GARO Red Requiem - The fist review!

Al least I found a review of the Red Requiem!

Thanks to the blog ichigoxrenji

It does not seem much attractive to me... Do you agree?

GARO Special - Personal Impressions

Update: December 6th, 2008.

This text contains spoilers, be warned.

The Beast of the White Night. This is the title of the special having two episodes of 50 minutes each one, which finishes Garo. It is an amusing story, tieing what came off loose in the series. Rather two stories, one by chapter, even though the second interweaves since the first episode.

All emblematic characters of the series are present, and there are some new ones. The first, specially clearly in the younger ones, seem to attain the interpretative maturity of their roles. On the new ones, I have read in other reviews that the best among them is the little Rin; I find her exasperating -in original version, at last- and quite farfetched. Certainly, it is quite odd to speak about implausibility in a fantastic show, but for everything there is a boundary: she can do one or other thing, or that she has got a power or another one but, should she make such things without a supervision, and putting on her young shoulders the responsibility of some human lives?

But, on unbelievable things, Jabi’s reappearance is the biggest. Those who saw what happened to her in the series, perhaps we would not find a better explanation than the one suggested by a friend of mine: teleportation, even though it is difficult for me to relate Garo with the series Star Trek. It is not that I complain: Jabi has a justified role in the film, but even fantasy has to have its own logic, and in no moment anybody has said how has she ended up into the trunk of the magical tree.

A pair of things. At the forest of Naraku the trees seem demeanour of a straight line. The second is that, as well as it happened often in the series, there are scenes altered in the time, that is: an image/scene is chronologically posterior to the one coming next. This last one has disconcerted me a bit. In any case, wrongs of every kind have diminished, with respect to the series.

Some review say that it lacks enough epics, but I believe that the special has enough of it and, as well as in the series, the most epic scenes are helped –very much– for the magnificent soundtrack. Had I not say anything of the soundtrack, yet? I think it is brilliant!

Someone also criticized that new character Tsubasa Yamagatana is almost a clon of Kouga... but more talkative. I think that precisely this thing attains to communicate us what sort of work makes a Makai knight, the tremendous pressure upon his soul. Rei’s exception also speaks about how important is environment and individuality, as variables in the formation of personality. Everything say us that a Makai knight is, firstly, a human being.

The armor of the new knight Dan (Tsubasa) is worthy of the other two. White color and with a short red cape, it also has got less animal reminiscences than those of Garo and Zero. And, since we speak about armors, let me say that the last transformation of Garo, in my opinion, is superb and lovely.

In the series it drew my attention how a great spill of blood -a big splash that blurred in the air- was shown. Even though there is not persistence on showing it to us, now it is much more realistic, at least regarding the human blood, and it adds more impact to the scenes needed of it.

There are two things that I have liked especially, Firsty, of course, the conversation -rather a speech- in which Kouga attempts to face Tsubasa with his feelings. And also, how has illustrated the explanation of the relation among Legules and the Phosphore Arrow: the schematic drawings, totally in accordance to the ornamental style of the series, they are a mixture of aesthetics and of brightness or, at least, mute loquacity. I add the pleasant surprise that it has been to see Rei on a motorbike, and Kouga "surfing".

Some lack I find? I miss a little more of romanticism: the final scene is very short. Of course, you can discern a romantic background in some other scenes: Kouga’s anger when Rin spoils the famous picture of the landscape, and the speech of Kouga to Tsubasa.

The special deals mainly about fight, and the remaining things are causes to fight. The characters themselves get little attention. Even Kouga and Rei merely reassert themselves in the trends which already were starting to be seen in the series. I do not know if it will be my imagination, but it seems that the one more careful treated (but always static) was Rin.

And some ones that we did not expect as well: does Rei return Silver’s love?, finally? Jokes aside, there is a disturbing evidence affecting Kouga: he can grasp that Jabi has gone out of the great of curing Rin, in a distance. But in the series it happened to him with Kaoru, too...

GARO - Personal impressions

A warning to disprevented normal Westerners readers, before they dare to watch this series or any Asian other, should take some things into account:

- It is a different culture stuff. This means, for example, there is a certain restraint in the actors when expressing, even if their characters do not require it or, even, which we would say "overperformance".

- It is a sort of work we are not usued to, or we only accept it for children and teenage public because it is supposed that we have already overcome stages of fantasy, magic, special powers. If so, I have not overcome it. Plus, I think that we know as "reality” is an authentic fiction because it does not have a real foundation: what is seen is only based in what we see, touch, feel, they all are appearances. Science always tell us that senses and feelings continuament deceive us but, indeed, we do not believe it (the summit of inconsequence); even logic is subjective because it depends on what we know and what we can admit. Fantasy, magic, alternative worlds, beings that inhabit them, etc. magnificent metaphors and/or symbols of what for me reality is, can be taken out and, therefore, I find them more believable. This tv series belongs to a type of literature that has lost validity among us, but that for the Asians, and especially Japanese people, preserve a great estimation: it is about heroes. In this one, heroes are not perfect.

- The profusion of special effects and computerized animation are put below this mental orientation. And for them, fantasy and adult age are not incompatible.


Warnings done, I will tell you that review has never been my strong point, since I usually leave myself to take away by the story, which is what interests me more. Because of that, I only dare to speak about "personal impressions".

I do not usually like the stories that imply fight. Actually, I watched this because I found it amusing. I do remember asking myself, episode after episode "towards where all this ends up"?. You see, I missed a bit of movement in the main plot, but this could not put aside me from the TV, and I found it surprising. Step by step, some useful or to be useful information appeared. I did not get bored, did not find it heavy, nor childish, and either there was any "too" strident enough to bother me.

Yes, there are some shocking things, which it do not suppose me any problem because they have been made deriberately. For example:

- When they want to show a big spill of blood, we see an impressive red splash, which disappears blurred in the air... and we see any blood again nowhere. It goes so far that they leave intact even the cloth through the wound has been made. This should not be to us too strange -except if we like gore, and I do not- when we see that the characters, which are supposed highly trained and capable of making important physical feats, getting better of heir wounds almost immediately (depending on the opponent that makes them) and to continue struggling.

- The main character wears a kind of lovely white coat, long, open, wide, almost of design, that is always clean, it does not matter that its wearer was in full combat and he rolls on the ground or he is thrown against a tree -I ask myself how many of them they had to make. There are few exceptions, which disappear when the camera moves from him. They preserve it clean even while the boy has his face and hands dirty. On this coat allow me to tell that it endows to the protagonist a magestic elegance when it is in motion, in contrast to the tight two pieces dress of black leather that he wears underneath.

Which I call the "great descent" from chapter 25 is a different stuff. Here, this white coat does not move with the wind for a while: it resembles a fault. There are more. This is specially remarkable because in the disk of the Making Of it is said that they have cared a lot about details, but that one who spoke was the director of action scenes, and maybe he only referred to his field of activity.

Despite I am not an expert at all, even it is clear for me how the computerized animation improves as the series goes on. The "great descent" that I spoke about before is not the same that horror hunting in the first chapter.

Some few words about Hiroki Konishi’s performance, what got the starring role, Kouga Saejima. In general, I agree with some reviews that I have read: it looks a bit too much for him, not very good showing a cold and surly guy, but a lot better since third chapter ahead. And improving. We can see his expressive progress, as well as his evolution as a character. We will see him to learn to put his look in his role service. Often his eyes, only them, gives us an evidence that tells something about feelings of such a closed person as Kouga is. Further on, with the acceleration of the main plot, when events assault him and when some barreiers start to fall down, he shows us some excellent emotional moments -especially taking the Japanese standards into account.

The Making Of disk tells another very interesting thing that left me shocked. So Konishi and Ray Fujita, who plays Rei Suzumura, received Keita Amemiya's gratitude for having accepted to shoot their action scenes by themselves, without stunts; he considered it a miracle. If you get the chance to watch it, you will notice that this is sometimes very risky for physical integrity. Is also said there that Mika Hijii, who played Kaoru Mitsuki, made hers from chapter 24 by herself. God bless them all!

In spite of that a lot of scenes were filmed in bright day -interior of buildings, parking lots, urban streets, roads etc- hunting horrors and most of action was made especially by night, so the series has a Gothic air.

Really, I did not expect that they showed Kouga’s house like an almost Victorian mansion, but of austere and shady insides, nor that they used cutlery in an Occidental style. Even, his sword is straight and has a double cut, and if we forget the handle and the mechanism of closing, it might be European.

About this, it has also drawn my attention strongly that in no moment any proper noun of city, of village, of country, had been mentioned; the only names of places -building, residential complex- were in English. If people’s names and their racial shots are Japanese, –and some images show the city as Tokyo– it looks almost as a coincidence. It is as if they wanted to tell us "it can happens in any place". Yes: proliferation of horrors as a reflection of the human miseries and sins has a true universalistic will, and the lot of times that humans and humanity as a species, in contrast to the horrors, are mentioned, too.

The fight against the horrors -beings of demoniac nature- along so many episodes gives it a look of "monster of the week" but has not been too heavy for me.

The fight choreographies have left me fascinated. Thanks to Garo I know why "choreography" is named so: they have the precision of a ballet and, if you can abstract from the real images in, and you focus in aesthetics, there is even some beauty.

The splendid armors wore by Kouga and Rei are awesome. They have got a great realism, despite being very different: Kouga’s one is golden and bright -ironies of fate that the more closed of characters shines in this way but, hey, he’s the hero!-; Rei’s one is named "silvery", but it looks a darker metal, in spite of shining. And since we speak about clothing, I have already mentioned Kouga’s, magnificent in black and white; but Rei’s, everything in black, with a long coat and a sophisticated circular trimming|on the back, is great as well. Kaoru’s is the most normal, because she is a normal girl, which both boys are not.

The talkative jewels of both Makai Knights are also spectacular: Koga’s ring and Rei’s pendant with chain. They are very elaborated, and when they animated them for making them to speak, it shows as if they have got facial muscles, and it gives them a shocking realism. The script has endowed them with intelligence and even with personality.

Although the plot is not complicated -too much simple, in my opinion- they complement it with colaterals stories of people that, involuntarily, have attracted horrors that have possessed them, and we see why they were taken easyly.

The one that I find poorly used was the villain of the series. We only see him to move about the end, and he disappears in quite unexpected way, leaving me a bad aftertaste: too little villain for such a plotting dust. There is a question that I would do: really was this guy needed, if it is destroyed by another upper hierarchycally villain? Yes, I supose, since, as we were revealed in episode 22, he has been a key piece in many events. Well, the main plot has not been started off until finishes chapter 17, and it could have started before.

As a matter of fact there is a succession of three villains in the two last episodes. Probably this does not have another goal than forcing the protagonist to facing and fight them. But even this is not made tiresome, in my opinion: each one struggles in a different environtment. I would describe the fight of the main character against the three successive villains like this:

1. Will of respecting the own path.
2. Triumph of love.
3. Self improvement.

I expect to be able to comment on it later on, since I am noticing some few ineresting things.

On the other hand I consider that they have abused of the archetype of the damsel in distress rescued by the boy. Certainly, big part of the series turns about this, and it has no sense that bothers me. But I think that the amount of fainting and fallen down so easily that poor Kaoru suffers, is going too far. Moreover, if I put myself in her shoes, she would find very annoying that after each memoristic lapse, the same unsociable guy remained near me, even too close -perhaps I am going too far: Kouga has always been very honorable.

And, at last, I miss a right kiss. But -oh!- I am afraid that Japanese people are quite puritans.

The end is unexpected. Actually it is the only thing that remains without closing in the series. To see the real end it will be necessary to send the watcher to the last scene of the special The beast of the White Night.

Garo - Impresiones personales

A modo de aviso hacia el desprevenido lector occidental medio, antes de que se aventure a mirar esta serie o cualquier otra oriental, tendría que tener en cuenta algunas cosas:

- Es un producto de una cultura diferente. Eso se traduce, por ejemplo, en una cierta contención de los actores a la hora de expresarse verbalement, dejando de lado que sus personajes lo requieran o no o, por el contrario, lo que llamaríamos "sobreactuación".

- Es un género de obra al que aquí no estamos muy acostumbrados, o sólo lo admitimos para el público infantil y/o adolescente porque se supone que nosotros ya hemos superado la etapa de la fantasía, la magia, los poderes especiales. Si eso es cierto, yo no lo he superado en absoluto. Es más, considero la "realidad", como la llamamos nosotros, como una auténtica ficción por la sencilla razón que no tiene un fundamento real: sólo se basa en lo que se ve, se toca, se siente; es decir, todo apariencias. La ciencia no para de decirnos que los sentidos y los sentimientos nos engañan continuament, pero no nos lo creemos (el colmo de la inconsecuencia); incluso la lógica es subjetiva porque depende de lo que sabemos y de lo que, por lo tanto, podemos admitir. De la fantasía, de la magia, de los mundos alternativos, de los seres que los habitan, etc. se pueden sacar magníficas metáforas y/o símbolos de lo que para mí es la realidad y, por lo tanto, lo encuentro más creíble. Esta serie pertenece a un tipo de literatura que ha perdido vigencia entre nosotros, pero que para los orientales, y especialmente para los japoneses, conservan una gran estimación: la de los héroes (la diferencia es que, en esta serie en concreto, los héroes no son perfectos).

- La profusión de efectos especiales y de animaciones computerizadas se ponen al servicio de esta orientación mental. Y para ellos, la fantasía y la edad adulta no son incompatibles.

Hechas estas advertencias, os diré que la crítica no ha sido nunca mi punto fuerte, pues tengo tendencia a dejarme llevarse por la historia que se cuenta qué es, de hecho, lo que más me interesa. Por eso, sólo me atrevo a hablar de "impresiones personales".

A mí no me acostumbran a gustar las historias que implican lucha. Si seguí la serie cuando la pusieron en la tele por cable fue porque la encontré entretenida. Recuerdo que yo misma me preguntaba, episodio tras episodio "¿hacia donde lleva todo eso?". Vaya, que echaba de menos un poco de movimiento en el argumento principal, pero eso solo no me pudo apartar de la tele, y yo misma me sorprendí. Poco a poco se iba dando información útil o destinada a ser útil con el tiempo. No me aburría, no lo encontraba pesado, ni infantil, ni tampoco había ninguno "demasiado" lo bastante estridente como para molestarme de verdad.

Eso sí, hay algunas cosas chocantes, que no me suponen ningún problema porque es evidente que han sido hechas con total deliberación. Por ejemplo:

- Cuando se quiere representar un derramamiento importante de sangre, vemos una gran salpicadura roja, que desaparece difuminada en el aire ... y no volvemos a ver la sangre por ninguna parte. Se llega a los extremos de dejar intacta también la ropa a través de la cual se ha producido la herida. Eso no nos tendría que resultar tan extraño -excepto si nos gusta el gore, que no es mi caso- cuando vemos que los personajes, a los que se supone altamente entrenados y capaces de hacer proezas físicas importantes, pueden rehacerse de sus heridas en el acto (dependiendo del adversario que se lo haga) y continuar luchando.

- El protagonista lleva una especie de abrigo o gabardina preciosa, larga, abierta, ancha, prácticamente de diseño y de color blanco roto que siempre está inmaculadamente limpia, no importa que su portador esté en pleno combate, ruede por el suelo o lo estampen contra un árbol -me pregunto cuántas piezas de éstas habrán tenido que hacer. Hay pocas excepciones, que desaparecen tan pronto como la cámara se aparta de él ni que sea un momento. Se da el caso de conservarla limpia, mientras que el chico tiene cara y manos sucios. Sobre este abrigo dejadme decir que, en movimiento, dota a nuestro protagonista de una elegancia magestuosa, sobre todo en contraste con el traje ea dos piezas de piel negra ceñido que lleva debajo.

Diferente es el caso de lo que yo llamo el "gran descenso" del capítulo 25. Que dicho abrigo blanco no se mueva con el viento durante un rato cuando el resto de tiempo sí que lo hace, ya se parece más a un fallo. Hay más. Eso es especialmente notable porque en el disco del Making of se dice que han tenido mucho cuidado con los detalles, pero quien hablaba era el director de escenas de acción, y quizás él sólo se refería a su campo de actividad.

Aunque no soy, de ninguna de manera, una entendida, incluso es patente para mí como las animaciones computerizadas mejoran a medida que avanza la serie. No tiene nada que ver el "gran descenso" de qué hablaba antes con la cacería del horror en la galería de arte del primer capítulo.

Unas palabras sobre la actuación de Hiroki Konishi, que hace el papel protagonista. En un principio estoy de acuerdo con algunas críticas que he leído y que dicen que está un poco verde para el personaje que le ha tocado, el de Koga Saejima, un tipo frío y arisco que en los primeros episodios cuesta un poco creerse. Afortunadamene chupa mucha cámara y podemos ver su progreso expresivo, así como su evolución como personaje. En mi opinión, la mejoría es evidente en el capítulo 3. Lo veremos aprender a dominar la mirada y ponerla al servicio de su papel. A menudo son sus ojos el único indicio que tendremos de lo que oye a un personaje tan cerrado como Koga. Más adelante, con la aceleración de la trama principal, cuando los acontecimientos lo asaltan y empiezan a caer algunas barreras, se enriquece su manifestación expresiva, obsequiándonos con excelentes momentos emotivos -sobre todo teniendo en cuenta los estándares japoneses.

El disco del Making of dice otra cosa muy interesante y que me ha dejado verdaderamente de una pieza. Tanto Konishi como Ray Fujita, qué hace el papel de Rei Suzumura, reciben el agradecimiento de Keita Amemiya por haber aceptado rodar las escenas de acción sin el concurso de especialistas; lo considera un milagro. Si tenéis oportinitat, mirad el disco en cuestión, y os daréis cuenta de que eso de no tener dobles –al menos mientras ruedas– a veces es arriesgado para la integridad física. También se dice qu la Mika Hijii, que hace de Kaoru Mitsuki, también hizo las suyas del capítulo 24 ... Vaya por Dios!

Aunque la mayor parte de escenas están filmadas en ambientes cotidianos -interiores de edificios, aparcamientos, carreteras, calles urbanas, etc- la caza de horrores y buena parte de la acción se hace sobre todo de noche, así que la serie tiene un aire gótico.

Algo que no esperaba era que representaran la casa de Koga como una mansión casi victoriana, pero de interiores austeros y sombríos, ni que se comiera con cubiertos de estilo occidental. En esta misma línea, su espada es recta y de doble filo, y si no fuera por el mango y el mecanismo de cierre, podría pasar perfectamente por europea.

Sobre ésto, también me ha llamado poderosamente la atención que en ningún momento se ha mencionado nombre propio alguno de ciudad, de pueblo, de país; los únicos nombres de lugar mencionados -edificio, complejo residencial- estaban en inglés. Que los nombres de persona y los rasgos raciales sean japoneses, que algo de la ciudad la identifique como Tokio, parecen casi casualidades. Es como si nos dijeran "eso puede pasar en cualquier lugar". Y sí: la proliferación de horrores como reflejo de las miserias humanas tiene una voluntad universalista indudable, por no hablar de las veces que se menciona a los humanos y a la humanidad como especie, por oposición a los horrores.

La lucha contra los horrores -seres de naturaleza demoníaca- a lo largo de tantos episodios le dan un formato de "monstruo de la semana" pero no se me ha hecho pesado.

Me han dejado fascinada las coreografías de lucha. Gracias a Garo sé por qué se les llama "coreografías": tienen la precissió de un ballet y, si puedes abstraerte de las imágenes en sí y te fijas en la estética, hay incluso una cierta belleza.

Rompo una lanza a favor de las espléndidas armaduras que visten Koga y Rey. Tienen un gran realismo, a pesar de ser muy diferentes: la de Koga es dorada y sugiere brillo -ironías del destino, que el más cerrado de los personajes brille de esta manera, pero es que es el prota!- a la de Rey se la llama "plateada", pero parece de un metal más oscuro, aunque más brillante que el antimonio -será símbolo de sus motivos ocultos? Y ya que hablamos de atavíos, ya he mencionado el atuendo de Koga, magnífico en blanco y negro; pero el de Rey, todo en negro y con un abrigo también largo y un sofisticado motivo circular en la espalda, tampoco tiene nada a envidiarle. Kaoru es la más normal, porque ella es una chica normal, cosa que no son Rei y Koga.

También son espectaculares las joyas parlantes de los dos Caballeros Makai: el anillo de Koga y el colgante con cadena de Rei. Son muy elaborados, y cuándo se los anima para hacerlos hablar parece que muevan diminutos músculos faciales metálicos, dotándolos de un realismo chocante. El guión les ha dado inteligencia e incluso personalidad.

Aunque la trama en sí no es nada complicada -un poco demasiado senzilla, diría yo- la complementan las historias colaterales de las personas que, involuntariamente, han atraído los horrores que las han poseído, y podemos apreciar por qué eran presas fáciles.

Lo que encuentro realmente mal aprovechado es el villano de la serie. Sólo lo vemos moverse hacia el final, y desaparece de forma bastante inesperada, dejándome un sabor de demasiado poco villano para la polvareda argumental que había levantado. La pregunta que me hago es: ¿realmente hacía falta este individuo, teniendo en cuenta que es eliminado por otro villano de más jerarquía? Seguramente sí ya que, según descubrimos al episodio 22, ha sido una pieza clave en muchos acontecimientos, sin embargo ... En fin, que la trama principal no se ha puesto en marcha hasta acabar el capítulo 17, y habría podido empezar antes.

De hecho hay una sucesión de tres villanos en los dos últimos episodios, peones aparte. Seguramente eso no tiene otro objetivo que obligar al prota a enfrentarse a ellos. Pero incluso eso no se hace pesado en mi opinión: cada uno lucha en un ambiente distinto y todos tienen su cosa. Por mi parte, yo definiría la lucha del prota contra los tres villanos sucesivos así:

1. La voluntad de respetar el propio camino.
2. El triunfo del amor.
3. La propia superación.

Espero poder comentarlo más adelante, ya que me estoy dando cuenta de unas cuantas cosas.

Por otra parte, considero que se ha hecho abuso del arquetipo de la chica en peligro rescatada por el chico. Es cierto que gran parte de la serie gira en torno a este esquema y no tiene sentido que me moleste. Lo que a mí me parece que es pasarse es la cantidad de desmayos y caídas fáciles que sufre la pobre Kaoru. Además, si me pongo en su lugar, encontraría muy molesto que después de cada lapsus memorístico me encontrara el mismo individuo insociable cerca, o incluso demasiado cerca –quizás me estoy pasando: Koga ha resultado siempre muy honorable en este sentido.

Y, por fin, echo de menos un beso como Dios manda. Pero -ai!- me temo que los japoneses son bastante puritanos en este aspecto.

El final sí que es inesperado. De hecho es lo único que queda sin cerrar en la serie. Para ver el auténtico final habrá que enviar al espectador a la última escena de la miniserie La bestia de la Noche Blanca.

GARO - Impressions personals

(Actualitzat en 28 de maig de 2008)

A mode d’avís cap al desprevingut lector occidental mitjà, abans que s’aventuri a mirar aquesta sèrie o qualsevol altra d'oriental, hauria de tenir en compte algunes coses:

– És un producte d’una cultura diferent. Això es tradueix, per exemple, en una certa contenció dels actors a l’hora d’expressar-se verbalemnt, deixant de banda que els seus personatges ho requereixin o no o, per el contrari, el que en diríem "sobreactuació".

– És un gènere d’obra al que aquí no estem gaire acostumats, o només l’admetem per al públic infantil i/o adolescent perquè se suposa que nosaltres ja hem superat l’etapa de la fantasia, la màgia, els poders especials. Si això és cert, jo no l’he superada pas. És més, considero la “realitat” que en diem nosaltres com una autèntica ficció per la senzilla raó que no té un fonement real: només es basa en el que es veu, es toca, se sent; és a dir, tot aparences. La ciència no para de dir-nos que els sentits i els sentiments ens enganyen continuament, però no ens ho creiem (el súmmum de la inconseqüència); fins i tot la lògica és subjectiva perquè depèn del que sabem i del que, per tant, podem admetre. De la fantasia, de la màgia, dels mons alternatius, dels éssers que els habiten, etc. se’n poden treure magnífiques metàfores i/o símbols del que per a mi és la realitat i, per tant, ho trobo més creïble. Aquesta sèrie pertany a un tipus de literatura que ha perdut vigència entre nosaltres, però que pels orientals, i especialment els japonesos, conserven una gran estimació: la dels herois (la diferència és que, en aquesta sèrie en concret, els herois no són perfectes).

– La profussió d’efectes especials i d’animacions computeritzades es posen al servei d’aquesta orientació mental. I per a ells, la fantasia i l’edat adulta no són incompatibles.


Fets aquests advertiments, us diré que la crítica no ha estat mai el meu punt fort, ja que tinc gran tendència a deixar-me endur per la història que s’explica què és, de fet, el que més m’interessa. Per això, només goso parlar d’”impressions personals”.

A mi no m’acostumen a agradar les històries que impliquen lluita. Si vaig seguir la sèrie quan la van posar a la tele per cable va ser perquè la vaig trobar entretinguda. Recordo que jo mateixa em preguntava, episodi rere episodi “cap a on va a parar tot això?”. Vaja, que trobava a faltar una mica de moviment en l’argument principal, però això sol no em va poder apartar de la tele, i jo mateixa me’n vaig sorprendre. De mica en mica s’anava donant informació útil o destinada a ser útil més endavant. No m’avorria, no ho trobava pesat, ni infantil, ni tampoc hi havia cap “massa” prou estrident per molestar-me de veritat.

Això sí, hi ha algunes coses xocants, que no em suposen cap problema perquè és evident que han estat fetes amb total deliberació. Per exemple:

– Quan hom vol representar un vessament important de sang, veiem un esquitx vermell impressionant, que desapareix difuminat en l’aire... i no tornem a veure la sang per enlloc. S’arriba als extrems de deixar intacta també la roba a través de la qual s’ha produït la ferida. Això no ens hauria de ser tan estrany –excepte si ens agrada el sang-i-fetge, què no és el meu cas– quan veiem que els personatges, als que se suposa altament entrenats i capaços de fer proeses físiques importants, poden referse de les seves ferides de seguida (depenent de l’adversari que els ho faci) i continuar lluitant.

– El protagonista duu una mena d’abric o gabardina preciosa, llarga, oberta, ampla, pràcticament de disseny i de color blanc trencat, que sempre està neta com una patena, no importa que el seu portador estigui en ple combat i rodoli per terra o l’estampin contra un arbre –em pregunto quantes n’hauran hagut de fer, d’aquestes peces–. Hi ha poques excepcions, que desapareixen quan la càmera se n’aparta ni que sigui un moment. Es dóna el cas de conservar-la neta, mentre que el noi té cara i mans brutes. Sobre aquest abric deixeu-me dir que en moviment dota al nostre protagonista d’una elegància magestuosa, sobre tot en contrast amb el vestit a dues peces de pell negra cenyit que duu a sota.

Diferent és el cas del que jo anomeno el “gran descens” del capítol 25. Que el dit abric blanc no es mogui amb el vent durant una estona quan la resta de temps sí que ho fa, ja s’assembla més a una falla. N'hi ha d'altres. Això és especialment notable perquè al disc del Making of es diu que han tingut molta cura dels detalls, però qui parlava era el director d'escenes d'acció, i potser ell només es referia al seu camp d'activitat.

Tot i que no sóc, de cap de les maneres, una entesa, fins i tot és patent per a mi com les animacions computeritzades milloren a mesura que avança la sèrie. No té res a veure el “gran descens” de què parlava abans amb la cacera de l’horror a la galeria d’art del primer capítol.

Unes paraules sobre l’actuació de Hiroki Konishi, què fa el paper protagonista. En un principi estic d’acord amb algunes crítiques que he llegit i que diuen que està massa verd per al personatge que li ha tocat, el de Koga Saejima, un tipus fred i esquerp que en els primers capítols costa una mica de creure’s. Per sort xupa molta càmera i podem veure el seu progrés expressiu, així com la seva evolució com a personatge. El veurem aprendre a dominar la mirada i posar-la al servei del seu paper. Tot sovint són els seus ulls l’únic indici que tindrem del que sent un personatge tan tancat com en Koga. Més endavant, amb l’acceleració de la trama principal, quan els esdeveniments l’assalten i comencen a caure algunes barreres, s’enriqueix la seva manifestació expressiva, obsequiant-nos amb excel.lents moments emotius –sobretot tenint en compte els estàndars japonesos–.

El disc del Making of diu una altra cosa molt interessant i que m'ha deixat de pedra, de veritat. Tant en Konishi com en Ray Fujita, què fa el paper de Rei Suzumura, reben l'agraïment d'en Keita Amemiya per haver acceptat rodar les escenes d'acció sense el suport d'especialistes; ho considera un miracle. Si teniu oportinitat mireu-vos el disc en qüestió, i us adonareu que això de no tenir dobles de vegades és molt arriscat per a la integritat física. També s'hi diu qu la Mika Hijii, què fa de Kaoru Mitsuki, també va fer les seves del capítol 24... déu n'hi do!!!

Tot i que la major part d’escenes estan filmades en ambients quotidians –interiors d’edificis, aparcaments, carreteres, carrers urbans, etc– la cacera d’horrors i bona part de l’acció es fa sobretot de nit, així que la sèrie té un aire gòtic.

Una cosa que no m’esperava era que representessin la casa d’en Koga com una mansió gairebé victoriana, però d’interiors austers i ombrívols, ni que s’hi mengés amb coberts d’estil occidental. En aquesta mateixa línia, la seva espasa és recta i de doble tall, i si no fos pel mànec i el mecanisme de tancament, podria passar perfectament per europea.

Sobre aixó, també m’ha cridat poderosament l’atenció que en cap moment no s’ha esmentat cap nom propi de ciutat, de poble, de país; els únics noms de lloc del que s’ha fet esment –edifici, complex residencial– estaven en anglès. Que els noms de persona i els trets racials siguin japonesos, que alguns trets de la ciutat la identifiquin com a Tòquio, semblen gairebé casualitats. És com si ens diguessin “això pot passar a qualsevol lloc”. I sí: la proliferació d’horrors com a reflex de les misèries humanes té una voluntat universalista indubtable, per no parlar de les vegades que s’esmenta els humans i la humanitat com a espècie, per oposició als horrors.

La lluita contra els horrors –éssers de naturalesa demoníaca– al llarg de tants episodis li donen un format de “monstre de la setmana” peró no se m’ha fet gens pesat.

M’han deixat fascinada les coreografies de lluita. Gràcies a Garo sé per què se’ls anomena “coreografia”: tenen la precissió d’un ballet i, si pots abstreure't de les imatges en sí i et fixes en l'estètica, hi ha fins i tot una certa bellesa.

Trenco una llança a favor de les esplèndides armadures que vesteixen en Koga i en Rei. Tenen un gran realisme, tot i ser molt diferents: la d’en Koga és daurada i suggereix brillantor –ironies del destí, que el més tancat dels personatges brilli d’aquesta manera, però és que és el prota!–; la d’en Rei se l’anomena “platejada”, però sembla d’un metall més fosc, tot i brillar –serà símbol dels seus motius ocults?–. I ja que parlem d’abillaments, ja he esmentat el vestit d’en Koga, magnífic en blanc i negre; però el de Rei, tot en negre i amb un abric també llarg i un sofisticat motiu circular a l’esquena, tampoc té res a envejar-li. La Kaoru és la més normal, perquè ella és una noia normal, cosa que no són els dos nois.

També són espectaculars els joiells garlaires dels dos Cavallers Makai: l'anell d'en Koga i el penjoll amb cadena d'en Rei. Són molt elaborats, i quan se'ls anima per fer-los parlar sembla que moguin músculs facials metàl.lics, donan-los un realisme colpidor. El guió els ha dotat d'intel.ligència i fins i tot de personalitat.

Si bé la trama en sí no és gens complicada –una mica massa sinzilla i tot, diria jo– la complementen les històries colaterals de les persones que, involuntàriament, han atret els horrors que les han posseït, i veiem per què eren preses fàcils.

El que trobo realment mal aprofitat es el “dolent” de la sèrie. Només el veiem moure’s cap al final, i desapareix de forma bastant inesperada, deixant-me un regust de massa poc dolent per a la polseguera argumental que havia aixecat. La pregunta que em faig és: realment calia aquest individu, tenient en compte que és liquidat per un altre brètol de més jerarquia? Segurament sí ja que, segons descobrim a l’episodi 22, ha estat una peça clau en molts esdeveniments, però... En fi, que la trama principal no s’ha posat en marxa fins acabar el capítol 17, i hauria pogut començar abans.

De fet hi ha una successió de tres dolents en els dos últims episodis, peons seus a part. Segurament això no té altre objectiu que obligar el prota a enfrontar-s’hi. Però fins i tot això no es fa pesat, en la meva opinió: cadascun lluita en un ambient diferent i tots tenen el seu què. Per part meva, jo definiria la lluita del prota contra els tres dolents successius així:

1. La voluntat de respectar el propi camí.
2. El triomf de l’amor.
3. La pròpia superació.

Espero poder comentar-ho més endavant, ja que m'estic adonant d'unes quantes coses.

Per altra banda considero que s’ha fet abús de l’arquetipus de la noia en perill rescatada pel noi. És cert que gran part de la sèrie gira al voltant d’aquest esquema i no té sentit que em molesti. El que a mi em sembla que és passar-se és la quantitat de desmais i caigudes fàcils que pateix la pobra Kaoru. A més, si em poso al seu lloc, trobaria molt empipador que després de cada lapsus memorístic em trobés el mateix individu insociable a prop, o fins i tot massa a prop –potser m’estic passant: en Koga ha resultat sempre molt honorable en aquest sentit–.

I, per fi, trobo a faltar un petó com Déu mana. Però –ai!– em temo que els japonesos són bastant puritans en aquest aspecte.

L'acabament sí que és inesperat. De fet és l'única cosa que queda sense tancar a la sèrie. Per a veure'n l'autèntic final caldrà trametre l'espectador a l'última escena de la minisèrie La bèstia de la Nit Blanca.