I have found a new fanfiction in the internet:
Treat a Child Like a Child , by Impulsivebrain
dimarts, 30 de desembre del 2008
GARO Fanfic - Dreams (Chapter 4th and last)
Kaoru was reading a magazine at the living-room just to forget her sadness. She knew that tonight she was not going to sleep either, like the former one, and the former to this. Well, she made a choice and must learn to live with it.
Kouga returned from his hunting. He seemed so tired! That horror had to be really hard to beat. Good time for some good news. She got up from the sofa.
“Kouga, are you fine?”
He stared at her, and his face relaxed.
“Yes, I am.”
“That’s good, because I want you to know... I’ve renounced to that grant.”
“What?”
She nodded.
“I’ve sent it today. I won’t leave.”
Alarm in Kouga’s face. What’s the...? He spun around and almost pushed the entering buttler down.
“Gonza, when does the car of the Post Office come?”
“Over four in the morning, sir” he answered, trying to get back his dignity.
The younger man ran outside, and Gonza left too.
Some minutes later he came back with a white envelope in his hand and held it in front of Kaoru’s face. It was her resignation, why have he retrieved it? Then, he ripped it. She did not understand anything at all.
“Kouga...?”
“You must go.”
“But...”
“Dreams coming to truth have built the human world, giving us a chance, and the power, to make things better. Your work is to fulfill your dreams. Mine, to be sure you can do it.” He felt worried in seeing her starting to cry, and took her face between his hands. “Kaoru, why...?”
She shook her head to soothe him.
“So you are a dream protector.” She giggled, but he clearly did not find it laughable.
“I protected yours when I had just met you and, even, was sure you wouldn’t live more than a hundred days. So, I think I am.”
Kaoru’s heart filled up with a tenderness born from the beauty of what she had just heard, and embraced him, her head on his chest. He surrounded her with his arms until she stared at him.
“I owe you one. No, I owe you many ones.”
“You owe me no ones.”
“I do.”
Kouga’s lips reached hers and lingered on patiently, until she allowed him into, and relinqued herself to his amazing sweetness.
“Settled debt” he whispered afterwards.
She was breathless, so shocked she felt. Then, she grinned.
“I remember Zaruba telling me that you were a hiden diamond. I was late to accept he was right.”
He still kept her between his arms, and tightened them. Kaoru trailed her own arms until his shoulders, letting her fingers run upper through his hair. She could stay like this forever. But another hand went up from her waist, took the back of her neck and pulled it to him. A tiny kiss on the corner of an eye. At her nose. On the corner of her mouth. At her ear. On her neck. She enjoyed it all closing her eyes, and ended with a blissful sigh.
She looked at him. Waiting for more? Trying to get herself lost whithin the depth of his look? She did not know. In any case, Kaoru felt pouring her whole self to him, and felt that he was there to catch her. So they could get lost together? No, he led her inside his well kept heart, so he could return to her such a great trust. She even did not see his lips approaching hers again. She felt that kiss as one more manifestation of which already her heart was living, just as felt how he was trying to inlay her body with his. But the kiss changed, filling up with passion. And broke.
Kouga’s sight showed the strengh of a taken decission. He lifted her on his arms and carried her upstairs, without breaking eye contact. Now, Kaoru felt his arms becoming like both poles of a powerful battery. But this time she was not afraid. Everything was perfect.
diumenge, 28 de desembre del 2008
GARO Special - Jabi and Rin Yamagatana
The main female characters in the Special can be treated very briefly and together for one single reason: they do not change.
Rin is always the same girl proud of her power and yearning for her brother. When power brings fear, we ignore if it makes her to feel more caoutius or insecure. When Tsubasa recovers his real self, to feel happy was the only possible option.
In the series, Jabi was a more complex character than here, as we saw in the duality of his behaviour to Kouga. In the Special she is a fighter and nothing else, although grateful for her release (who would not?) It would have been more consistent if she would have asked whether Kouga had managed to save Kaoru.
It is a pity they had not worked over these characters, very important for them to get more attention.
Rin is always the same girl proud of her power and yearning for her brother. When power brings fear, we ignore if it makes her to feel more caoutius or insecure. When Tsubasa recovers his real self, to feel happy was the only possible option.
In the series, Jabi was a more complex character than here, as we saw in the duality of his behaviour to Kouga. In the Special she is a fighter and nothing else, although grateful for her release (who would not?) It would have been more consistent if she would have asked whether Kouga had managed to save Kaoru.
It is a pity they had not worked over these characters, very important for them to get more attention.
GARO Special - Tsubasa Yamagatana
Spoilers!
We ignore if Tsubasa was so bossy and so jealous of his territory before to stumble across Kouga. Such a surfeit of responsibility is almost unavoidable for a proud character: he has grown surrounded by people (or family, at least), people he loves and, if as Rin said, their mother was killed by a horror, his obsession to protect them all makes sense. Therefore, he believes to be fair everyone to count with him for everything, and gets angry if not.
We saw him pretty legalistic, without any regard to the circumstances. Perhaps this was the reason they never gave him all the information he might need. Mix this with his pride, and you will get a character as difficult as Kouga’s, but with a different hue. Although they both are proud, Tsubasa gets his strengh from this pride ( "I’ll protect Kantai!") And Kouga gets his from his faith.
But pride is like a sandcastle: it does not support attacks, neither solid arguments nor evidences. In a reasonable and well-intentioned person, it is doomed to be removed. So, Tusbasa will warned to swallow it when he feels in debt with the ones he had rejected so much surly, and which had forced him to look inside his heart, in order to get strength and compassion from there.
Chap. 2. Rin yearns for her brother being sympathetic and smiling, before becoming a Makai Knight. Tsubasa will have to face his pride before retrieving his nature.
To summarize, it is a case similar to Kouga’s. But, unlike this one, Tsubasa will retrieve his friendly and social nature, so we can discover that his bad change of behavior had not yet fully rooted in his personality, it was a patch added to deal with some exceptional circumstances.
After watching reality with a clearer light, Tusbasa will be able to collaborate, even hand over to another the pre-eminent place, if that other had more possibilities to achieve the goal.
We ignore if Tsubasa was so bossy and so jealous of his territory before to stumble across Kouga. Such a surfeit of responsibility is almost unavoidable for a proud character: he has grown surrounded by people (or family, at least), people he loves and, if as Rin said, their mother was killed by a horror, his obsession to protect them all makes sense. Therefore, he believes to be fair everyone to count with him for everything, and gets angry if not.
We saw him pretty legalistic, without any regard to the circumstances. Perhaps this was the reason they never gave him all the information he might need. Mix this with his pride, and you will get a character as difficult as Kouga’s, but with a different hue. Although they both are proud, Tsubasa gets his strengh from this pride ( "I’ll protect Kantai!") And Kouga gets his from his faith.
But pride is like a sandcastle: it does not support attacks, neither solid arguments nor evidences. In a reasonable and well-intentioned person, it is doomed to be removed. So, Tusbasa will warned to swallow it when he feels in debt with the ones he had rejected so much surly, and which had forced him to look inside his heart, in order to get strength and compassion from there.
Chap. 2. Rin yearns for her brother being sympathetic and smiling, before becoming a Makai Knight. Tsubasa will have to face his pride before retrieving his nature.
To summarize, it is a case similar to Kouga’s. But, unlike this one, Tsubasa will retrieve his friendly and social nature, so we can discover that his bad change of behavior had not yet fully rooted in his personality, it was a patch added to deal with some exceptional circumstances.
After watching reality with a clearer light, Tusbasa will be able to collaborate, even hand over to another the pre-eminent place, if that other had more possibilities to achieve the goal.
divendres, 26 de desembre del 2008
GARO fanfic - Somnis (cap. 3)
La seva precissió en trobar horrors no era la mateixa que quan Zaruba el conduïa. I el criticava. Gairebé el podia escoltar dient-li “massa a poc a poc, Koga, aquest horror ja es deu haver cruspit algú”. Fins it tot amb aquest benvolgut company –no l’havia considerat mai “benvolgut”– desaparegut per a sempre, en Koga havia aconseguit trobar-lo abans de matar ningú. Corregué per la enfosquida escola estalonant l’home al que havia posseït. De cop i volta, el crit d’una dona, molt a prop.
– Maleït sia! Es veu que encara hi ha algú, aquí! –es queixà.
La següent sala a la que entrà li tenia reservada la terrible visió d’una persona essent posseïda per un horror, mentre l’amfitrió que havia tingut fins llavors queia a terra. No ho va poder evitar. En Koga se li acostà, essent saludat per una veu femenina.
– Benvingut, Cavaller Makai, m’alegro de tornar-te a veure.
– Per què? –va dir ell– Per què has llençat així la vida d’aquest home?
L’home tot just desposseït es recargolà a terra per uns moments, abans de desintegrar-se. L’horror havia s’havia apoderat ara del cos d’una estudiant, una ceramista. Hi havia peces de ceràmica dins d’un forn obert que deixava anar altes temperatures a l’exteror.
– És per a tu, Cavaller Makai! –“ella” pretengué sorprendre’s.– Que no t’agrado? –Es caricià la cara, després els pits, i les cuixes.– O és que no ets prou humà per adonar-te’n?
En Koga apretà les barres i desenveinà la seva espasa de metall de l’anima. Això serà molt desagradable, pensà. La “noia” començà a caminar al seu voltant, a poc a poc, amb les seves mans plegades a l’esquena.
– Però, vaja, sembla que ets prou humà com per a tenir un costat fosc.
De què dimonis està parlant aquesta cosa?
– Oh... –ella féu morros– no te n’adones, oi? Segur que saps que puc llegir les aures humanes, i puc veure un forat negre... m’aniria bé. Amb un cos com el teu, alimentar-me em seria bastant més fàcil.
Aquest horror vol tornar a canviar de cos, per què és tan capriciós? En Koga pensà que ja s’havia esperat prou i massa. Aixecà la seva espasa i atacà.
La “noia” saltà cap al damunt de l’armari, el qual tremolà i quasi es trencà. No podria lluitar-hi. En Koga s’hi acostà, mentre ella continuava parlant.
– Que potser no creus en el teu jo fosc?
I tant, que hi creia, en Koga. Fa focs dies quasi destruí la seva ànima i el seu cos.
– Sento dir-te –respongué ell– que el que veus només és una cicatriu del que fou.
– Ah, sí, la cicatriu, també la veig. Ben gran, ja ho crec. –Ella féu una rialleta ximple.– Ja sabia jo que eres prou humà.
L’armari cruixí i ella saltà a terra, apartat d’ell, al costat del forn obert.
– Fa tanta calor, aquí... –La seva veu era massa sensual per poder creure-se-la. Es tocà el cos un altre cop, però s’aturà en copsar la impaciència d’en Koga.- No ho veus, oi?
– No hi ha res a veure. Calla d’una punyetera vegada! –Ell s’hi acostà a poc a poc.
– He pres el cos d’aquesta noia en el teu honor, ja t’ho he dit. Guaita: és una artista; sobre la seva taula hi ha molts llibres de grans ceramistes... els seus ideals.– Ella es callà un moment i el mirà perillosament.– He fet blanc! El forat negre creix i creix, Cavaller Makai. Encara no saps de què et parlo? Em pregunto si seràs capaç d’evitar la meva escomesa.
Una commoció interior sacsejà en Koga. En efecte, ell s’adonava que alguna cosa anava molt malament, però la seva veu no perdé la fermesa.
– Saps que un Cavaller Makai no és una presa fàcil.
– És veritat, però si aconsegueixo que el forat continuï creixent...
Ell atacà un altre cop, li calia fer-ho. El seu cor l’avisava que podia trobar-se davant davant del seu més digne rival horror. La porta del forn es mogué de sobte. En Koga hi xocà. Ella la mogué en la direcció oposada per colpejar-lo un altre cop, i ell sortí llançat violentament contra el terra.
– Ja ho veus, Cavaller Makai, aquesta dona ha tingut grans somnis, però jo vaig arribar. –Una pausa dramàtica.– I. Li. Has. Fallat.
Ella el mirà un altre cop amb gran intensitat.
– Bé, molt bé. Em pregunto quants cops has fracassat en protegir somnis humans.
En Koga es doblegà com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. L’horror rebé tot l’impacte de la seva mirada plena d’odi, i somrigué amb dolcesa, però no pogué continuar amb la seva enraonamenta perquè en Koga havia llevat la seva espasa per tal d’invocar la seva armadura. Però es quedà immòbil com una estatua.
L’horror encara no havia recuperat el seu propi jo, era massa aviat per transformar-se. Gràcies a que aquest pensament s’havia infiltrat a la seva ment, es va poder adonar a temps que l’armadura no devia ser invocada amb tant d’odi dins seu cor, es recordava de la tremenda lliçó que va haver d’aprendre, i la qual quasi va susprendre. A més, ara sabia que l’horror tenia raó: s’estava convertint en un bon anfitrió per a ell. Es preguntava si tindria oportunitat d’ocupar-se del forat negre.
En Koga es dreçà amb tota la seva dignitat disposat, si calia, a travessar-se amb la seva pròpia espasa. Cap preu no era prou alt per evitar que un horror usés el seu cos per matar gent. I... ja ho crec!, tampoc hi havia preu prou alt per evitar que un humà acomplís els seus somnis.
Com que la mirada de l’horror esdevingué més i més plena d’odi, en Koga va saber que el forat negre s’estava començant a tancar.
– Maleït sia! Es veu que encara hi ha algú, aquí! –es queixà.
La següent sala a la que entrà li tenia reservada la terrible visió d’una persona essent posseïda per un horror, mentre l’amfitrió que havia tingut fins llavors queia a terra. No ho va poder evitar. En Koga se li acostà, essent saludat per una veu femenina.
– Benvingut, Cavaller Makai, m’alegro de tornar-te a veure.
– Per què? –va dir ell– Per què has llençat així la vida d’aquest home?
L’home tot just desposseït es recargolà a terra per uns moments, abans de desintegrar-se. L’horror havia s’havia apoderat ara del cos d’una estudiant, una ceramista. Hi havia peces de ceràmica dins d’un forn obert que deixava anar altes temperatures a l’exteror.
– És per a tu, Cavaller Makai! –“ella” pretengué sorprendre’s.– Que no t’agrado? –Es caricià la cara, després els pits, i les cuixes.– O és que no ets prou humà per adonar-te’n?
En Koga apretà les barres i desenveinà la seva espasa de metall de l’anima. Això serà molt desagradable, pensà. La “noia” començà a caminar al seu voltant, a poc a poc, amb les seves mans plegades a l’esquena.
– Però, vaja, sembla que ets prou humà com per a tenir un costat fosc.
De què dimonis està parlant aquesta cosa?
– Oh... –ella féu morros– no te n’adones, oi? Segur que saps que puc llegir les aures humanes, i puc veure un forat negre... m’aniria bé. Amb un cos com el teu, alimentar-me em seria bastant més fàcil.
Aquest horror vol tornar a canviar de cos, per què és tan capriciós? En Koga pensà que ja s’havia esperat prou i massa. Aixecà la seva espasa i atacà.
La “noia” saltà cap al damunt de l’armari, el qual tremolà i quasi es trencà. No podria lluitar-hi. En Koga s’hi acostà, mentre ella continuava parlant.
– Que potser no creus en el teu jo fosc?
I tant, que hi creia, en Koga. Fa focs dies quasi destruí la seva ànima i el seu cos.
– Sento dir-te –respongué ell– que el que veus només és una cicatriu del que fou.
– Ah, sí, la cicatriu, també la veig. Ben gran, ja ho crec. –Ella féu una rialleta ximple.– Ja sabia jo que eres prou humà.
L’armari cruixí i ella saltà a terra, apartat d’ell, al costat del forn obert.
– Fa tanta calor, aquí... –La seva veu era massa sensual per poder creure-se-la. Es tocà el cos un altre cop, però s’aturà en copsar la impaciència d’en Koga.- No ho veus, oi?
– No hi ha res a veure. Calla d’una punyetera vegada! –Ell s’hi acostà a poc a poc.
– He pres el cos d’aquesta noia en el teu honor, ja t’ho he dit. Guaita: és una artista; sobre la seva taula hi ha molts llibres de grans ceramistes... els seus ideals.– Ella es callà un moment i el mirà perillosament.– He fet blanc! El forat negre creix i creix, Cavaller Makai. Encara no saps de què et parlo? Em pregunto si seràs capaç d’evitar la meva escomesa.
Una commoció interior sacsejà en Koga. En efecte, ell s’adonava que alguna cosa anava molt malament, però la seva veu no perdé la fermesa.
– Saps que un Cavaller Makai no és una presa fàcil.
– És veritat, però si aconsegueixo que el forat continuï creixent...
Ell atacà un altre cop, li calia fer-ho. El seu cor l’avisava que podia trobar-se davant davant del seu més digne rival horror. La porta del forn es mogué de sobte. En Koga hi xocà. Ella la mogué en la direcció oposada per colpejar-lo un altre cop, i ell sortí llançat violentament contra el terra.
– Ja ho veus, Cavaller Makai, aquesta dona ha tingut grans somnis, però jo vaig arribar. –Una pausa dramàtica.– I. Li. Has. Fallat.
Ella el mirà un altre cop amb gran intensitat.
– Bé, molt bé. Em pregunto quants cops has fracassat en protegir somnis humans.
En Koga es doblegà com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. L’horror rebé tot l’impacte de la seva mirada plena d’odi, i somrigué amb dolcesa, però no pogué continuar amb la seva enraonamenta perquè en Koga havia llevat la seva espasa per tal d’invocar la seva armadura. Però es quedà immòbil com una estatua.
L’horror encara no havia recuperat el seu propi jo, era massa aviat per transformar-se. Gràcies a que aquest pensament s’havia infiltrat a la seva ment, es va poder adonar a temps que l’armadura no devia ser invocada amb tant d’odi dins seu cor, es recordava de la tremenda lliçó que va haver d’aprendre, i la qual quasi va susprendre. A més, ara sabia que l’horror tenia raó: s’estava convertint en un bon anfitrió per a ell. Es preguntava si tindria oportunitat d’ocupar-se del forat negre.
En Koga es dreçà amb tota la seva dignitat disposat, si calia, a travessar-se amb la seva pròpia espasa. Cap preu no era prou alt per evitar que un horror usés el seu cos per matar gent. I... ja ho crec!, tampoc hi havia preu prou alt per evitar que un humà acomplís els seus somnis.
Com que la mirada de l’horror esdevingué més i més plena d’odi, en Koga va saber que el forat negre s’estava començant a tancar.
divendres, 19 de desembre del 2008
GARO Especial - Jabi y Rin Yamagatana
Los principales personajes femeninos del Especial se pueden tratar brevemente y juntos por una razón: no evolucionan.
Rin es siempre la misma niña convencida de su poder y con nostalgia de su hermano. Cuando el poder la conduce miedo, ignoramos si ésto la hace ser más prudente o más insegura. Y cuando Tsubasa recupera su yo verdadero, estar contenta era la única opción posible.
En la serie, Jabi era más compleja que aquí, como se ve en la dualidad de su comportamiento hacia Koga. En el Especial no es más que una luchadora, aunque agradecida por su liberación (¿quién no lo estaría?) Hubiera sido más coherente si le hubiera preguntado a Koga si había conseguido salvar a Kaoru.
Es una pena no se hayan trabajado más estos caracteres, suficientemente importantes como para dedicarles más atención.
Rin es siempre la misma niña convencida de su poder y con nostalgia de su hermano. Cuando el poder la conduce miedo, ignoramos si ésto la hace ser más prudente o más insegura. Y cuando Tsubasa recupera su yo verdadero, estar contenta era la única opción posible.
En la serie, Jabi era más compleja que aquí, como se ve en la dualidad de su comportamiento hacia Koga. En el Especial no es más que una luchadora, aunque agradecida por su liberación (¿quién no lo estaría?) Hubiera sido más coherente si le hubiera preguntado a Koga si había conseguido salvar a Kaoru.
Es una pena no se hayan trabajado más estos caracteres, suficientemente importantes como para dedicarles más atención.
GARO Especial – Tsubasa Yamagatana
Spoilers!
Ignoramos si Tsubasa ya era tan mandón y celoso de su territorio antes de tropezarse con Koga. Que tenga un empacho de responsabilidad es casi inevitable para un carácter orgulloso: ha crecido rodeado de gente (o al menos, de familia), gente a la que ama, y si, como dice Rin, su madre fue muerta por un horror, razón de más para obsesionarse en protegerlos a todos. Por tanto se cree con el derecho a que se le tenga en cuenta para todo, y se enfada si no es así.
La hemos visto legalista, sin consideración a las circunstancias. Quizás por esta causa nunca se le da toda la información que probablemente debería tener. De lo cual, combinado con su orgullo, resulta un carácter tan difícil como el de Koga, pero con otro matiz. Aunque ambos on orgullosos, Tsubasa saca la fuerza de ese orgullo ( "yo protegeré Kantai!"), Y Koga la saca de su fe.
Pero el orgullo es como un castillo de arena: no soporta ataques, ni argumentos sólidos, ni evidencias. En una persona razonable y bien intencionada, está condenado a ser arrinconado. De forma que Tusbasa se verá obligado a tragárselo cuando se vea en deuda con aquellos a los que tan ásperamente había rechazado, y que lo habían obligado a mirar dentro de su corazón, y a extraer de ahí tanto la fuerza como la compasión.
Cap. 2. Rin añora los tiempos en que su hermano era simpático y sonreía, antes de convertirse en Caballero Makai. Tsubasa deberá mirar cara a cara orgullo antes de recuperar su naturaleza.
En resumen, es un caso similar al de Koga. Pero, a diferencia de éste, Tsubasa recuparará su carácter amable y social, descubriémdonos que su cambio a conducta detestable todavía no había arraigado de lleno en su personalidad, sólo era como un retal añadido con el fin de enfrentarse a unas circunstancias excepcionales.
Vista la realidad con una luz más clara, Tusbasa será capaz de colaborar, e incluso de ceder a otro el lugar preeminente cuando cree que tiene más posibilidades que él de conseguir el objetivo.
Ignoramos si Tsubasa ya era tan mandón y celoso de su territorio antes de tropezarse con Koga. Que tenga un empacho de responsabilidad es casi inevitable para un carácter orgulloso: ha crecido rodeado de gente (o al menos, de familia), gente a la que ama, y si, como dice Rin, su madre fue muerta por un horror, razón de más para obsesionarse en protegerlos a todos. Por tanto se cree con el derecho a que se le tenga en cuenta para todo, y se enfada si no es así.
La hemos visto legalista, sin consideración a las circunstancias. Quizás por esta causa nunca se le da toda la información que probablemente debería tener. De lo cual, combinado con su orgullo, resulta un carácter tan difícil como el de Koga, pero con otro matiz. Aunque ambos on orgullosos, Tsubasa saca la fuerza de ese orgullo ( "yo protegeré Kantai!"), Y Koga la saca de su fe.
Pero el orgullo es como un castillo de arena: no soporta ataques, ni argumentos sólidos, ni evidencias. En una persona razonable y bien intencionada, está condenado a ser arrinconado. De forma que Tusbasa se verá obligado a tragárselo cuando se vea en deuda con aquellos a los que tan ásperamente había rechazado, y que lo habían obligado a mirar dentro de su corazón, y a extraer de ahí tanto la fuerza como la compasión.
Cap. 2. Rin añora los tiempos en que su hermano era simpático y sonreía, antes de convertirse en Caballero Makai. Tsubasa deberá mirar cara a cara orgullo antes de recuperar su naturaleza.
En resumen, es un caso similar al de Koga. Pero, a diferencia de éste, Tsubasa recuparará su carácter amable y social, descubriémdonos que su cambio a conducta detestable todavía no había arraigado de lleno en su personalidad, sólo era como un retal añadido con el fin de enfrentarse a unas circunstancias excepcionales.
Vista la realidad con una luz más clara, Tusbasa será capaz de colaborar, e incluso de ceder a otro el lugar preeminente cuando cree que tiene más posibilidades que él de conseguir el objetivo.
GARO fanfic - Dreams (Ch. 3)
His precision in finding horrors was not the same than when Zaruba led him. And critizased him. He almost could hear him telling “too slow, Kouga, thant horror would have already feed itself.” Even with that beloved companion –when did he refered him as “beloved”– gone forever, Kouga had achieved to find before killing someone. He ran through the darkened school stalking the man it had possessed. Soon, a woman’s scream, very near.
“Damn! There’s still somebody here!”, he complained.
The next room he entered into, kept for him the terrible vision of a person being possessed by a horror, as the former host fell down. He was not in time to avoid it. Kouga approached, and a female voice greeted him.
“Welcome, Makai Knight, it’s a good thing to see you again.”
“Why?”, he said. “Why have you wasted that man’s life?”
The depossessed man writhed on the floor for a moment, before to desintegrate. Obviously, the horror took a student girl, a ceramist, after him. There were some ceramic pieces inside an open oven realeasing and intense heat outside.
“It’s for you, Makai Knight!” it pretended surprise. “Don’t you like her?” It caressed first her face, and her breasts, and her thigs. “Or, aren’t you human enough?”
Kouga pressed his jaws and took out his soul metal sword. This is going to be nasty, he thought. The “girl” started to walk around him, slowly, with her hands joined at her back.
“But, well, you’re human enough to get a dark side, aren’t you?”
What the hell is this thing saying?
“Oh...” she pouted, “you don’t realize it, right? But you know I’m able to read human auras, so, I see that black hole... I could fit there. Whith a body like yours, I’d able to feed myself quite easier.”
That horror wants another body change, why is it so whimsical? Kouga thought he had waited too much. He raised his sword and attacked.
The “girl” jumped onto a cupboard, which trembled and almost broke. She would not be able to fight there. Kouga came closer, as she went on with her talk.
“You don’t believe in you dark self?”
Oh, yes, Kouga knew he had got one very well. It almost destroyed his soul and his body forever some days ago.
“I’m afraid”, he answered, “ you only are seeing a remaining scar.”
“Oh, the scar, yes, I see it, too. Very big, indeed.” She giggled. “I knew you were human enough.”
The cupboard cracked, so she jumped down, away from him and beside the open oven.
“It’s so hot here...” Her voice was too sensual to be believed. Touched herself again, but stopped suddenly as realizing Kouga was getting impatient. “You don’t see it, yet, don’t you?”
“Nothing needs to be seen. Stop your stupid chatter!” He approached slowly.
“I took this girl in your honour, I said you already. Look: she’s an artist; on her table has got a lot of books about great ceramists... her ideals.” She paused an looked at him dangerously. “Target hit! That black hole is increasing right now, Makai Knight. Don’t know what I’m talking about, yet? I wonder if you are going to be able to avoid me.
An inner commotion was shaking Kouga. Indeed, he realized something was going very bad, but his voice was still firm.
“You know a Makai Knight isn’t an easy prey.”
“True, true, but if I achieve that hole went on growing...”
He attacked again, he had to. Something within his heart warned that he could have met his horror match. The door of the oven moved suddenly and Kouga crashed into it. She moved it to the opposite direction to hit him again, and he was expelled violently against the floor.”
“You see, Makai Knight, this woman had some great dreams, but I came here.” A dramatic pause. “And. You. Failed.”
She paused again to watch him intensely.
“Good, very good. I wonder how many times have you have failed to protect human dreams.”
Kouga bent down as he was hit onto his stomach. Then, the horror received all the impact of his hateful look. She smiled sweetly, but could not go on her talk because Kouga had rised his sword to invoke his armor. But he remained motionless as a statue.
The horror had not uncovered itself: too early to transform. Thank to this thought infiltrated into his reluctant mind, he could realize the armor should not be invoked when there was so much hatred within his heart, he remembered that hard lesson he had to take, and almost failed. Plus, now he knew that the horror was right: he was becoming a good host to it. He wondered if there would be a chance to take care of that black hole.
He arose with all his dignity, ready to run through himself with his own sword, if needed. There was not a price too high to stop a horror of using his body to kill people. And... oh, yes, there was not either a price too high to allow a human being to fulfill his or her dreams.
As the horror’s look changed to an intense hatred, Kouga knew the black hole was starting to close.
GARO fanfic – Somnis (Cap. 2)
En Koga es va despertar de cara avall. La primera cosa que els seus ulls van veure fou la preciosa cara de la Kaoru i el seu coll tendre, deliciós. Tenia el seu braç esquerre agafat al seu cos suau, desitjable. I la primera cosa que va pensar: “és meva!” Però la satisfacció produïda per tot això es va difuminar de seguida en va sentir que alguna cosa no rutllava.
Es tombà sobre la seva esquena i els ulls aterraren al dosser sobre el seu llit. La seva mirada resseguí els elegants plecs vermells fins al seu començament, mentre es feien més i més profunds, autèntiques i enormes arrugues. Fascinant. Arrugues. Alguna cosa estava seriosament “arrugada”. Els seus plans per a la seva primera nit amb la Kaoru.
No hauria d'haver passat així. Hauria volgut que fos més que la prolongació natural del seu amor. Volia que hagués estat el seu homenatge personal cap a ella. En comptes d’això, va ser aclaparat pel seu propi desig, i era una cosa que el desconcertava força. Així, la “primera nit” se'n va anar a l'aigua.
En Koga es va llevar i s’afanyà a la sala d’entrenament per a desfogar la seva ràbia contra ell mateix.
La Kaoru va veure molt difícil trobar-se amb en Koga l’endemà. Les seves sessions d’entrenament es van fer més llargues de l’habitual.
Mentre l’esperava per a sopar, es preguntava un cop i un altre per què ell l’estava evitant. Després del que havia passat a la nit, no tenia lògica.
Certament, no havia estat el que ella hauria volgut, ni tan sols el que s’esperava. Sabia que en Koga no era un home romàntic, ni amable. Malgrat que s’havia cregut amb el dret a esperar un començament suau el primer cop, li faltà temps per ajustar ment i cos, i només obtingué rudesa. Deixant de banda que ocasionalment es va sentir arrabassada per sensacions sorprenents, por i mal dominaren la nit. Li havia de fer entendre que així no es feien les coses. L’estimaria prou per poder acceptar-ho?
La Kaoru decidí entrar a la sala d’entrenament. Ell no va semblar adonar-se'n, malgrat que es posà a la paret, sota d’un llum. Però, res.
En Gonza va arribar amb un sobre vermell. En Koga s’aturà per atendre’l i, un cop destruït, mentre arribava a la porta es girà cap a ella:
– Que tens intenció de quedar-te aquí per a sempre?
– Koga! –La Kaoru va veure la seva oportunitat i s’afanyà cap a ell. –Un moment!
– Hi ha un horror. – Ell s’allunyà un altre cop.
– Espera, sisplau! –cridà.
Ell es girà cap a ella.
– Saps perfectament que aquestes coses maten la gent. Ets tan infantil! –I se n’anà.
La Kaoru encara no entenia moltes coses d’en Koga, i va tèmer que mai no podria. La noia va començar a tèmer que la seva conducta d’avui podia tenir una causa més important. Que potser ell havia perdut el seu interès en ella després de l’última nit? No ho volia creure. No podia, ell havia arriscat tant per ella! O el seu amor s’havia, simplement, esfumat? Una commoció interna vessà com una marea, i les seves cames no pogueren aguantar el seu cos.
Unes nits després, en Koga tornà a casa de la seva cacera. En Gonza hi era per a rebre’l com sempre però, quan el jove se n’anava escales amunt, afegí:
– Sisplau, no sigueu gaire dur amb ella.
En Koga l’observà amb sorpresa, i les alarmes sonaren al seu cap. Continuà pujant les escales, més a poc apoc. Un cop a dalt la vegué, asseguda a terra amb la seva esquena a la porta de l’habitació d’ell. Empassà saliva i avançà, silent. Se li aturà al davant. El seu cap s’inclinava al costat de la porta. Dormia. És adorable, pensà. La seva cara era la llum que il.luminava la seva ment: el món semblava un lloc millor amb la Kaoru al seu costat. Prou que sabia que feia dies que ella havia inentat parlar-li, però ell estava empipat, i no volia que ho veiés.
En efecte, en Koga havia rastrejat l'enuig fins al seu començament, quan la Kaoru va rebre la carta amb la concessió de la beca. Cada cèl.lula, cada nervi del seu cos, fou dolorosament tocat per la notícia... especialment per la seva il.lusió d’anar a Itàlia. El seu jo lluitador no ho va poder acceptar, i es defensà com un animal salvatge, marcant el seu territori. Així fou nat el desig compulsiu que arruïnà la seva primera nit plegats. Després el jo salvatge, i també el normal, la castigaren tot prohibint-li d’acostar-se a ell de cap manera. Eren com desconeguts un altre cop, malgrat que això li feia mal, i estava segur que a ella també.
En Koga prengué l’adormida Kaoru per dur-la al seu llit, però ella es despertà a mig camí i el mirà. Ell li tornà la mirada, ja sense esperances d’estalviar-se l’esbronc.
– Deixa’m anar, sisplau, –digué. Ell ho féu a desgrat.– Per què m’evites?
– Hauries de ser al llit.
– Em costa d’entendre’t; sisplau, ajuda’m.
Ell podia sentir la seva desesperació, esquinçant-li el seu cor en el procés, però s’havia acostumat a ignorar el seu dolor. El d’ella també?
– Va ser això, doncs, –deia, mentre la seva veu perdia permesa,– la nit que vam compartir no hi va haver horror, però tu necessitaves una presa de totes passades.
No!, va cridar la seva ànima. Per segon cop en Koga va veure com la seva estimada, amb els ulls humits, es girava per anar-se’n, com aquella altra nit en què un horror peix descobrí el seu secret. Ho recordava massa bé: ella fugí d’ell. Un altre cop, no! Calia fer alguna cosa, ara mateix!
S’arrapà al seu braç, l’estirà i la tombà cap a ell.
– Això no és veritat!
Ella es deixà anar amb aspror.
– Quina és la veritat, doncs?
En Koga no podia respondre. Com fer-ho, si s’havia acostumat a reservar-se per a ell mateix cada pernsament i cada sentiment. Prengué la seva mà entre ambdues seves i la posà sobre el seu propi pit. Calia que ella sentís els batecs del seu cor; calia que sapigués que ell només estava viu des que ella entrà a la seva trista vida. Ella, era la seva vida, que no ho entenia? Ell necessitava tant de conservar-la!
El jove no es resistí quan la Kaoru provà d’endinsar-se a les profunditats dels seus ulls foscos. Tot i sentir-se indefens, ell es refiava d’ella i li donà la benvinguda.
Després, la mà d’ella es desplaçà més enllà de les d’ell pujant pel seu pit, fins cariciar-li la galta amb suavitat.
– No vols que me’n vagi a Itàlia, oi?
En Koga girà la seva cara prou per posar-hi un petó lleuger. El polze començà a fregar-li lleugerament els llavis, què s’obriren. El noi sentí acostar-se el perill i va haver d’enretirar-la d’ell amb suavitat.
– Bona nit. –digué ella, mentre entrava a la seva habitació.
–Nit.
Ell restà on era, la seva voluntat subjectant amb força el seu jo salvatge, què reclamava la seva presa. En Koga respirà amb profunditat per calmar la seva tensió. Llavors, escoltà alguna cosa a través de la porta de la Kaoru. Plorava.
Es tombà sobre la seva esquena i els ulls aterraren al dosser sobre el seu llit. La seva mirada resseguí els elegants plecs vermells fins al seu començament, mentre es feien més i més profunds, autèntiques i enormes arrugues. Fascinant. Arrugues. Alguna cosa estava seriosament “arrugada”. Els seus plans per a la seva primera nit amb la Kaoru.
No hauria d'haver passat així. Hauria volgut que fos més que la prolongació natural del seu amor. Volia que hagués estat el seu homenatge personal cap a ella. En comptes d’això, va ser aclaparat pel seu propi desig, i era una cosa que el desconcertava força. Així, la “primera nit” se'n va anar a l'aigua.
En Koga es va llevar i s’afanyà a la sala d’entrenament per a desfogar la seva ràbia contra ell mateix.
* * *
La Kaoru va veure molt difícil trobar-se amb en Koga l’endemà. Les seves sessions d’entrenament es van fer més llargues de l’habitual.
Mentre l’esperava per a sopar, es preguntava un cop i un altre per què ell l’estava evitant. Després del que havia passat a la nit, no tenia lògica.
Certament, no havia estat el que ella hauria volgut, ni tan sols el que s’esperava. Sabia que en Koga no era un home romàntic, ni amable. Malgrat que s’havia cregut amb el dret a esperar un començament suau el primer cop, li faltà temps per ajustar ment i cos, i només obtingué rudesa. Deixant de banda que ocasionalment es va sentir arrabassada per sensacions sorprenents, por i mal dominaren la nit. Li havia de fer entendre que així no es feien les coses. L’estimaria prou per poder acceptar-ho?
La Kaoru decidí entrar a la sala d’entrenament. Ell no va semblar adonar-se'n, malgrat que es posà a la paret, sota d’un llum. Però, res.
En Gonza va arribar amb un sobre vermell. En Koga s’aturà per atendre’l i, un cop destruït, mentre arribava a la porta es girà cap a ella:
– Que tens intenció de quedar-te aquí per a sempre?
– Koga! –La Kaoru va veure la seva oportunitat i s’afanyà cap a ell. –Un moment!
– Hi ha un horror. – Ell s’allunyà un altre cop.
– Espera, sisplau! –cridà.
Ell es girà cap a ella.
– Saps perfectament que aquestes coses maten la gent. Ets tan infantil! –I se n’anà.
La Kaoru encara no entenia moltes coses d’en Koga, i va tèmer que mai no podria. La noia va començar a tèmer que la seva conducta d’avui podia tenir una causa més important. Que potser ell havia perdut el seu interès en ella després de l’última nit? No ho volia creure. No podia, ell havia arriscat tant per ella! O el seu amor s’havia, simplement, esfumat? Una commoció interna vessà com una marea, i les seves cames no pogueren aguantar el seu cos.
* * *
Unes nits després, en Koga tornà a casa de la seva cacera. En Gonza hi era per a rebre’l com sempre però, quan el jove se n’anava escales amunt, afegí:
– Sisplau, no sigueu gaire dur amb ella.
En Koga l’observà amb sorpresa, i les alarmes sonaren al seu cap. Continuà pujant les escales, més a poc apoc. Un cop a dalt la vegué, asseguda a terra amb la seva esquena a la porta de l’habitació d’ell. Empassà saliva i avançà, silent. Se li aturà al davant. El seu cap s’inclinava al costat de la porta. Dormia. És adorable, pensà. La seva cara era la llum que il.luminava la seva ment: el món semblava un lloc millor amb la Kaoru al seu costat. Prou que sabia que feia dies que ella havia inentat parlar-li, però ell estava empipat, i no volia que ho veiés.
En efecte, en Koga havia rastrejat l'enuig fins al seu començament, quan la Kaoru va rebre la carta amb la concessió de la beca. Cada cèl.lula, cada nervi del seu cos, fou dolorosament tocat per la notícia... especialment per la seva il.lusió d’anar a Itàlia. El seu jo lluitador no ho va poder acceptar, i es defensà com un animal salvatge, marcant el seu territori. Així fou nat el desig compulsiu que arruïnà la seva primera nit plegats. Després el jo salvatge, i també el normal, la castigaren tot prohibint-li d’acostar-se a ell de cap manera. Eren com desconeguts un altre cop, malgrat que això li feia mal, i estava segur que a ella també.
En Koga prengué l’adormida Kaoru per dur-la al seu llit, però ella es despertà a mig camí i el mirà. Ell li tornà la mirada, ja sense esperances d’estalviar-se l’esbronc.
– Deixa’m anar, sisplau, –digué. Ell ho féu a desgrat.– Per què m’evites?
– Hauries de ser al llit.
– Em costa d’entendre’t; sisplau, ajuda’m.
Ell podia sentir la seva desesperació, esquinçant-li el seu cor en el procés, però s’havia acostumat a ignorar el seu dolor. El d’ella també?
– Va ser això, doncs, –deia, mentre la seva veu perdia permesa,– la nit que vam compartir no hi va haver horror, però tu necessitaves una presa de totes passades.
No!, va cridar la seva ànima. Per segon cop en Koga va veure com la seva estimada, amb els ulls humits, es girava per anar-se’n, com aquella altra nit en què un horror peix descobrí el seu secret. Ho recordava massa bé: ella fugí d’ell. Un altre cop, no! Calia fer alguna cosa, ara mateix!
S’arrapà al seu braç, l’estirà i la tombà cap a ell.
– Això no és veritat!
Ella es deixà anar amb aspror.
– Quina és la veritat, doncs?
En Koga no podia respondre. Com fer-ho, si s’havia acostumat a reservar-se per a ell mateix cada pernsament i cada sentiment. Prengué la seva mà entre ambdues seves i la posà sobre el seu propi pit. Calia que ella sentís els batecs del seu cor; calia que sapigués que ell només estava viu des que ella entrà a la seva trista vida. Ella, era la seva vida, que no ho entenia? Ell necessitava tant de conservar-la!
El jove no es resistí quan la Kaoru provà d’endinsar-se a les profunditats dels seus ulls foscos. Tot i sentir-se indefens, ell es refiava d’ella i li donà la benvinguda.
Després, la mà d’ella es desplaçà més enllà de les d’ell pujant pel seu pit, fins cariciar-li la galta amb suavitat.
– No vols que me’n vagi a Itàlia, oi?
En Koga girà la seva cara prou per posar-hi un petó lleuger. El polze començà a fregar-li lleugerament els llavis, què s’obriren. El noi sentí acostar-se el perill i va haver d’enretirar-la d’ell amb suavitat.
– Bona nit. –digué ella, mentre entrava a la seva habitació.
–Nit.
Ell restà on era, la seva voluntat subjectant amb força el seu jo salvatge, què reclamava la seva presa. En Koga respirà amb profunditat per calmar la seva tensió. Llavors, escoltà alguna cosa a través de la porta de la Kaoru. Plorava.
dimecres, 10 de desembre del 2008
GARO fanfic - Dreams (Ch.2)
Kouga woke up facedown. The first thing his eyes saw was Kaoru’s beautiful face and her tender, delicious neck. He had his left arm wrapped around her smooth, desirable body. And his first thought was “she’s mine!” But the satisfaction those things gave to him was quickly vanished by the feeling that something was not working.
He turned on his back and his eyes landed on the canopy above his big bed. His look followed the elegant folds of its red fabric until their beginning, as they became deeper and deeper, true big wrinkles. Fascinating. Wrinkles. Something was seriously wrinkled. His plans for their first night.
It was not supposed to happen like this. He had wanted it to be more than a natural extension of their love. He wished it would be his personal homage to Kaoru. Instead of it, he got overwhelmed by his own desire. That amazed him too much. And their first night, ruined!
Kouga got up and hurried to the training room to vent his anger against himself.
* * *
Kaoru found very dificult to meet Kouga that day. His training sessions became longer than habitual.
As she waited for him to have dinner, wondered once and again why he was avoiding to see her. After what happened last night, it made no sense.
Certainly, it was not what she had looked forward to, not even expected. Kouga was not a romantic man, she knew, neither a kind one. Although she had the right to expect a slow and soft beginning at the first time, she only got a lack of time to adjust her mind and body, even roughness. Left aside that incidentally she felt robbed from herself by a lot of amazing sensations, some fear and pain ruled last night. She needed to make him to understand this was not the way. Would his love be enough to accept it?
Kaoru decided to enter to the training room and opened its door. He did not seem to notice. She stood at the wall under a light to make her visible. Still nothing.
Gonza came in bringing a red envelope. Kouga stopped his training to attend it. After its destruction, as he reached the door. turned to her.
“Are you going to remain there forever?”
“Kouga!” Kaoru got her chance and hurried to him. “Wait a moment!”
“There is a horror over there.” And started to move away again.
“Please!” she yelled.
He spun himself to her.
“You do know those things kill people. You’re such a child!” And left.
Kaoru did not understand a lot of things about him, yet, and began to be afraid she could not. Never. The girl began to suspect a major cause of his behavior today. After last night, has he lost his interest on her? She did not want to believe it. She could not, he risked so much for her sake! Has his love just vanished? An inner commotion flew like a tide, avoiding her legs to support her body.
* * *
Some few nights later, Kouga came back at home from his hunting. Gonza received him as usual but, when the young man was going upstairs, added:
“Please, don’t be too hard to her.”
Kouga stared at him in surprise, and some alarms began to sound within his head. He went upstairs slowlier. As reached the top, he saw Kaoru sat on the floor with her back against the door of his room. He swallowed, and went forward, slowly, silently. He stopped in front of her. Her head was bent down at the side of the door. Asleep. She was lovely, he thought; her face was the light enlightening his mind: the world looked a better place with Kaoru beside him. He knew she had tried to talk to him for several days, but he was angry and did not want to show it.
Indeed, Kouga had tracked his anger until its beginning. It started when she got that letter about the grant. Each cell, each nerve in his body, felt hurt by those news... specially by her illussion to leave. His fighting self did not accept it, and defended itself as a wild animal by marking its territory. So, that compulsive desire ruining their first night was born. Next, it... and he... punished her by forbidding her to be close to him in any way. They were like strangers again, although it hurt him, and also her, he was sure.
Kouga took the sleeping girl up in his arms to carry her to her bed, but she woke up half way and stared at him. He stared back, his hopes she would not scold him tonight, gone.
“Please, let me go”, she said. He did it, reluctant. “Why do you avoid me?” she began.
“You should be in bed.”
“I can’t understand you, please, help me.”
He could feel her desperation, ripping his heart in the process. But he was used to ignore his pain. Hers too?
“It was this, then,” her voice lost firmness, “that night we shared, there wasn’t any horrors, but you needed a prey.”
No!, his soul shouted. Kouga saw as his beloved one, her eyes moistened, turned to leave, just like that other night, the one that a fish horror uncovered his secret. He remembered it too well: she ran away from him. Not again! He had to do something, right now!
He gripped her arm, stretched and spun her to him.
“This isn’t true!”
She let herself go roughly.
“Which is the truth, then?”
Kouga could not answer, how to do it, as he was so used to keep each thought and feeling to himself. He took her hand with his both and put it on his chest. She must feel his heartbeats, he wanted Kaoru to know that he only was alive since she came into his life. She is his life, does she not understand it? He need to keep her so badly!
The young man did not resist when Kaoru tried to sink within the depths of his dark eyes. Even feeling undeffended, he trusted and welcame her.
Then, Kaoru’s hand went beyond his, upper his chest, and softly caressed his cheek.
“You don’t like I to go to Italy, don’t you?”
Kouga turned his face enough to put a light kiss in that hand. Her thumb started to brush lightly along his lips, causing they to part. The boy felt a danger and had to take that lovely hand softly away from him.
“Goodnight”, she said, as went into her room.
“Night”.
He stood where he was, his body claiming her, but now his will ruled. Kouga breathed deeply to ease his tension. Then, he heard something through Kaoru’s door. She was crying.
dissabte, 6 de desembre del 2008
GARO Especial - Impresiones personales (Actualización)
El Especial trata básicamente sobre lucha, y el resto son excusas para luchar. El carácter de los personajes recibe poca atención, ya que incluso Koga y Rei no hacen más que reafirmarse en las tendencias que ya despuntan en la serie. No sé si serán imaginaciones mías, pero parece que elmás cuidado (a pesar de no evolucionar) sea el del Rin.
GARO Special - Personal impressions (Update)
The special deals mainly about fight, and the remaining things are causes to fight. The characters themselves get little attention. Even Kouga and Rei merely reassert themselves in the trends which already were starting to be seen in the series. I do not know if it will be my imagination, but it seems that the one more careful treated (but always static) was Rin.
GARO Especial - Impressions personals (Actualització)
L'especial tracta bàsicament sobre lluita, i la resta només són excuses per a lluitar. El caràcter dels personatges rep poca atenció, ja qui fins i tot en Koga i en Rei no fan més que reafirmar-se en les tendències que ja despuntaven a la sèrie. No sé si seran imaginacions meves, però sembla que el més cuidat (però sense evolucionar) sigui el de la Rin.
GARO Especial - Jabi i Rin Yamagatana
Els principals personatges femenins de l’Especial es poden tractar breument i pletats per una raó: no evolucionen.
La Rin és sempre la mateixa nena convençuda del seu poder i enyorada del seu germà. Quan el poder li porta la por, ignorem si això la fa ser més prudent o insegura. I quan en Tsubasa recupera el seu jo veritable, sentir-se contenta era l’única opció possible.
A la sèrie, la Jabi era més complexa que no pas aquí, com es veu en la dualitat del seu capteniment cap a en Koga. A l’Especial és una lluitadora i prou, tot i que agraïda pel seu alliberament (qui no ho estaria?) Hauria estat més coherent si li hagués preguntat a en Koga si havia aconseguit salvar la Kaoru.
És una pena no s’hagin treballat més aquests caràcters, prou importants per a dedicar-los més atenció.
La Rin és sempre la mateixa nena convençuda del seu poder i enyorada del seu germà. Quan el poder li porta la por, ignorem si això la fa ser més prudent o insegura. I quan en Tsubasa recupera el seu jo veritable, sentir-se contenta era l’única opció possible.
A la sèrie, la Jabi era més complexa que no pas aquí, com es veu en la dualitat del seu capteniment cap a en Koga. A l’Especial és una lluitadora i prou, tot i que agraïda pel seu alliberament (qui no ho estaria?) Hauria estat més coherent si li hagués preguntat a en Koga si havia aconseguit salvar la Kaoru.
És una pena no s’hagin treballat més aquests caràcters, prou importants per a dedicar-los més atenció.
GARO Especial - Tsubasa Yamagatana
Spoilers!
Ignorem si en Tsubasa ja era tan manaire i gelós del seu territori abans de topar-se amb en Koga. Que tingui un empatx de responsabilitat és gairebé inevitable per a un caràcter orgullós: ha crescut envoltat de gent (o de família, si més no), gent que s’estima i, si tal com diu la Rin, la seva mare fou morta per un horror, raó de més per obsessionar-se en protegir-los tots. Per tant, es creu amb el dret de que es compte amb ell per a tot, i s’enfada si no és així.
L’hem vist legalista, sense consideració a les circumstàncies. Potser per aquesta causa mai no se li dóna tota la informació que li caldria. Combinat amb el seu orgull, fa un caràcter tan difícil com el d’en Koga, però amb un altre matís. Malgrat que tots dos ho són, d’orgullosos, en Tsubasa en treu la força, d’aquest orgull (“jo protegiré Kantai!”), i en Koga la treu de la seva fe.
Però l’orgull és com un castell de sorra: no suporta atacs, ni arguments sòlids, ni evidències. En una persona raonable i ben intencionada, està condemnat a ser arraconat. I així, en Tusbasa es veurà comminat a empassar-se’l quan es trobarà en deute amb aquells que tan asprament havia rebutjat, i que l’havien obligat a mirar a dins del seu cor, i extreure’n d’aquí força i compassió.
Cap. 2. La Rin s’enyora de quan el seu germà era simpàtic i somreia, abans de fer-se Cavaller Makai. En Tsubasa haurà de mirar cara a cara el seu orgull abans de recuperar la seva naturalesa.
En resum un cas similar al d’en Koga. Però, a diferència d’aquest, en Tsubasa recupararà el seu caràcter amable i social, descobrint-nos així que el seu canvi de conducta detestable encara no havia arrelat de ple en la seva personalitat, que era com un pedàs afegit per tal d’encarar-se a unes circumstàncies excepcionals.
Vista la realitat amb una llum més clara, en Tusbasa serà capaç de col.laborar, i fins i tot de cedir-li a un altre el lloc preeminent quan creu que té més possibilitats que ell d’aconseguir l’objectiu.
Ignorem si en Tsubasa ja era tan manaire i gelós del seu territori abans de topar-se amb en Koga. Que tingui un empatx de responsabilitat és gairebé inevitable per a un caràcter orgullós: ha crescut envoltat de gent (o de família, si més no), gent que s’estima i, si tal com diu la Rin, la seva mare fou morta per un horror, raó de més per obsessionar-se en protegir-los tots. Per tant, es creu amb el dret de que es compte amb ell per a tot, i s’enfada si no és així.
L’hem vist legalista, sense consideració a les circumstàncies. Potser per aquesta causa mai no se li dóna tota la informació que li caldria. Combinat amb el seu orgull, fa un caràcter tan difícil com el d’en Koga, però amb un altre matís. Malgrat que tots dos ho són, d’orgullosos, en Tsubasa en treu la força, d’aquest orgull (“jo protegiré Kantai!”), i en Koga la treu de la seva fe.
Però l’orgull és com un castell de sorra: no suporta atacs, ni arguments sòlids, ni evidències. En una persona raonable i ben intencionada, està condemnat a ser arraconat. I així, en Tusbasa es veurà comminat a empassar-se’l quan es trobarà en deute amb aquells que tan asprament havia rebutjat, i que l’havien obligat a mirar a dins del seu cor, i extreure’n d’aquí força i compassió.
Cap. 2. La Rin s’enyora de quan el seu germà era simpàtic i somreia, abans de fer-se Cavaller Makai. En Tsubasa haurà de mirar cara a cara el seu orgull abans de recuperar la seva naturalesa.
En resum un cas similar al d’en Koga. Però, a diferència d’aquest, en Tsubasa recupararà el seu caràcter amable i social, descobrint-nos així que el seu canvi de conducta detestable encara no havia arrelat de ple en la seva personalitat, que era com un pedàs afegit per tal d’encarar-se a unes circumstàncies excepcionals.
Vista la realitat amb una llum més clara, en Tusbasa serà capaç de col.laborar, i fins i tot de cedir-li a un altre el lloc preeminent quan creu que té més possibilitats que ell d’aconseguir l’objectiu.
GARO fanfic - Somnis (cap.1)
Fanfic situat abans d'acabar el capítol 25.
Per fi estava lliure d’horrors i de Meshia, gaudia de la companyia del seu estimat i mirava el futur amb optimisme. La felicitat de la Kaoru hauria estat completa si no fos perquè en Koga estava així. Ell no havia dit una paraula des que Zaruba havia deixat d'existir feia dos dies. Fa dol per l'únic amic que ha tingut en deu anys, es repetia a ella mateixa, no és estranya la seva tristor. Ella es va menjar el seu croissant sense gana. No hi havia res que pogués fer per alleujar el seu dolor, li caldria un temps.
"Me’n vaig a treballar".
Un lleu assentiment va ser la seva única resposta. Ella va posar-li la mà sobre l’esquena en senyal de solidaritat. Per primera vegada la va mirar, i va assentir novament.
Al llarg del matí la Kaoru també va haver d'anar a l'Oficina de Correus per a recollir una carta certificada. Venia d’una escola d’art italiana, potser era sobre la beca que havia sol · licitat feia uns quants mesos, abans de començar tot aquest embolic dels horrors. Va obrir el sobre amb ansietat. Era cert, que necessitaria el seu diccionari anglès-japonès, però el missatge central era clar: havia guanyat la beca!
Més tard, a casa, s'afanya cap a en Koga, que era a la seva sessió d'entrenament de tarda, i es va aturar un moment per mirar-la.
– No t’amoïnis– va dir, tot i la seva impaciència. –Esperaré que acabis.– Se sentia una mica decebuda de veure en ell continuava amb el seu entrenament però, què hi farem, és en Koga Saejima.
Quan va acabar, gairebé va córrer cap a ell i va començar a parlar emocionada, sacsejant la preciosa carta davant seu. Ell va contemplar el full, inexpressiu. Després que hagué acabat, en Koga va dir amb fredor:
–Felicitacions.– I va sortir de la sala d’entrenament sense ni tan sols fer-li una llambregada.
La vista de la Kaoru es va mantenir a la porta que ell acabava de tancat, amb la seva il.lusió de sobte robada.
Més tard, a l'hora de sopar, alguna cosa va canviar. Ella sentia sovint la vista d’ell a sobre. De vegades la hi tornava somrient, però en Koga no reaccionava. La seva mirada, cada vegada més intensa, la posava nerviosa, per la qual cosa no volia mirar-lo un altre cop. Tanmateix, això no servia per a calmar l'electricitat que s’anava aixecant entre tots dos, cosa que no l'alleugeria, precisament. Tan aviat com va acabar, féu bona nit i se’n va anar.
Sortia per la porta del menjador quan va sentir un soroll de cadira, i anava per mitja escala que va escoltar passos que s'apressaven rere seu. La Kaoru s’afanyà a obrir la porta de la seva habitació, però un braç va aparèixer des de la de la dreta i s’agafà al muntant oposat de la porta, barrant-li el pas.
Kaoru no va mirar en Koga, ja sabia què hi veuria. Ella es limità a contemplar l’interior de la seva habitació per damunt d’aquell braç vestit de pell negra, sabent que aquesta nit no hi entraria pas. Es va esforçar en calmar el salvatge batec del seu cor, encara més difícil, perquè la calor d'un altre cos s'havia afegit a la del seu propi, així com l'electricitat que semblava surar al seu voltant.
– D’això ...– Fins i tot la veu baixa d'ell va ser com una mena de explossió a la seva orella, quan s’hi havia acostat tant? –La teva habitació és massa petita.– Cada so d’aquella frase li va provocar petits espasmes al tot el cos.
La va sorprendre molt escoltar-se dir "on hauré d'anar?" La Kaoru ni reconeixia la seva pròpia veu tremolosa i inaudible, gairebé un xiuxiueig. Per què temia l'home que s’estimava?
Silenci. Quelcom invisible semblava espurnejar arreu. Silenci. Només la rítmica respiració d’ell colpejant la seva orella el trencava, malgrat el seu propi alè semblava absent. Llarg silenci. La seva ment es va tancar a tot, amb excepció de les onades de sensacions que anaven omplint el seu cos. Silenci inacabable.
Quan en Koga va atacar el seu coll, un gemec d'alleugeriment va escapar-se-li de la seva gola.
Per fi estava lliure d’horrors i de Meshia, gaudia de la companyia del seu estimat i mirava el futur amb optimisme. La felicitat de la Kaoru hauria estat completa si no fos perquè en Koga estava així. Ell no havia dit una paraula des que Zaruba havia deixat d'existir feia dos dies. Fa dol per l'únic amic que ha tingut en deu anys, es repetia a ella mateixa, no és estranya la seva tristor. Ella es va menjar el seu croissant sense gana. No hi havia res que pogués fer per alleujar el seu dolor, li caldria un temps.
"Me’n vaig a treballar".
Un lleu assentiment va ser la seva única resposta. Ella va posar-li la mà sobre l’esquena en senyal de solidaritat. Per primera vegada la va mirar, i va assentir novament.
Al llarg del matí la Kaoru també va haver d'anar a l'Oficina de Correus per a recollir una carta certificada. Venia d’una escola d’art italiana, potser era sobre la beca que havia sol · licitat feia uns quants mesos, abans de començar tot aquest embolic dels horrors. Va obrir el sobre amb ansietat. Era cert, que necessitaria el seu diccionari anglès-japonès, però el missatge central era clar: havia guanyat la beca!
Més tard, a casa, s'afanya cap a en Koga, que era a la seva sessió d'entrenament de tarda, i es va aturar un moment per mirar-la.
– No t’amoïnis– va dir, tot i la seva impaciència. –Esperaré que acabis.– Se sentia una mica decebuda de veure en ell continuava amb el seu entrenament però, què hi farem, és en Koga Saejima.
Quan va acabar, gairebé va córrer cap a ell i va començar a parlar emocionada, sacsejant la preciosa carta davant seu. Ell va contemplar el full, inexpressiu. Després que hagué acabat, en Koga va dir amb fredor:
–Felicitacions.– I va sortir de la sala d’entrenament sense ni tan sols fer-li una llambregada.
La vista de la Kaoru es va mantenir a la porta que ell acabava de tancat, amb la seva il.lusió de sobte robada.
Més tard, a l'hora de sopar, alguna cosa va canviar. Ella sentia sovint la vista d’ell a sobre. De vegades la hi tornava somrient, però en Koga no reaccionava. La seva mirada, cada vegada més intensa, la posava nerviosa, per la qual cosa no volia mirar-lo un altre cop. Tanmateix, això no servia per a calmar l'electricitat que s’anava aixecant entre tots dos, cosa que no l'alleugeria, precisament. Tan aviat com va acabar, féu bona nit i se’n va anar.
Sortia per la porta del menjador quan va sentir un soroll de cadira, i anava per mitja escala que va escoltar passos que s'apressaven rere seu. La Kaoru s’afanyà a obrir la porta de la seva habitació, però un braç va aparèixer des de la de la dreta i s’agafà al muntant oposat de la porta, barrant-li el pas.
Kaoru no va mirar en Koga, ja sabia què hi veuria. Ella es limità a contemplar l’interior de la seva habitació per damunt d’aquell braç vestit de pell negra, sabent que aquesta nit no hi entraria pas. Es va esforçar en calmar el salvatge batec del seu cor, encara més difícil, perquè la calor d'un altre cos s'havia afegit a la del seu propi, així com l'electricitat que semblava surar al seu voltant.
– D’això ...– Fins i tot la veu baixa d'ell va ser com una mena de explossió a la seva orella, quan s’hi havia acostat tant? –La teva habitació és massa petita.– Cada so d’aquella frase li va provocar petits espasmes al tot el cos.
La va sorprendre molt escoltar-se dir "on hauré d'anar?" La Kaoru ni reconeixia la seva pròpia veu tremolosa i inaudible, gairebé un xiuxiueig. Per què temia l'home que s’estimava?
Silenci. Quelcom invisible semblava espurnejar arreu. Silenci. Només la rítmica respiració d’ell colpejant la seva orella el trencava, malgrat el seu propi alè semblava absent. Llarg silenci. La seva ment es va tancar a tot, amb excepció de les onades de sensacions que anaven omplint el seu cos. Silenci inacabable.
Quan en Koga va atacar el seu coll, un gemec d'alleugeriment va escapar-se-li de la seva gola.
dimarts, 2 de desembre del 2008
GARO fanfic - Dreams (Chap.1)
Fanfic placed before ending Ch. 25
Finally she was horror-free and Meshia-free, she was with her beloved one, and faced her future hopefully. Kaoru’s happiness would have been so great if Kouga would not look like this. He had not said a word since Zaruba left to exist, two days ago. He was mourning the only friend he had got for ten years, repeated herself, no wonder he was so sad. She ate her croissant without appetite. She can not do anything to ease his sorrow, he was going to need some time.
“I’m going to work”.
A light nod was his only answer. She put her hand on his back in solidarity. He looked at her for the first time and nodded again.
Along that morning she also had to go to the Post Office to get a registered letter. It was from an Italian Art Shool, perhaps about that grant she asked for several months ago, before starting all that mess about horrors. She oppened the envelope anxiously. True, she needed her English-Japanese dicionary, but the main message was clear: she had got the grant!
Later, at home, she hurried to see Kouga, who was in his afternoon training session, and stopped a moment to look at her.
“Don’t worry”, she said, in spite her great impatience. “I’m waiting for you to end”. She felt a bit disappointed in seeing him to go on with his training but, well, he was just Kouga Saejima.
After finishing, she almost ran to him and started to talk excitadely, shaking the precious letter in front of him. He stared the jumping sheet, inexpressive. After she finished, Kouga said coldly:
“Congratulations.” And left the training room without even giving her a glanze.
Her eyes remained focused on the door he had just closed, having her illusion suddenly stolen.
Later, at dinner time, something changed. Kaoru often felt his sight upon her. Sometimes she stared back smiling, but Kouga did not react. His increasing intense gaze made her nervous, so she did not want to look at him again. But it was not use to calm down the electricity arosen between both of them, and that did not soothe her at all. As soon as she finished her meal she said goodnight and went away.
She was across the dinning-room door when a noise from a chair was heard, and was half way upstairs as she felt some quick steps behind her. Kaoru hurried to open the door of her room, but an arm coming from her right side reached the left side at the door, forbidding her to go into.
Kaoru did not look at Kouga, as she knew what she was going to see. She stared inside her room over that arm clothed in black leather, knowing tonight she would not enter into. She tried hard to soothe the wild beating of her heart. So difficult, because a heat from another body was added to her own, and to the electricity apparently surrounding them.
“So...” Even his low voice was like a sort of explossion at her ear; when did he come that close? “Your room is too small.” Each single sound in that phrase sent tiny shakes to her whole body.
Hearing herself to say “where should I go?” surprised her a lot. Kaoru did not recognize her trembling voice, almost a whisper. Why did she was so afraid of the man she loved?
Silence. Something invisible sparked everywhere. Silence. Only his rythmic breath pounding heavily at her ear broke it, although her own breath looked absent. Long silence. Her mind got clossed to everything, except for those waves of sensations filling up her body. Endless silence.
As Kouga attacked her neck, a moan of relief escaped her throat.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
