GARO - Impressions personals

(Actualitzat en 28 de maig de 2008)

A mode d’avís cap al desprevingut lector occidental mitjà, abans que s’aventuri a mirar aquesta sèrie o qualsevol altra d'oriental, hauria de tenir en compte algunes coses:

– És un producte d’una cultura diferent. Això es tradueix, per exemple, en una certa contenció dels actors a l’hora d’expressar-se verbalemnt, deixant de banda que els seus personatges ho requereixin o no o, per el contrari, el que en diríem "sobreactuació".

– És un gènere d’obra al que aquí no estem gaire acostumats, o només l’admetem per al públic infantil i/o adolescent perquè se suposa que nosaltres ja hem superat l’etapa de la fantasia, la màgia, els poders especials. Si això és cert, jo no l’he superada pas. És més, considero la “realitat” que en diem nosaltres com una autèntica ficció per la senzilla raó que no té un fonement real: només es basa en el que es veu, es toca, se sent; és a dir, tot aparences. La ciència no para de dir-nos que els sentits i els sentiments ens enganyen continuament, però no ens ho creiem (el súmmum de la inconseqüència); fins i tot la lògica és subjectiva perquè depèn del que sabem i del que, per tant, podem admetre. De la fantasia, de la màgia, dels mons alternatius, dels éssers que els habiten, etc. se’n poden treure magnífiques metàfores i/o símbols del que per a mi és la realitat i, per tant, ho trobo més creïble. Aquesta sèrie pertany a un tipus de literatura que ha perdut vigència entre nosaltres, però que pels orientals, i especialment els japonesos, conserven una gran estimació: la dels herois (la diferència és que, en aquesta sèrie en concret, els herois no són perfectes).

– La profussió d’efectes especials i d’animacions computeritzades es posen al servei d’aquesta orientació mental. I per a ells, la fantasia i l’edat adulta no són incompatibles.


Fets aquests advertiments, us diré que la crítica no ha estat mai el meu punt fort, ja que tinc gran tendència a deixar-me endur per la història que s’explica què és, de fet, el que més m’interessa. Per això, només goso parlar d’”impressions personals”.

A mi no m’acostumen a agradar les històries que impliquen lluita. Si vaig seguir la sèrie quan la van posar a la tele per cable va ser perquè la vaig trobar entretinguda. Recordo que jo mateixa em preguntava, episodi rere episodi “cap a on va a parar tot això?”. Vaja, que trobava a faltar una mica de moviment en l’argument principal, però això sol no em va poder apartar de la tele, i jo mateixa me’n vaig sorprendre. De mica en mica s’anava donant informació útil o destinada a ser útil més endavant. No m’avorria, no ho trobava pesat, ni infantil, ni tampoc hi havia cap “massa” prou estrident per molestar-me de veritat.

Això sí, hi ha algunes coses xocants, que no em suposen cap problema perquè és evident que han estat fetes amb total deliberació. Per exemple:

– Quan hom vol representar un vessament important de sang, veiem un esquitx vermell impressionant, que desapareix difuminat en l’aire... i no tornem a veure la sang per enlloc. S’arriba als extrems de deixar intacta també la roba a través de la qual s’ha produït la ferida. Això no ens hauria de ser tan estrany –excepte si ens agrada el sang-i-fetge, què no és el meu cas– quan veiem que els personatges, als que se suposa altament entrenats i capaços de fer proeses físiques importants, poden referse de les seves ferides de seguida (depenent de l’adversari que els ho faci) i continuar lluitant.

– El protagonista duu una mena d’abric o gabardina preciosa, llarga, oberta, ampla, pràcticament de disseny i de color blanc trencat, que sempre està neta com una patena, no importa que el seu portador estigui en ple combat i rodoli per terra o l’estampin contra un arbre –em pregunto quantes n’hauran hagut de fer, d’aquestes peces–. Hi ha poques excepcions, que desapareixen quan la càmera se n’aparta ni que sigui un moment. Es dóna el cas de conservar-la neta, mentre que el noi té cara i mans brutes. Sobre aquest abric deixeu-me dir que en moviment dota al nostre protagonista d’una elegància magestuosa, sobre tot en contrast amb el vestit a dues peces de pell negra cenyit que duu a sota.

Diferent és el cas del que jo anomeno el “gran descens” del capítol 25. Que el dit abric blanc no es mogui amb el vent durant una estona quan la resta de temps sí que ho fa, ja s’assembla més a una falla. N'hi ha d'altres. Això és especialment notable perquè al disc del Making of es diu que han tingut molta cura dels detalls, però qui parlava era el director d'escenes d'acció, i potser ell només es referia al seu camp d'activitat.

Tot i que no sóc, de cap de les maneres, una entesa, fins i tot és patent per a mi com les animacions computeritzades milloren a mesura que avança la sèrie. No té res a veure el “gran descens” de què parlava abans amb la cacera de l’horror a la galeria d’art del primer capítol.

Unes paraules sobre l’actuació de Hiroki Konishi, què fa el paper protagonista. En un principi estic d’acord amb algunes crítiques que he llegit i que diuen que està massa verd per al personatge que li ha tocat, el de Koga Saejima, un tipus fred i esquerp que en els primers capítols costa una mica de creure’s. Per sort xupa molta càmera i podem veure el seu progrés expressiu, així com la seva evolució com a personatge. El veurem aprendre a dominar la mirada i posar-la al servei del seu paper. Tot sovint són els seus ulls l’únic indici que tindrem del que sent un personatge tan tancat com en Koga. Més endavant, amb l’acceleració de la trama principal, quan els esdeveniments l’assalten i comencen a caure algunes barreres, s’enriqueix la seva manifestació expressiva, obsequiant-nos amb excel.lents moments emotius –sobretot tenint en compte els estàndars japonesos–.

El disc del Making of diu una altra cosa molt interessant i que m'ha deixat de pedra, de veritat. Tant en Konishi com en Ray Fujita, què fa el paper de Rei Suzumura, reben l'agraïment d'en Keita Amemiya per haver acceptat rodar les escenes d'acció sense el suport d'especialistes; ho considera un miracle. Si teniu oportinitat mireu-vos el disc en qüestió, i us adonareu que això de no tenir dobles de vegades és molt arriscat per a la integritat física. També s'hi diu qu la Mika Hijii, què fa de Kaoru Mitsuki, també va fer les seves del capítol 24... déu n'hi do!!!

Tot i que la major part d’escenes estan filmades en ambients quotidians –interiors d’edificis, aparcaments, carreteres, carrers urbans, etc– la cacera d’horrors i bona part de l’acció es fa sobretot de nit, així que la sèrie té un aire gòtic.

Una cosa que no m’esperava era que representessin la casa d’en Koga com una mansió gairebé victoriana, però d’interiors austers i ombrívols, ni que s’hi mengés amb coberts d’estil occidental. En aquesta mateixa línia, la seva espasa és recta i de doble tall, i si no fos pel mànec i el mecanisme de tancament, podria passar perfectament per europea.

Sobre aixó, també m’ha cridat poderosament l’atenció que en cap moment no s’ha esmentat cap nom propi de ciutat, de poble, de país; els únics noms de lloc del que s’ha fet esment –edifici, complex residencial– estaven en anglès. Que els noms de persona i els trets racials siguin japonesos, que alguns trets de la ciutat la identifiquin com a Tòquio, semblen gairebé casualitats. És com si ens diguessin “això pot passar a qualsevol lloc”. I sí: la proliferació d’horrors com a reflex de les misèries humanes té una voluntat universalista indubtable, per no parlar de les vegades que s’esmenta els humans i la humanitat com a espècie, per oposició als horrors.

La lluita contra els horrors –éssers de naturalesa demoníaca– al llarg de tants episodis li donen un format de “monstre de la setmana” peró no se m’ha fet gens pesat.

M’han deixat fascinada les coreografies de lluita. Gràcies a Garo sé per què se’ls anomena “coreografia”: tenen la precissió d’un ballet i, si pots abstreure't de les imatges en sí i et fixes en l'estètica, hi ha fins i tot una certa bellesa.

Trenco una llança a favor de les esplèndides armadures que vesteixen en Koga i en Rei. Tenen un gran realisme, tot i ser molt diferents: la d’en Koga és daurada i suggereix brillantor –ironies del destí, que el més tancat dels personatges brilli d’aquesta manera, però és que és el prota!–; la d’en Rei se l’anomena “platejada”, però sembla d’un metall més fosc, tot i brillar –serà símbol dels seus motius ocults?–. I ja que parlem d’abillaments, ja he esmentat el vestit d’en Koga, magnífic en blanc i negre; però el de Rei, tot en negre i amb un abric també llarg i un sofisticat motiu circular a l’esquena, tampoc té res a envejar-li. La Kaoru és la més normal, perquè ella és una noia normal, cosa que no són els dos nois.

També són espectaculars els joiells garlaires dels dos Cavallers Makai: l'anell d'en Koga i el penjoll amb cadena d'en Rei. Són molt elaborats, i quan se'ls anima per fer-los parlar sembla que moguin músculs facials metàl.lics, donan-los un realisme colpidor. El guió els ha dotat d'intel.ligència i fins i tot de personalitat.

Si bé la trama en sí no és gens complicada –una mica massa sinzilla i tot, diria jo– la complementen les històries colaterals de les persones que, involuntàriament, han atret els horrors que les han posseït, i veiem per què eren preses fàcils.

El que trobo realment mal aprofitat es el “dolent” de la sèrie. Només el veiem moure’s cap al final, i desapareix de forma bastant inesperada, deixant-me un regust de massa poc dolent per a la polseguera argumental que havia aixecat. La pregunta que em faig és: realment calia aquest individu, tenient en compte que és liquidat per un altre brètol de més jerarquia? Segurament sí ja que, segons descobrim a l’episodi 22, ha estat una peça clau en molts esdeveniments, però... En fi, que la trama principal no s’ha posat en marxa fins acabar el capítol 17, i hauria pogut començar abans.

De fet hi ha una successió de tres dolents en els dos últims episodis, peons seus a part. Segurament això no té altre objectiu que obligar el prota a enfrontar-s’hi. Però fins i tot això no es fa pesat, en la meva opinió: cadascun lluita en un ambient diferent i tots tenen el seu què. Per part meva, jo definiria la lluita del prota contra els tres dolents successius així:

1. La voluntat de respectar el propi camí.
2. El triomf de l’amor.
3. La pròpia superació.

Espero poder comentar-ho més endavant, ja que m'estic adonant d'unes quantes coses.

Per altra banda considero que s’ha fet abús de l’arquetipus de la noia en perill rescatada pel noi. És cert que gran part de la sèrie gira al voltant d’aquest esquema i no té sentit que em molesti. El que a mi em sembla que és passar-se és la quantitat de desmais i caigudes fàcils que pateix la pobra Kaoru. A més, si em poso al seu lloc, trobaria molt empipador que després de cada lapsus memorístic em trobés el mateix individu insociable a prop, o fins i tot massa a prop –potser m’estic passant: en Koga ha resultat sempre molt honorable en aquest sentit–.

I, per fi, trobo a faltar un petó com Déu mana. Però –ai!– em temo que els japonesos són bastant puritans en aquest aspecte.

L'acabament sí que és inesperat. De fet és l'única cosa que queda sense tancar a la sèrie. Per a veure'n l'autèntic final caldrà trametre l'espectador a l'última escena de la minisèrie La bèstia de la Nit Blanca.