permet que en Koga se’n surti sense problemes quan a l’episodi 11, després que ella recupera els sentits en ser-li tornada l’ànima, alguna sensació residual devia quedar-li als llavis del petó que li havia fet. Ella li pregunta si no li ha “fet cap cosa rara”, i ell pot mentir amb tota impunitat.

Cap. 14. Amb la seva millor intenció, la Kaoru ha anat a veure en Rei, li ha regalat un pastís –ell és molt llaminer– i li ha demanat que faci les paus amb en Koga, amb el desig que treballin plegats. En Rei, què no s’ho creu o no li interessa creure-s’ho, la tomba sobre el llit i, només la intervenció enfàtica del seu penjoll-guia evita que li faci un petó. Ella fugirà tan escarmentada que en arribar a casa no sols no s’adonarà que en Koga s’interessa per primer cop pel que li passa, sinó que l’engegarà, deixant-lo amb cara de “què he fet, jo?”

Però, malgrat l’autonegació, la Kaoru erosiona la pantalla protectora d’en Koga, i els signes ja no triguen a veure’s. Ella degué adonar-se que alguna cosa havia canviat en Koga quan tornà de la seva cita amb el sacerdot Makai Amon. Ella mateixa sembla emocionar-se en veure’l. Em fa l’efecte que tots dos saben, però fan veure que no.

Llàstima que ell no va ser capaç de parlar en aquest moment, quan ja hi havia un Baranques per a ella. Haver d’escoltar la veritat per boca d’un horror quasi mort segurament la va colpejar amb molta més força que si ho hagués sentit d’ell. Difícilment ella hauria quedat tan aclaparada si la decepció no hagués tingut un fort component de daltabaix romàntic.

Si en Ryuzaki/Barago la va rebre a casa seva o l’anà a cercar ell en saber que voltava desemparada no té importància. La qüestió és que li va oferir suport quan el necessitava i en va prendre cura. La seva oferta de deixar-la quedar a casa seva no devia respondre tan sols a fer-la sentir segura, sinó a mantenir-la sota la seva potestat, ara que s’acostava el dia en què ell havia de fer la seva gran jugada. Però la Kaoru té visions espaordidores derivades del seu estat de víctima de sang d’horror aconstant-se als cent dies, i fuig espantada. En Barago ho intentarà, però no podrà localitzar-la de seguida.

Li havien dit que li quedaven ben pocs dies de vida, que la seva mort seria agònica, que no tenia manera de fugir dels horrors que l’assetjaven des de feia mesos, i que hi havia un grup de bojos Makai que volia matar-la. A més, la persona de la que més s’havia refiat, a la que havia après a estimar, i a qui també havia semblat agradar-li, l’havia utilitzada per a la seva cacera de dimonis, com a bon addicte a la feina que és. No és sorprenent que la pobra noia perdés el desig de viure.

Cap. 19. En Rei havia trobat i portat la Kaoru a l’assentament Makai per a coaccionar en Koga. Aquest aconseguí alliberar-la gràcies a una estratagema que li costà un combat a mort amb en Rei. Però ella no es deixa impressionar per a això, ni per veure’l després ferit i inconscient, ni quan la Jabi, la sacerdotessa Makai que arriba a temps de salvar-lo, nega que hi hagués mala fe de cap mena per part d’ell. La Kaoru no gosa creure-s’ho. La ferida sembla fonda. Amb prou feines en Gonza podrà retenir-la.

No será fins que ella comenci els seu últim viatge que l’esperança picarà a la seva porta perquè en Koga, sord a tota evidència que ella no vol saber-ne res, té una voluntat més forta que qualsevol reserva que ella pogués ostentar. Aquesta gran fe també s’expressa esperant que la Kaoru tingui fe en ell, i així serà a partir d’ara. Algú encara dubtava del poder mental d’en Koga?

Sobre això, psicològicament parlant, podríem establir una altra teoria –que podria complementar les altres– de per què la Kaoru va ser deixada viva. Ell podria haver vist en ella, de forma absolutament inconscient, la seva fuugida del seu absorbent món de tenebres –si aquest hagués estat l’objectiu de la seva ànima– i, per tant, va ser l’instigador aparentment involuntari d’aquesta relació. Tal visió de les coses explicaria perquè és ell capaç de deixar que ella es fiqui a dins de la seva vida, i de desenvolupar sentiments tan apassionats per ella quan, en ser en Koga de naturalesa tan tancada, necessitaria molts anys per arribar-hi, o potser no ho aconseguiria en una sola vida.

Llavors, la cadena que els lliga des del començament, encara que és la mateixa, tindria dos vessants: “jo et deixo viva i et salvo dels horrors que vindran cap a tu”, i “jo et segresto per a que em salvis dels horrors que tenen segrestada la meva vida”. El segon vessant de la cadena fóra el que continuaria actiu en acabar-se la sèrie, el que senyalaria la dependència d’en Koga. La seva fe i el seu amor li permet deixar-la marxar a aconseguir el seu somni, però ja hem vist què passa quan algú s’interposa efectivament entre ells, com en Barago. En Koga no es tornaria a inclinar cap al costat fosc perquè ha après una lliçó terrible, però sembla ben capaç de manifestar gelosia violenta, almenys fins que ell sigui autònom en l’ús de la seva pròpia humanitat i s’equilibri amb els seus ideals. Hi hauria una altra possibilitat, però, si ell perdia l’esperança: es retiraria un altre cop al seu món de tenebres, ara com a acte suïcida, cosa que fóra coherent amb la seva naturalesa introvertida.

Però siguem realistes i conseqüents amb la tònica d’una sèrie que acaba bé: la voluntat/fe d’en Koga –què és la seva pròpia màgia– faria impossibe l’aparició d’algú o alguna cosa realment capaç de trencar la cadena psíquica que l’uneix a la Kaoru.

En justa correspondència, la Kaoru també tindria una raó psicològica inconscient per a bastir la seva part de la cadena. Aquestes cadenes sempre són cosa de dos, mai d’un de sol. Com es diu popopularment, dos no es barallen si un no vol. En Koga mai no hauria pogut arrossegar-la si ella no fos la persona escaient. De la mateixa manera, en Barago no hauria trobat mai la Kaoru o, d’haver-la vist, els símbols no l’haurien assenyalada com a la millor candidata a hoste de Meshia i hauria continuat buscant. Amb la seva aliança amb en Koga, la Kaoru podria estar cercant els mitjans d’alliberar-se d’aquesta part fosca què s’evidencia en el seu contacte amb els horrors:

  1. Està decidida a ser una artista famosa, i un horror que regenta una galeria d’art li ofereix una oportunitat que, d’una altra manera, no hauria pogut obtenir. Un seriós avís per a que sigui realista, què treballi més i somniï menys (cap. 1).
  2. Vol fer diners fàcils, i cau en les grapes d’una estafadora. Curiosament, que aquesta estigués posseïda és el de menys (cap. 2).
  3. S’adona que se li passa el termini que va fixar-se de petita per a assolir les seves fites pictòriques, i un rellotge demoníac la deixa sense temps. Al final, fins i tot en Koga li diu que el valori més, el temps (cap. 3).
  4. També una crisi temporal –amb les seves corresponents ombres– pot ser objectiu dels horrors. Ha oblidat per què pinta, i un horror li dóna una resposta que és la de la víctima que està posseïnt. A ella li val, però en comptes de sortir corrents a aplicar-la adaptada a la seva manera, es posa a tocar el piano –on ha après la Kaoru a tocar-lo?– i cau de ple en el terreny de la víctima de l’horror (cap. 8)
  5. L’obsessió amb la pàgina deixada en blanc pel seu pare al conte la fa ficar-se al cau d’un horror què, lògicament, té una resposta que també ha resultat útil (cap. 15).

Cap. 22. Com nosaltres, també en Koga té dificultats per entendre per què la Kaoru ha estat escollida com a hoste de Meshia. Ella sembla perfecta, però part de la sèrie està dedicada a ensenyar-nos la seva part fosca, la que fa que ella acabi posant-se pel seu compte dins de l’òrbita d’algun horror. L’atracció horrors-Kaoru és mutua. En Koga l’allibera un cop i un altre sense reconèixer l’evidència que té al davant. No pot fer-ho: ambdós es necessiten. I el destí els necessita a ambdós, amb els seus defectes i les seves virtuts, per a desencadenar els fets que portaran més esperança a la humanitat. Aquí té en Koga la resposta que l’Amon no li va donar: els Cavallers Makai lluiten, precisament, per a oferir més esperança de que tot canviï.


Vençuts Barago, Meshia i Kiva, la humanitat no tindrà tanta pressió afegida d’horrors i es poden obrir unes altres possibilitats. La qüestió no és si continuaran existint els horrors, sinó si la humanitat podrà generar prou llum per a que cada cop hi tinguin menys cabuda. La llum es crea quan els humans aprenem les lliçons del destí o, com diuen els orientals, quan saldem el karma. És la forma tradicional d’evolució espiritual.

“I visqueren feliços i menjaren anissos”. No sé si tant. El pobre Koga no sap dir-li a la Kaoru que l’estima, malgrat haver-ho demostrat de llarg. El màxim que ha fet ha estat apuntar-li, pressionat per les circumstàncies, que la necessita, i que li ha obert el cor. Potser ella sí que ho va interpretar com una declaració d’amor. Mal aniríem, sinó.

Cap. 25. La Kaoru es queda de pedra –com jo– quan el seu enamorat s’acomiada d’ella amb un “m’has donat molta feina”. Com ja és habitual, ell s’expressa millor amb les seves accions que amb les paraules i tot seguit fa una inclinació corporal ben pronunciada, i mantinguda. Volem suposar que no l’acompanya a l’aeroport perquè els horrors no li donen festa.
Després de llegir dues versions subtitulades en dos idiomes diferents, m'he trobat amb la sorpresa que en Koga deia una cosa ben diferent al que he anotat aquí, fiant-me de la traducció dels DVDs que tinc. El que ell li deia és "tens talent". Així les coses canvien una mica, oi? I dóna suport a la teoria de que ell realment valora la seva feina.



NOTA ESOTÈRICA. En la vida real, els horrors són els egrégors o formes de pensament de caire imperfecte, què s’acosten a tota persona que tingui pensaments similars als que formen la seva matèria prima, i l’ensorren encara més del que ja ho està. També hi ha els equivalents a Cavallers Makai, però no són un sol grup de persones, sinó molts, repartits per tot el món; uns actuen en comunitat i uns altres ho fan sols. Qualsevol persona que posi la seva voluntat en la purificació de l’espècie humana i el seu entorn, es podria considerar un cavaller makai. Resumint: pensaments purs allunyen formes de pensament perjudicials. El cel té esperança en que ens en sortim –i fer quedar malament gent com l’Amon–, per això, de tant en tant, envia a encarnar-se persones superiors que fan una aportació extra de llum i ensenyen a altres a fer-la servir. Esperança és l’únic que tenim.

Radix, moltes gràcies un altre cop pel teu ajut.

4 comentaris:

Anibal ha dit...

Guaauuu vaja curru que t'has fotut!!!
Has detallat la Kaouru, la seva personalitat, els seus sentiments, els seus objectius a la perfecció. Tal com ens ho han explicat a la serie ;)
I m'agrada molt el títol que li has donat molt adecuat.
De veritat que m'he quedat fins i tot esgotat de tanta informació... Ets massa !!!

Per cert, cap al final abans de la imatge del mirall, en el punt 4, se t'ha colat un enllaç del blog, aquest: http://www.blogger.com/img/gl.photo.gif (vinga, a borrarlo):D

Upss que tard que es, vaig a dormir!! Bona nit
Radix

Mitra ha dit...

Uiiixxx... no em diguis aquestes coses, que em poso vermella, home!

Gràcies pel que em dius. Sí que m'ho he currat, però és que no sé currar-m'ho d'una altra manera que no sigui ficant-me dins mateix de la xarxa de la vida i del destí (deformació després de tants anys de mirar-me la vida d'aquesta manera, suposo).

Ja he tret l'enllaç que se m'havia escapat. Gràcies per dir-m'ho.

Mitra

Anònim ha dit...

You seems to be an expert in this field, Great article and keep up the good work, my friend recommended me it.

My blog:
rachatdecredit aussi maison de Rachat de Credit

Mitra ha dit...

Thank you very much. But I am not an expert. Although I have a lot of psychotherapical experience and pretty esoterical knowledge. I just put a theory, of course.

Again, thanks a lot to you and your friend.