diumenge, 8 de juny de 2008

GARO - Koga Saejima: un heroi solitari a la cerca –involuntària– de la seva humanitat

ATENCIÓ: Recordeu que si encara no heu vist la sèrie, la lectura d'aquest text us la rebentarà.


Si alguna cosa pesa sobre la vida i miracles d’en Koga és el seu pare. O, més aviat, la seva mort. És difícil creure que en Taiga hagués permès, de ser viu, que el seu fill s’hagués desenvolupat sense un entorn social mínim que, a part de permetre-li conservar el somriure, li hauria donat unes pautes elementals de conducta social. En aquest sentit en Koga és una mica salvatge, desconeix molt i molt de les relacions humanes, ni hi té cap interès. I a més, parla poc, és tancat, esquerp i adicte a la feina. És insociable i, gràcies a la seva bondat bàsica i al seu idealisme combinats, no és antisocial.

Però en Taiga es va morir i el seu fill, un nen encara, què tampoc no tenia mare, va abocar tot el seu ésser al que el seu pare li havia encomanat via comunicació post-mortem: reclamar l’heretatge de Garo i tot el que implicava de protecció cap a la humanitat. Un idealisme heretat, i un pare idealitzat.

Cap. 7. En Rei provoca en Koga, però només pot fer-lo empipar quan insultar la memòria del seu pare. I no és una reacció lleugera.


Cap. 12. En Koga porta escrits a la cara la seva robada infantesa i el pesat heretatge que fou posat sobre les seves tendres espatlles.

Encara que a primera vista ho pugui semblar, la seva missió heroica no era acceptada tan sols com a veritat dogmàtica, hi devia haver algun grau de convenciment. Sinó, per què a l’episodi 2 es pren la pena de demanar-li a un horror els diners que la Kaoru li havia lliurat de bona fe perquè eren l’únic mitjà que ella tenia per a acomplir els seus somnis, si sabia que li restaven menys de cent dies de vida i que ell mateix n’havia de ser el botxí?

Això dels somnis és curiós. Ell, que n’ha renunciat als seus propis, defensa els dels altres. Fa la impressió de ser una víctima sacrificial: de la primera meitat de la sèrie es dedueix que ell ha renunciat a la seva vida humana per a que els altres la gaudeixin. Crec que per això es trasbalsa quan, al capítol 16, el sacerdot Makai Amon li diu que la maldat sempre existirà al cor humà i que per això la lluita dels Cavallers serà eterna: si no hi ha esperança, per què ell havia de defensar ningú o, dit més personalment, per què havia ell sacrificat la seva humanitat? En aquests moment la presència de la Kaoru era ja molt important, ell s’havia adonat que a la vida no tot era caçar horrors.

Potser és degut a això que a l’episodi següent es pregunta si un assassí humà mereix ser protegit per ell, qüestió que setmanes abans hauria rebutjat de plantejar-se. Segurament hi havia alguna cosa d’això quan, més tard, enfurismat perquè havia escollit la Kaoru com a víctima, el vol matar. La magnanimitat d’ella el salva de ser enfilat per l’espasa d’en Koga, però aquest no entèn per què cal deixar-lo viu. Cada criminal es convertia en una burla al que ell feia per la humanitat, i la Kaoru li ha de recordar que no hi ha cap ésser humà que sigui perfecte.

El seu conflicte existencial no es barreja bé amb la seva creixent consciència dels sentiments, com hem vist en el cas de l’assassí. Els efectes se sumen o multipliquen, i resulten més difícils de controlar. El seu estoïcisme indiferent o, dit d’una altra manera, la seva fredor, queda relegada als moments de calma. Sempre són els sentiments els que disparen les alarmes emocionals; si aquests no són tocats és capaç de mantenir-se serè perquè, malgrat tot, ell creu en la seva causa.


Cap. 21. Disparat, ferit, desarmat, insultat, induït a desconfiar de la bondat de la seva causa i amenaçat de mort imminent per un home que cerca revenja. En Koga ha empassat saliva, però ser capaç de mantenir els seus dubtes per a ell mateix, sense perdre el control, li permet sortir-se’n.

Fe aquesta que torna a qüestionar-se al capítol 22, que s’adona que tot el seu treball ha servit per proveir en Barago.

Molt pitjor: traeix les seves creences de manera fulminant a l’episodi 23. Excitat pels esdeveniments i essent un cop més el disparador els seus sentiments personals –el rapte de la Kaoru, una derrota contra en Barago i el record de l’assassinat de la Jabi– paga el preu de la seva inexperiència emocional, perd el control i es deixa endur per la ira. L’armadura arriba al seu temps límit sense que ell l'engegi; llavors es deforma i comença a menjar-se tot el que l’home és. Si in extremis en Rei aconsegueix rescatar-lo de les grapes del seu jo fosc, és només perquè la fe, tot i enterrada, continua allà. Quan torna a encarar en Barago, potser perquè aquesta experiència és massa recent, no gosa cridar la seva armadura: ara li té més respecte, sap que és una arma de doble tall. Ha començat a capir de veritat de què és ser Garo. Sobretot, en Koga no ha tingut mai tan clar que el camí de les tenebres no és el seu: la seva ànima està salvada i la seva fe és forta.


Cap. 23. Els sentiments personals potenciats i pervertits per la ira prenen el poder en el pitjor moment. El cos, l’ànima i els ideals es retorcen fins a quedar irreconeixibles: l’unica manera de batre el mal és amb el mal.

Sí, la fe és el seu punt fort. I aliada amb l’amor, un cop superada la prova de foc del capítol 23, serà la força que expulsarà Meshia del cos de la Kaoru, la que induïrà la pròpia Kaoru a exercir la seva màgia i que, en conseqüència, Meshia arribi a ser vençuda. Perquè si bé és veritat que les ales de la seva armadura les deu a la Kaoru, també ho és que ell les va poder mantenir virtualment el temps just per a aconseguir el seu objectiu un cop es va desacoblar l’armadura.

I encara més. Durant la lluita amb Kiva no pot cridar l’armadura. L’entorn és extremadament difícil: una anella gegant planant i caient sobre la ciutat. Aquí hi ha alguna cosa més que instint de supervivència davant del que és una llegenda vivent. És capaç d’encarar-se a la macabra escena que l’ha perseguit tota la vida: la d’una grapa terrible apareixent davant de la seva cara després de travessar el cos i l’armadura del seu pare. Ell pot arribar a perforar la mà de Kiva, l’alter ego i mestre d’en Barago. Això, que comporta la desmitificació de Kiva, té un efecte colateral: l’única pedra que s’interposava entre en Koga els seus avantpassats, el seu pare –la seva mort– s’ha desfet. Per això, quan per fi va aconseguir convocar l’armadura, ja en terra ferma, va poder ser conscient per primer cop de tota la força que davallava a través de la seva línia de sang, la dels precedents Garo, i canalitzar-la a través seu. En Koga havia assolit trascendir la seva individualitat per a convertir-se en una ànima grupal. O, explicant-ho d’una forma més planera, la fe mou muntanyes.

Com a bon heroi, en Koga no abandona mai el seu idealisme, ho hem vist. Se’l matisa i se’l desmitifica, però és el que el fa treure el millor d’ell mateix. Si primer va ser la raó de la seva vida, quan la Kaoru en va esdevenir una altra, evita que es llenci de cap als sentiments i el manté en equilibri; almenys és així fins que hi ha un atemptat contra els seus sentiments què, no ho oblidem, no està acostumat a prendre en consideració. Per a ell, són com bombes de rellotgeria. Però l’idealisme d’en Koga és també, en bona part, l’origen de la seva insociabilitat.

El servei a la humanitat, quan no va acompanyat de maduresa espiritual, és satisfactori per a un solitari: li dóna una fita elevada que complau la seva ànima i li evita el compromís i els problemes del contacte persona/persona. En Koga no necessita res més per a sentir-se bé amb ell mateix i amb el món. Fins que els sentiments no coloren la seva vida, no li importa que aquells a qui defensa s’ho mereixin o no: les petiteses humanes estan massa per sota de la seva visió global i, és clar, el bosc no li deixa veure els arbres.

Sí s’autoimposa tractar amb algú ho fa mogut per l’interès. El capítol 4 és revelador en aquest sentit. Inicia la conversa i escolta la història d’una pobra dona que cerca el seu home desaparegut després de visitar un metge-horror i, quan ha obtingut tota la informació que necessita, se’n va sense dir ni gràcies ni adéu. El cas de la Kaoru és atípic des del començament. Si es digna a dur-la a casa seva i vetllar-la fins que sap que està bé, després que va estar a punt de matar-la, segurament hem d’entendre que ell accepta la responsabilitat de protegir-la, tot després ens ho diu així.

En Koga fa un pas de gegant en acceptar la Kaoru a casa seva al capítol 5. De vegades és patent que es penedeix d’aquesta decissió: quan el seu jo solitari es rebel.la contra aquesta invasió, i contra l’erosió més subtil a què la presència d’ella el sotmet.

A la fi del capítol 6 tenim el primer indici evident que ella ja és alguna cosa més que un esquer, i sembla que en Rei Suzumura també s’ho ensuma. Que en Koga apreti els punys quan en Rei sembla voler maltractar-la es pot interpretar com a instint protector, però que doni senyals de torbació quan l’altre insinua que la vol a ella ens parla d’una altra cosa. Igualment, en acabar el capítol 7, el seu ansiós “on és?” hauria estat més fred si tan sols fos una qüestió de responsabilitat per algú a qui cal guardar del perill.



Cap. 3. A en Koga li acostuma a fer nosa l’exuberància expressiva de la Kaoru. Aquestes dues preses són de després que ell l’hagi salvada d’un horror mentre ella estava inconscient. Ella es desperta als seus braços, crida, cameja, li diu que la deixi anar, i ell la deixa caure a terra.

A l’episodi 16 el mateix Koga diu haver observat els seus sentiments. De ben segut que es va adonar de les seves reaccions en aquests casos. Ell, ni tan sols es plantejava que aquests sentiments el poguessin arribar a afectar. Al capítol 5 Zaruba, l’anell-guia, comenta encuriosit les complicacions de les relacions entre homes i dones, i en Koga declara taxativament que a ell no li interessen per a res. No és gaire provable que li agradessin, doncs. De l’episodi 8 a l’11 és el mateix tipus fred i insociable de sempre. Fins i tot cap a la fi del 9, quan per fi li diu a la Kaoru la primera cosa maca –“avui tens un aspecte magnífic”– sembla la simple constatació d’un fet i prou; al cap i a la fi ella ha canviat molt favorablement l’opinió que tenia del seu pare, i això podia haver-la dotat d’un aspecte radiant.

Segurament la Kaoru no volia exasperar-lo a l’episodi 11. Ella li insisteix en que l’acompanyi a un concurs de televisió. No deixa de ser curiós que l’enuig d’ell comenci quan ella insinua de fer-li la mateixa proposta a en Rei, donada la seva negativa. Potser la mirada que li fa després té implícita algun grau de penediment, però no hi ha dubte que en Koga s’esforçarà de valent per rescatar-la de les grapes de l’horror que s’aprofita de la seva tristesa. Sense dissimular la seva aversió, es deixarà convèncer pel dimoni per participar al seu joc tot i que el preu del fracàs sigui perdre no sols l’ànima de la Kaoru sinó també la seva pròpia. No és una aposta banal, la d’en Koga; però ell no ho ha estat mai, de banal. Vetllar per la seva protegida, o alguna cosa més.

Cap. 11. Sotmès al que per a ell són bestieses –jocs i proves– en escenaris força “horteres” creats per un horror què, a més, és un mal perdedor, en Koga veu posada a prova la seva paciència, enginy i determinació per a assolir recuperar el cos i l’ànima de la Kaoru... i no perdre la seva en el procés.

El guionista és còmplice de la nostra curiositat i ha tingut l’humor d’inventar-se un ritual de devolució d’ànima que implica un petó. No hi ha dubte que en Koga l’acompleix científicament, això ha quedat clar veient la torbació que demostra després quan, asseguts a l’escala per a que la Kaoru tingui temps de recuperar-se, ella deixa caure el seu cap sobre l’espatlla d’ell. Benvingut sia el petó, tot i que discretament amagat per un puntet brillant, ja que serà l’únic que veurem entre els protagonistes.

Cap. 11. En Koga recita l’antic encanteri que forma part del ritual de devolució de l’ànima. Postura curiosa. Però segur que els ulls tancats i la mà que es passeja suaument pel cap de la Kaoru són aportacions seves que ni tan sols sap que ha fet.

El vell sacerdot Amon burxa al seu insconscient per fer-ne sortir els fantasmes: el seu pare morí perquè l’estimava, i ell no gosa estimar per por de patir la pèrdua –la Kaoru té els dies comptats–. Pressionat, en Koga dóna forma verbal als pensaments que havien quedat a mig bastir, i acaba sabent el que vol: lluitarà per la Kaoru mentre li quedi vida de la que gaudir, i la sacrificarà un dia abans de fer-ne cent per a estalviar-li l’agonia; la seva única ambició és que “la seva llum brilli tot el temps possible”. Així és com en Koga deixa, per fi, de lluitar contra els seus sentiments.


Cap. 16. En Koga torna de visitar l’Amon. El rep una Kaoru joiosa, què s’ha emocionat en veure’l. La fredor ha desaparegut de l’esguard d’en Koga, i els seus ulls ja no amaguen res.

Per desgràcia, ell continua sense poder verbalitzar res davant d’ella, i perd una oportunitat d’or per a informar-la de la seva situació. El resultat és que aquell mateix dia ella sabrà, per la boca d’un horror moribund, que ha estat usada com a esquer.

El desconsol de la Kaoru en saber-se enganyada, és comparable a la commoció d’en Koga que, no sols ha quedat al descobert el seu secret, sinó que ella li fa treure l’anell i fuig, ensorrant els seus bons propòsits –ja hi havia un fruit Baranques– i deixant-la exposada a l’atac de qualsevol horror, precisament quan els cent dies estan a punt d’acabar-se.

Cap. 19. La Jabi ha salvat en Koga de ser mort per en Rei, i l’ha curat. Ella se li insinua però ell, sense rebutjar-la obertament, no hi reacciona. En Koga fa l'esforç de pregar-li que l’ajudi a salvar la Kaoru. Malgrat ella mateixa, la Jabi accepta.

A partir d’ara en Koga ha de salvar una situació que ell mateix ha creat, agreujada pels fets externs –la seva rebel.lió contra el santuari de l’est, les conseqüències de l’assassinat de l’Amon–, i veurem les coses que pot fer per amor: sostreu la Kaoru de les mans d’un Rei delerós de venjança, amb la conseqüència d’haver de lluitar a mort amb ell; s’aventura, amb ben poques possibilitats d’èxit, a aconseguir el Baranques un cop mortes les dues úniques persones que l’haurien pogut ajudar; ha de convencer la Kaoru de que torni a tenir ganes de viure per a donar-li temps a portar el Baranques, i li jura que ho aconseguirà; engega una lluita titànica per salvar-la un cop sap que s’ha convertit un un portal per a Meshia, i en el procés es veurà temptat quasi fatalment pel costat fosc, i s’enfrontarà a Barago, contra el que no tenia pràcticament possibilitats; no podrà utilitzar altres armes que la fe i l’amor per expulsar Meshia del cos de la Kaoru i, un cop aconseguit, ha d’endinsar-se en el món dels dimonis per evitar que Meshia torni a posseir-la. Finalment, la deixarà marxar a Itàlia per a que comenci a materialitzar el seu somni d’esdevenir una gran artista. En Koga se’ns ha convertit en un heroi romàntic.

Cap. 20. Obligat per la mort de l’Amon i la Jabi, en Koga s’ha aventurat tot sol a recollir el Baranques que necessita la Kaoru per a sobreviure, a un indret màgic on un cavaller Makai té ben poques possibilitats. La intervenció inesperada d’en Rei evita que en Koga, esgotat per la seva lluita contra el custodi electromecànic de la fruita, acabi malament quan ja l’havia obtinguda.

Amb tants esdeveniments que li toquen de prop impactant-lo amb força, la seva freda indiferència ja és història i els seus sentiments surten torrencialment, això sí, a través de les seves accions. I dels seus ulls, diria jo. Fins i tot quan es declara, no ho sembla pas o ho fa de forma indirecta, cosa que deixa la Kaoru una mica desorientada.

Cap. 21. En Koga comença a tenir consideració cap als sentiments dels altres. Intenta alleugerir la preocupació de la Kaoru i d’en Gonza, què saben que ell va a ficar-se conscientment a dins d’un parany. “Tornaré”, els diu.

La seva relació amb en Rei és més que tensa des de bon començament. Sense saber-ho ni pretendre-ho, de cop i volta en Koga es trobarà lluitant per la seva vida, encarat a un col.lega amb una ràbia que no pot entendre. Tot i això, és sobretot en aquesta relació on podem copsar millor seva noblesa. No l’ataca quan cau; no dubta en oblidar que ha estat a punt de matar-lo quan hi ha coses més importants a considerar, com ara el retorn dels punyalets al món dels dimonis, i refiant-se que en Rei també valorarà la situació imparcialment. Tampoc es priva d’ajudar-lo a desfer-se de la grapa d’un horror gegant.

Però no oblida. Li tira a la cara totes les seves maleses quan en Rei admet el seu error en arremetre contra ell. En pro del bé comú i pel de la Kaoru, però, és capaç de passar-ho tot per alt. En Rei correspon amb un nivell d’altruïsme tan intens com la seva anterior fal.lera venjativa, i en Koga tindrà molt per agrair-li.

En Gonza, el majordom, és sens dubte un subordinat, i això queda molt clar, però és una relació correcta i respectuosa. També és evident que en Gonza s'estima el noi al que, pràcticament, ha criat, i el coneix bé. Però només cap al final veiem en Koga interessar-se per la seva salut i tenint pietat dels seus sentiments.

Cap. 18. Enfrontats per la possessió dels punyalets, la Jabi acusa en Koga de deixar-se guanyar per ella quan jugaven de petits. “La teva amabilitat és el teu defecte més gran!”, li diu. L’insulta i el menysprea perquè ell no la vol atacar malgrat que ella ho fa i amb ganes.

Pel que fa a Zaruba, l’anell-guia, assistim a una relació més complexa. Curiós, sembla que sigui precisament Zaruba el membre“humà” d’aquesta singular parella. De vegades fa la impressió que és ell qui expressa el que hauria de dir en Koga. Capítol 16: en Koga va a visitar l’Amon:

Zaruba: “Aquest vent arriba carregat de records”.
Koga: “Ja”.

Això no vol dir que sigui sentimental. Capítol 17: en Koga ja ha reconegut que s’estima la Kaoru; no poden trobar un horror, tot i que saben per on para aproximadament.
Zaruba: “No hi ha alternativa. Has de fer venir la Kaoru”.
Koga: “Per a usar-la com a esquer?”
Zaruba: “A aquestes alçades te’n preocupes? Que no la vas deixar viure per a això?”

Descarat, insinuador, replicador, un pèl romàntic, Zaruba ha estat l’únic amic que en Koga ha tingut durant molts anys, i la seva pèrdua es sentida com a tal. Per la reacció que té en Rei quan n’és testimoni, podem saber que els Cavallers Makai acaben tenint una relació molt profunda amb els seus joiells-guia.


Moltíssimes gràcies, Radix per la teva col.laboració gràfica, un altre cop.

6 comentaris:

Anibal ha dit...

Increible i molt interesant el desgranament d'en Koga que has realitzat.

Sobre la personalitat d'ell, estic d'acord i es exactament com ha de ser, un estereotip típic per un heroi.

Veig que has fet casar perfectament les captures amb l'article fins i tot posant-li una descripció del moment.

Per cert, recordo que em vas comentar que l'episodi 11 no t'agradava gens, es així?, yo realment el valoro moltisim, es un dels grans.... i com bé dius, l'únic on veurem un petó entre ells dos.

Segueix aixís !!
Saluacions
Radix

Mitra ha dit...

Gràcies, guapi.

Bé, jo no consideraria en Koga un estereotip típic d'heroi, perquè té massa imperfeccions. Per això és atípic. Però sembla que les altres atribucions casen més o menys.

A més, té el seu costat fosc... aquest ha estat el que m'ha estat fent ballar la bala, i el que acabarà en un article propi, el de la mitologia que et deia al mail. Però necessito esperar a que surti La bèstia de la Nit Blanca que, si no m'erro, sortirà aquest dia 18: necessito veure els símbols que duu en Tsubasa per a tirar endavant l'article.

El que passa amb el capítol 11 és que... punyetes, és una horterada com una casa (una qüestió purament estètica, ja veus). Argumentalment de cara a tota la sèrie, doncs té la seva tela, sí. Quin són els valors afegits que l'hi trobes (a part del petonet púdic i disfressat de ritual)?

Moltíssimes gràcies pels ànims!

Mitra

Anibal ha dit...

Cert que en Koga té imperfeccions o un "costat fosc", pero aixó es típic no dels herois sino ja dels Superherois (podríem relacionar-lo de una manera superficial als superherois dels cómics mes famosos com Spiderman,Batman,Superman...que tenen el seu costat fosc i fins i tot alguna vegada s'han deixat influir per el mal, principalment perqué els ha fet mes poderosos).

Crec que inevitablement s'agafen estereotips d'altres personatges, es normal i ja sabem que els Japonesos tendeixen a copiar moltes formules que han donat éxit.

Sobre el especial de Garo "La Bestia de la Nit Blanca", no vas equivocada, surtirà a la venta el 18 de Juny, aquí i pots veure la coberta i el preu 14,95€

http://www.zonadvd.com/modules.php?name=News&file=article&sid=15717

Aiiii amb el capítol 11 (veus com tenim diferències de criteri sobre la serie) a mí, torno a repetir que em sembla un tros d'episodi, no ja per els efectes especials (mes intensos que en altres episodis) sino per la impaciència d'en Koga per salvar a la Kaoru, demostrant que l'importa i molt, cosa que fins aquest episodi no ho havia demostrat tant obertament... el petó (encara que sigui disfressat),les mirades i l'abraçada son de calaix.

Bé, vaig a sopar!!
Salut!!
Radix

Mitra ha dit...

Aquest és un punt clau en la literatura de la dualitat bé/mal de tots els temps: el mal és més poderós. I realment ho és, ja que manca dels habituals filtres morals dels lluitadors del bé de tots els temps; que no tenen res que els freni, vaja.

Sí, reconec que el capítol 11 em posa dels nervis. Però és que m'hi posa perquè... com t'ho diria, a part de l'estètica hortera (que fa molt per posar-me dels nervis, és exactament així), és com si jo fos a dins d'en Koga i el sentís pensar una cosa com "que es creu aquest que no tinc res millor que fer que participar en aquestes burrades?", però d'una forma moooooolt intensa, gairebé desesperada. Ës curiós, sembla que en aquest capítol no he sabut sortir de la pell d'en Koga. Una cosa que hauré d'investigar. Al final resultarà que sóc més romàntica del que em penso.

Doncs mira, jo me'n vaig a esmorzar. :-)

See you.

Sara

Anibal ha dit...

Trobo a faltar mes material.... necesito llegir mes obsesions teves....no em facis aixó :(

Per cert, aquest disabte si la trobo,
tindré "La Bestia de la Noche Blanca".

Salut!

Mitra ha dit...

Ho sento, guapi, però la Kaoru també té la seva tela, i jo no sóc gaire ràpida escrivint. Quan et demani les preses, voldrà dir que ja ho tinc gairebé a punt.

Jo no l'he trobada, la Bèstia de la Nit Blanca. Ni al FNAC, ni al Corte Inglés, ni al Continuarà. L'he comprada per internet i espero que m'arribi en algun moment de la setmana vinent.

See you later.

Mitra