GARO Fanfic – Angúnia. (Capítol 1r)

Fanfic situat després del capítol 15 i abans del 17.


Era exactament al mateix lloc on l’havia esperada l’altra vegada, quan estava decidit a executar-la. En Rei no sabia ben bé què hi feia, aquí. Potser volia demostrar-li que ell no era el seu enemic, que no l’enganyaria mai, al contrari d’altres. Li sabia greu que fos condemnada a una mort certa per haver estat tacada amb sang d’horror. Si pogués trobar la manera d’oferir-li un final més feliç. A qui vols enredar, s’esbroncà a ell mateix, la Kaoru t’agrada, i punt! Ella era guapa, i tenia una llunyana reminiscència a la Shizuka. Es preguntava si el record de la seva estimada estava al darrere d’aquest sentiment. O potser només era llàstima.

Soroll d’una porta. La Kaoru aparegué al carreró i es quedà glaçada de veure’l. A en Rei li va semblar com si ella estigués lluitant entre les opcions de quedar-s’hi, o córrer en direcció oposada. Per si acabés decidint la segona, ell s’apressà a parlar, sense gosar moure’s d’allà on era.

– Bona tarda. Com t’ha anat el dia? –Dubtava de si ella l’hauria notat nerviós. Però el glaç ja s’havia trencat.

– Bé, gràcies. Bona tarda.

Sense ni mirar-lo, ella s’acostà a la seva posició decidida a deixar-lo enrere. En Rei no tenia idea de què podia dir-li, i improvitzà.

– Deixa’m que et dugui a casa.

– I això, per què?

– Perquè ensopegues amb horrors massa sovint. –Ell sabia que hauria de considerar seriosament aquesta raó.– Saps que jo també puc protegir-te. I ell no és aquí. Jo, sí.

Ella no respongué i continuà el seu camí, però més a poc a poc, de forma que ell se sentí autoritzat a acompanyar-la.

– Espera –digué en Rei quan la Kaoru es disposava a agafar la seva bicicleta.– Tinc la moto aquí mateix.

– Mira, si creus que deixaré tirada la meva bicicleta...

– No, no –la tranquil.litzà ell.– Te la portaré tot seguit: quan tu baixis pujaré la roda davantera al seient i la lligaré. Et prometo que la tindràs abans que es faci fosc.

Mentre ella dubtava, en Rei ja li posava el casc. Va acabar pujant al seient del darrere i se li arrapà a la cintura. En Rei es felicitava per haver assolit guanyar-se un bri de la seva confiança, i respirà a fons només per a notar amb més intensitat els braços que li envoltaven la cintura, el cos que li abraçava l’esquena.

En arribar a can Koga, van continuar el camí a peu entre els arbres. Ella no havia dit res en tot el trajecte, i ell no se sentia prou segur per forçar la conversa. Però un cop deixats enrere els arbres, i havent vist en Koga aturant de sobte l’entrenament que feia a l’aire lliure, i que els mirava, no se’n va poder estar.

– Per què vius amb ell? –En Rei s’havia plantat allà on començava el jardí i acabava el bosc.

– Diguem que les seves ànsies protectores són molt útils per a una artista amb economia precària. –La Kaoru va forçar una rialla. Ella l’utilitzava a ell, igual que ell la utilitzava a ella: força just, decidí en Rei.

– I no s’ha cobrat mai res? –Mai no ho hagués dit!

– En Koga no és d’aquest tipus d’home, no et permeto que en parlis així!

Ell s’inclinà per a disculpar-se. No sabia si ella realment admirava en Koga pel seu gran respecte, o si el detestava per “excés” de respecte. Segurament ella hauria preferit una mica més de calidesa humana en comptes d’un tros de gel ambulant el qual, per cert, havia deixat de fer l’estaquirot i se’ls acostava.

– Kaoru, me n’haig d’anar, si cal que compleixi la promesa de portar-te la bicicleta abans que es faci fosc.

Ella somrigué per primer cop.

– És clar, Rei. Gràcies pel viatge.

– Ha estat un plaer. No dubtis en cridar-me, si em necessites.

Ella es va quedar sorpresa, però la mirada d’ell s’enfocà cap al seriós i ja molt proper Koga, abans de tornar-se’n per on havia vingut. Esperava que hagués escoltat les seves últimes frases.

En Rei començava a sospitar que el seu interès per la Kaoru podria estar provocat pel desig d’escarmentar en Koga tant i com fos possible. La idea de prendre-li la noia –de la que estava visiblement enamorat, per molt que ell s’esforcés en amagar-ho– l’entusiasmava, i se sorpregué dissenyant un pla de seducció. Potser així assoliria que ella pogués encarar-se a la mort amb dignitat i coneixement de causa, un dret que en Koga s’entossudia a negar-li. S’imaginava a ell mateix petonejant-li les mans, els ulls, assaborint-li els llavis, a mode de tendre i càlid comiat, abans d’escapçar-la per evitar-li l’agonia.

Aquest somniar despert li feia reviure el dolor de la pèrdua de la Shizuka. Va haver de preguntar-se si aquesta jugada que planejava no se li giraria en contra i li mataria l’ànima. No, ja era morta.