GARO Fanfic – El secret de Garo (Capítol 5 i final)

Un dia després en Koga es va deixar arrossegar fins al jardí per a acomiadar la Jabi. Ell no veia la necessitat de sortir a fora, però la Kaoru insistí en que era el que calia fer, sobretot si ell la considerava una bona amiga.

– ... En tot cas –li xiuxiuejà la noia– si no ho fos teva ho fóra meva.

Es girà cap a la Jabi.

– Moltíssimes gracies per tot. L’has salvat: tinc un gran deute amb tu. –S’inclinà en una salutació força formal, i fou acompanyada en això per en Koga.

– M’alegro molt de tornar-te a veure –afegí ell–. Tant de bo ho poguem repetir en millors circumstàncies.

– Hi estic d’acord –apuntà la Kaoru.

– En Koga ja sap on trobar-me –l’informà la Jabi. Somrigué irònicament en mirar-lo a ell.– Com em tornis a donar un esglai d’aquest calibre sabràs qui sóc jo. –I més seriorsa– . Fixa’t en què més ha canviat o està canviant. Els beneficis de la teva posició no s’han acabat, encara. Quant abans te n’adonguis, abans els podràs utilitzar.

La Kaoru se’ls va mirar a la una i a l’altre, procurant d’entendre de què parlaven. També la Jabi va alternar les seves mirades entre la parella centrant-la després, punyent, en ell.

– Li ho has de dir. Un dia.

Ell sospirà. La Kaoru renovà la seva expectativa.

– Què?

– Dóna-li una mica de temps –puntualitzà la sacerdotessa.

– Ah, espera, Jabi, et vull donar una cosa.

La mestressa desaparegué a dins de casa.

– No li ho puc dir –aprofità en Koga per comunicar a la seva amiga, com si li costés la mateixa vida.

– No creus que la Kaoru se’n sentiria afalagada, del que vas a estar a funt de fer per ella, però feliç de que no ho haguessis fet?

El cap del noi caigué endavant en un gest de desesperació. Per què li costava tant d’entendre, a ella? El tornà a llevar, resignat a una altra confessió, però el seu esguard es dirigia cap a l’arbreda que envoltava la casa.

– Aquesta diabòlica transformació treu el pitjor del cor humà. Senzillament, és incapaç de contemplar res de bo sense pervertir-ho. No vaig poder evitar copsar la Kaoru tan sols com un objecte que era meu, que m’havien pres, i no es podia tolerar de cap manera. D’haver-me enfrontat a Barago en aquestes condicions hauria estat tan sols una lluita pel poder, sense que ella hagués merescut cap pensament ni bo ni dolent. Si la transformació s’hagués instal.lat definitivament en mi, la única relació que hagués pogut exitir entre nosaltres hauria estat la meva voluntat o, a tot estirar, la manipulació més despietada, com va fer Barago. Hauria mort qualsevol afecte que ella pogués tenir cap a mi, i a mi m’haria estat ben igual; ella viuria presonera i a mi no m’importaria; jo governaria la seva vida i em semblaria correcte. Ebri d’una llibertat sense cap límit, Jabi!

Per fi es dignà a mirar-la.

– I això, sense considerar la perversió que imposaria a la meva tasca com a Cavaller Makai. Que la vida humana perdés el seu valor és fàcil d’endevinar, però el pitjor és el que no em puc imaginar: per sort no hi vaig estar prou temps. Com saber tots els canvis conseqüència d’una tan dràstica modificació del concepte del món, que tens dret a fer el que vulguis tan sols perquè pots fer-ho. De veritat creus que és una cosa per dir-la, ni tan sols recordar-la?

La Kaoru arribava amb una bossa de paper a la mà. A dins hi havia un dels seus quadres, un que en Koga no coneixia: la Jabi tornant la mirada al que contemplava la pintura, amb una malenconia tal que la Jabi de carn i sang tingué problemes per amagar la seva emoció. Aquesta és la cara que faig?

– Increïbe –mormolà ell, impressionat–. T’ha agafat ben agafada.

Sabria ella també, es preguntà la sacerdotessa, que la causa d’aquesta expressió és que ella m’ha pres en Koga? I la sabria ell? Havia d’anar-se’n. Ara.

Després que la sacerdotessa hagués desaparegut de la seva vista, la Kaoru observà que en Koga continuava amb l’esguard fit per on ella havia marxat.

– Què passa?

– Si no hagués estat per ella, potser jo m’hauria plantejat seriosament canviar de feina.

La jove, que havia observat amb il.lusió el progressiu allunyament de la forscor què presidia la vida d’en Koga, s’adonava ara que això era un error.

– Si m’ho haguessis dit abans jo ho hauria celebrat. Però, realment, no és just que renunciïs al que és la teva missió a la vida, per a la qual serveixes, quan tu mateix et vas ocupar que jo pogués continuar amb la meva. –El mirà de cara, amb ansiatat mal dissimulada– Només promet-me que aniràs amb molt de compte.

Ell li acostà el cap i li besà el front.

– T’ho prometo.

Ja no tenia excusa, pensà en Koga. La Kaoru mateixa, la portadora de la llum, que havia repenjat el seu front al pit d’ell, li ensenyava el camí de les tenebres. La Jabi tenia raó, la seva estimada formava part del pla mestre que definia el destí de Garo. Estava atrapat.

GARO fanfiction - Update

Botan has published the second chapter of her Garo Second Season.

The title of this chapter: Lupi Gemelli

Enjoy!

GARO Fanfic – Garo’s Secret (Chap. 4)

Do not mind how much Kouga thought about: there was no point. Why, how might it be, that an entiere lineage of Makai Knights was obligated to cross the line against which all they were warned so seriously? He even remembered what priest Amon said once some years ago, when he spent a couple of months with him to get some theoretical instruction:

“You need some great skills of observation and wits to finish your opponent before your armor run out of time” he said. “I assume you know about that danger: deformation at every level of yourself. And, believe me, not being handsome anymore is the most harmless. Want d’you know the worst?”

Kouga wanted to say no, he was not in the mood, and had no intention to become an evil one, but Amon did not mind his facial look.

“Ethical perversion. Any moral value that could be precious to you ceases to be important. How can it be? You’ll feel such power excess, beyond the human scale, that you won’t have any resources to handle it. Worse: you won’t feel the need to control it and, if someone told you, you’ll think that’s a nonsense. Add an unbearable pain that your altered armor will impose on your body. You'll become insane. When the pain will start to diminish, you’ll fell you have no limit, there is nothing you can’t do. You'll like it. This is the non-return point”.

Amon’s nailing look made him very uncomfortable. As the priest thought he was an easy victim of the dark side, younger Kouga felt insulted. He was about to face and ask him, without any honorable intention, why he could learn all that... unless he had such an experience.

With the information provided by Jabi, he could understand that perhaps it was the experience of someone else: his father, as both men were friends. The old Amon, in his own way, announced him what he could expect.

But he needed to clarify the absurdity of...

“Kouga?”

He almost spilled the cup of tea he had in his hand. He had forgotten he was sitting at the table in the garden, with Kaoru and Jabi. For the first time the priestess had allowed him to leave his bed. Kaoru looked at him.

“You’re okay?”

He simply nodded and took a sip of tea. His beloved one do not feel bad anymore about his mental absences and, plus, because of her he had learned to open up a bit. But a single glance at Jabi was enough to guess that she knew exactly what had kept him lost in thoughts.

“I leave to class” Kaoru said. “A power struggle with the quarrelsome of the school is waiting for me, and I’ve to show them who is in command”.

He took up her hand and spoke directly to her heart, as he did almost always.

“Show them who’s stronger. I know this evening, when you return, they’ll be at your feet”.

Kaoru smiled gratefully. She knew from experience that Kouga’s touch transferred his own strength to her.

“She does not know about, right?” The priestess said when Kaoru was gone. He took out his eyes, so she commented: “ Curious, you refuse to tell her what is, indeed, the greatest test of love”.

Suddenly Kouga focuses his sight on her again, alarm written on his face.

“Don’t need to be a soothsayer” she explained “to know that only your underdeveloped emotional side was weak enough to be the target of such a disaster”.

“I’m not proud of it”. He took another sip. A very long one.

“You’d be: you risked your soul, your whole self, for her. And you won”.

Resigned to Jabi would not change the subject, he left his cup on the table.

“Just because someone else helped me”.

“As your predecessors did: someone or something, either concrete or abstract, got them back on time. Also Garo’s destiny. So few use would be to give up Garo to the dark, right?” She leant forward to he to listen her well. “Because they return, because they get that power and reject it, Garos are superiors”.

“So, why the same fate did not help Barago?”

“Barago didn’t have the patience to complete his training, so he didn’t consecrate himself to Garo. He only sought power. And he got power!”

Why, Kouga wondered, Taiga did not see that the ethical training which a Makai Knight was subjected had not worked to Barago? Soon, he himself found the answer: his father had faith in Barago. Kouga knew that he might have committed this same error, too.

“Given that the individual fate is bound to Garo’s, there should be some alterations: how many Garos have been lost because of it?”

“I don’t know. But” Jabi pointed “they couldn’t be many ones, it’d be useless”.

The girl sat closer, on the chair occupied previously by Kaoru.

“Still you don’t see the benefits that made you to gain”.

Her tone and her voice went down, and the delicious warmth of her glance encircled Kouga in an envelope of privacity that should have surpeised him. Even to Kaoru he had to take the decision to let her into his soul, but his heart was opened to Jabi without him having the purpose, and he did not know why it happened. At that time, the memories of his young times rushed into his mind. Some few facts, but many senses: feeling comfortable with her, unable to imagine life without her over there, anger and affection mixed. It was hard when their respective destinations got them apart. But when Kodama, much later, volatilized her, he lost his temper, and this thing had to have its cause.

“I don’t know to see any advantage there” he answered. “But, I’ve notized a ... resistance ... to do the job”.

“Just this ensures you won’t ever again tempted by the dark side. You can enter as much as you need, with almost no risk”.

Kouga denied.

“Some time ago the darkness get me tired”. This was a confession that he had not done to anyone. Jabi could pull out some confidences ... and, surprisingly, he almost wished it. “Sometimes I want to flee away, throw my sword, not to call my armor anymore ...”

Jabi touched his forearm, her look seemed smooth as silk too.

“Don’t you see how this makes your soul invulnerable? Garo’s greatest gift: his wish for the light, generated from that hard experience and a strong ethics training”.

The young man looked directly into her eyes. She did not seem able to understand his agony, but his self was free to express itself. Jabi was who remembered his mission to him and everything the Makai world had of good. But Kaoru, the brilliant Kaoru, whom he gripped in his saturation of darkness. She, the bringer of light, his refuge and his link with his humanity. He needed both of them to preserve himself.

Jabi approached to him until their heads nearly touched. She kissed him on the lips. She straightend back to her chair and fixed her eyes on her hands folded on her lap.

“Now, I’d be the one to slap you”, Kouga said with a bit of irony.

She giggled. Long ago, before their own traingings got them apart, one Kouga drived by a tender moment, and especially by his hormonal turmoil, kissed her. The girl in her early teens slapped him so hard that almost threw him to the ground, and left laughing, leaving behind her a very confused boy.

But there was not confusion anymore. Now it was he the one becoming closer and touching her lips briefly, bringing his whole capacity of affection, without to pretend anything else, and knowing that it was an unique and unrepeatable time. So, they sealed a lasting friendship and help commitement. They parted..

“But hunger for light isn’t the only gift” Jabi went on, deliberately breaking the spell. “I got only moderately surprised when you’d such an extraordinary transformation as we’re saving the White Night. We’ll never know enough how far Garo’s potential can go. Zaruba” she focused her attention on the madou ring, which was approached by its owner “have you have noticed if Kouga senses better not only horrors, but the presence of the dark thoughts of humans too?”

“Certainly” the tiny metal-head answered. “And now that you say it, I noticed more changes, but they may derive from his recent adherence to the light”.

“Sure” she says, “this has some multidimensional ramifications”.

“There are some more things: before, chocolate and wine were indifferent to him, but now he likes them” Zaruba went on. “And, he insists that Gonza to put more spices into the meals”.

“Chocolate and wine fill the lack of something within himself, he can’t abuse. Scold him if he goes too far. As the species, they’re highly concentrated substances: perhaps his body is doing some readaptations in several levels. If, after spending more or less a year, he remains abusing them, call me, because it means that his imbalance is getting permanent”.

“He begins to like it what humans call good life the talking ring continued”. I suspect this one depends more of Kaoru’s influence”.

“How do you know” she argued “that Kaoru is not a part of this special plan?”

“I don’t know, Jabi. Neither I, myself, knew anything about you've explained”.

The young woman leaned on the back of her chair.

“According to my teacher, there are only two depositories of Garo’s secret: the real Garo and a Makai priest, which extends to their successors”.

“And the madou jewels involved” Zaruba added.

“You don’t utter” Jabi pinted. “Your knowledge is that of your ower, and isn’t made to use it regardless, if it isn’t in his benefit”.

Kouga wondered if this chatty pair had forgotten he was there.

GARO Fanfic – El secret de Garo (Cap. 4)

Per molt que hi pensava, en Koga no hi trobava cap sentit. Per què, com era possible que s’obligués a tota una nissaga de Cavallers Makai a creuar la línia contra la qual eren tan seriosament previnguts? Fins i tot es recodava de quan el sacerdot Amon li ho va explicar feia alguns anys, quan va estar un parell de mesos amb ell per a rebre instrucció preferentment teòrica:

– Et calen grans dots d’observació i d’intel.ligència per a saber acabar amb el teu adversari abans no s’esgoti el temps de l’armadura –havia dit–. Suposo que ja coneixes el perill que representa: deformacions en tots els nivells de la persona. I, creu-me, deixar de ser guapo és la més inocua. Vols saber quina és la pitjor?

En aquell moment en Koga li hauria contestat que no, que no en tenia gens de ganes, ni tampoc cap intenció de passar-se als dolents, però l’Amon no va fer cas de la cara que ell devia estar posant.

– La perversió ètica. Qualsevol valor moral que fins llavors hagis preuat deixarà de tenir cap importància. Com és possible? L’excés de poder que experimentaràs anirà tant enllà de l’escala humana que no tindràs recursos per controlar-lo, ni se t’acudirà que cal fer-ho i, si algú t’ho digués, et semblaria una bestiesa. A això, afegeix-hi el dolor insuportable que l’armadura alterada imposarà al teu cos. Et tornaràs boig. Quan el dolor comenci a minvar, el sentiment residual serà el de que no tens cap límit, no hi ha res que no puguis fer. I t’agradarà. Aquest és el punt crític, el de no-retorn.

L’Amon el fitava de tal manera que se sentia molt incòmode. Que el sacerdot el cregués víctima fàcil del costat fosc l’ofenia molt, a en Koga. Va estar a punt d’encarar-s’hi i preguntar-li, amb una intenció gens honorable, que com podia saber, tot allò, a no ser que ell mateix ho hagués “experiementat”.

Amb la informació que li havia facilitat la Jabi podia entendre que potser era l’experiència d’algú altre: el seu pare; al cap i a la fi ambdós homes eren amics. El vell Amon, a la seva manera, li havia anunciat el que li esperava.

Però, quedava pendent d’esclarir l’absurditat mateixa de...

– Koga?

Gairebé li vessà la tassa de tè que tenia en una mà. S’havia oblidat que era assegut a la tauleta del jardí amb la Kaoru i la Jabi. Per primer cop la sacerdotessa li havia permès de llevar-se. La Kaoru el mirava.

– Estàs bé?

Es limità a assentir amb el cap, i prengué un glop de tè. La seva estimada mai no s’extranyava gaire de les seves absències mentals, i gràcies a ella havia après a obrir-se una mica. Però, amb un cop d’ull a la Jabi en tenia prou per endevinar que ella sabia exactament què l’havia mantingut capficat.

– Me n’haig d’anar a classe –prosseguí la Kaoru– avui m’espera una lluita de poder amb els buscaraons de l’escola, i els haig de demostrar qui hi mana.

Ell l’agafà de la mà i li parlà directament al seu cor, com feia gairebé sempre.

– Demostra’ls qui és més fort. Sé que aquest vespre quan tornis els tindràs als teus peus.

La Kaoru somrigué agraïda. Sabia per experiència que el toc d’en Koga li transferia la seva pròpia força.

– Ella no en sap res, oi? –va dir la sacerdotessa quan la Kaoru hagué marxat. Ell n’apartà els ulls, per la qual cosa ella comentà– És curiós que t’hagis negat a dir-li el que, de fet, és la més gran prova d’amor.

En Koga es girà de sobte a mirar-la, l’alarma escrita a la seva cara.

– No cal ser endeví –explicà ella– per saber que només el teu subdesenvolupat vessant emocional era prou feble per ser l’objecte del daltabaix.

– No me’n sento orgullós. –Prengué un altre glop. Un de ben llarg.

– Ho hauries d’estar: vas jugar-te l’ànima i tot el teu ésser per ella, i te’n vas sortir.

Resignat a que la Jabi no canviaria de tema, ell deixà la tassa a la taula.

– Només perquè una altra persona em va ajudar.

– Igual que als teus predecessors: algú, o alguna cosa, sia concreta o abstracta, els va fer tornar a temps. També forma part del destí de Garo. Ben poc servei farien si s’haguessin de quedar al costat fosc, oi? –Ella s’inclinà cap a endavant, com volent que l’escoltés bé– És perquè en tornen, perquè han estat participants del seu poder i hi han renunciat, que són superiors.

– Llavors, per què aquest mateix destí no va ajudar en Barago?

– En Barago no va tenir paciència per acabar el seu aprenentatge i, per tant, de consagrar-se i d’assumir-lo. Ell tan sols cercava el poder. I ja ho crec que el va trobar!

Per què, es preguntava ell, en Taiga no va saber veure que la formació ètica a que era sotmès un Cavaller Makai no l’havia calat? De seguida va trobar la resposta: ell tenia fe en en Barago. En Koga sabia que ell mateix hauria pogut cometre aquest error.

– Ja que el destí individual s’enllaça amb el de Garo, ha d’haver-hi alteracions: quants Garos s’han perdut per culpa d’això?

– No ho sé però –puntualitzà la Jabi– no poden ser gaires. Si nó, de què servirira?

La noia s’assegué més a prop, a la cadira que habia ocupat la Kaoru.

– Encara no veus els beneficis que t’ha aportat –digué ella.

El seu to i la seva veu havien baixat, i la deliciosa calidesa del seu esguard envoltaven en Koga amb un embolcall d’intimitat que l’hauria hagut de sorpendre. Fins i tot amb la Kaoru ell havia de prendre la decissió de deixar-la entrar a la seva ànima, però el seu cor s’obria a la Jabi sense que ell en tingués el propòsit, i no sabia per què passava. En aquell moment els records dels temps joves es van precipitar a la seva ment. Pocs fets concrets, però moltes sensacions: sentir-se a gust al seu costat, no poder-se imaginar la vida sense que ella existís, ràbia i afecte barrejats. Va ser molt dur quan els respectius destins els van separar. Però quan en Kodama, molt més tard, la va volatilitzar va perdre els estreps, i això devia tenir una causa.

– No sé veure’n cap, d’avantatge –respongué–. En canvi, sí que he notat una... resistència... a fer la feina.

– Precisament això assegura que mai més no seràs temptat pel costat fosc. Podràs endinsar-t’hi tant com calgui sense gairebé risc.

En Koga ho negà.

– Ja fa temps que el contace amb la foscor em cansa. –Aquesta era una confessió que no li havia fet a ningú. La Jabi podria treure d’ell confidències... i, sorpresa, quasi ho desitjava.– Alguns cops m’entren ganes de fugir ben lluny, de llençar l’espasa, de no invocar mai més l’armadura...

La Jabi li tocà l’avantbraç, el seu esguard també li semblava suau com la seda.

– No veus que això fa la teva ànima invulnerable? El major regal de Garo: el desig per la llum, generat a partir d’aquella experiència i d’una formació ètica sòlida.

El jove la mirà directament als ulls. Ella no semblava poder entendre la seva agonia, però el seu jo era lliure d’expressar-se. La Jabi, la que li recordava la seva missió i tot el que de bo tenia el món Makai. Però era la Kaoru, la brillant Kaoru, a qui ell s’arrapava en la seva saturació de foscor. Ella, la portadora de la llum, el seu refugi i el seu lligam amb la humanitat. Les necessitava totes dues per continuar essent ell mateix.

La Jabi s’acostà a ell fins que els seus caps gairebé es tocaven. El besà als llavis. Tornà a redreçar-se a la seva cadira i fità la mirada a les seves pròpies mans plegades sobre la falda.

– Ara hauria de ser jo qui et clavés el mastegot –va dir en Koga, amb un bri d'ironia.

Ella deixà anar una rialleta ximple. Feia anys, abans que els seus respectius aprenentatges els separessin, un Koga impulsat per un moment tendre i, sobretot, per les seves efervescències hormonals, li féu a ella un petó. La joveneta li estampà una bufetada que quasi el tombà, i se n’anà rient, deixant rere seu un noi ben confós.

Però ja no hi havia confussions. Ara fou ell qui s’apropà fins als llavis d’ella breument, amb tota la seva capacitat d’afecte, sense pretendre res més, i sabent que era un moment únic i irrepetible amb el què segellaven un compromís perdurable d’amistat i d’ajut. Se separaren.

– I l’ànsia de llum no és l’únic regal –prosseguí la Jabi, trencant l’encanteri de forma deliberada–. Només em vaig sorprendre mitjanament quan vas tenir aquella transformació tan extraordinària durant la Nit Blanca: suposo que mai no sabrem del tot fins on poden arribar les capacitats de Garo. Zaruba, –centrà la seva atenció en l’anell guia, el qual li fou acostat pel seu propietari– has notat si en Koga percep millor, no sols els horrors, sinó la presència mateixa de la foscor dels pensaments humans?

– És veritat, –respongué el diminut cap metàl.lic–. I, ara que ho dius, he detectat més canvis, però potser es deriven de la seva recent afecció a la llum.

– Segur, –comentà ella– això té ramificacions multidimensionals.

– Més coses: la xocolata i el vi li eren indiferents, però ja no, ara li agraden –prosseguí en Zaruba–. I s’entesta en que en Gonza li posi més espècies al menjar.

– La xocolata i el vi omplen la seva sensació de carència, no se n’ha d’abusar sota cap concepte. Esbronca’l si es passa. Pel que fa a les espècies, són substàncies altament concentrades: és possible que el seu cos les demani per fer readaptacions en més d’un nivell. Si passat més o menys un any n’abusa d’alguna crideu-me, perquè indicarà un desequilibri que tendeix a fer-se permanent.

– I comença a agradar-li això que els humans en diuen “bona vida” –prosseguí l’anell garlaire–. Sospito que això té més a veure amb la influència de la Kaoru.

– I qui t’assegura –al.legà ella– que la Kaoru no forma part també d’aquest pla especial?

– No ho sé pas, Jabi. Tampoc no en sabia res, jo, de tot això que has explicat.

La noia es repenjà al respatller de la cadira.

– Segons el mestre, només hi ha dos dipositaris del secret de Garo: el Garo de torn i un sacerdot Makai, què s’extén als seus successors.

– I les joies-guia implicades –afegí en Zaruba.

– Vosaltres no compteu, –puntualitzà la jove– el vostre coneixement és el del vostre amo i no esteu fetes per a usar-lo amb independència, si no és en benefici seu.

En Koga es preguntava si aquest parell de xerraires s’havia oblidat que ell era allà.