Quan la Jabi va tornar a la cambra per fer-se càrrec del seu pacient, ell ja era despert, i la Kaoru li era al costat amb un obert somriure. Amdós es van girar en sentir obrir-se la porta.
- Ara sí que ja me’n puc anar –va dir la Kaoru.– Quedes en bones mans. –S’inclinà a sobre d’ell per fer-li un petó de comiat.– Fins després!
S’acomiadà també de la Jabi i sortí. La sacerdotessa la mirà marxar mentre el punt d’enveja que la turmentava aquests dies apareixia un altre cop. Ja n’hi ha prou, es renyà, no és el teu destí. Es girà cap al seu pacient.
– Tenies la intenció d’anar-te’n a l’altre barri sense ni tan sols acomiadar-te? Qui és el maleducat, ara?
La Jabi li mostrà un somriure més càlid del que s’havia esperat. No ho sabia dissimular: la seva alegria en veure’l recuperar-se per fi anava més enllà de la satisfacció de saber-se una bona sanadora.
– És per això que m’has fet tornar, per poder-me esbroncar? Sempre has estat impertinent.
En Koga no se’n sortia en aparentar malestar, mai no havia estat bon actor. Si la Kaoru l’hagués vist ara, intentant fer una mica d’humor, hauria cregut tenir raons per a sentir-se una mica gelosa.
Ell la recompensà amb un mig somriure com els que s’estava acostumant a utilitzar, i ella eixamplà el seu, de genuïna alegria. Aviat, però, es posà seriosa.
– En Zaruba ja m’ha dit què va passar. Com has permès que t’acorralessin? Hauries hagut de preveure que s’acostaven més horrors, i tu, Zaruba, ta...
– No n’hi havia –la tallà el noi..– El que sí que hi havia era una concentració inusual d’objectes amb un vessant fosc, per això érem allà. Van aparèixer quatre horrors quasi simultàniament, i després uns altres quatre.
– Una trampa.
La Jabi estava visiblement preocupada, però en Koga tombà el cap en direcció oposada, cap a la finestra, no necessitava que li diguessin el que ja sabia. Ella se n’adonà i canvià de tema.
– Com et sents? Et deu fer mal tot el cos, suposo.
– Suposes bé. –Ell encara mirava la finestra il.luminada amb la claror del dia.
– I els ànims?
– Una mica cansat.
Mentres ho deia, la Jabi va veure-li canviar la cara com si, en efecte, una llosa d’esgotament li caigués a sobre. Es va quedar estupefacta, però no digué res. Ell n’havia de treure forces, d’aquest cansament. Garo en la seva plenitut ho pot fer i cal que ho faci.
De cop i volta, recordà que aquest Garo en particular no havia pogut rebre el guiatge del seu predecessor, i que ha passat una gran part de la seva vida apartat dels assentaments Makai: segurament el destí l’està aclaparant i ell no pot fer altra cosa que empassar-se’l tal com raja. Ell encara mirava la finestra, desesmat, però amb els ulls brillants pel reflex de la llum exterior. Quin símbol! Quina ànsia per la llum! Quin destí més dur, el dels Garos! La Jabi féu el pensament, se n’havia d’assegurar.
– Quan va ser?
Ell no reaccionà. Però ella insistí.
– Quan va ser, el teu passeig per les tenebres?
Els ulls lluents d’en Koga s’obriren una mica; tot seguit les mandíbules se li apretaren, i empassà saliva, però ni tan sols la mirà.
– Sí, ho sé. No li pots amagar això a una sacerdotessa Makai entrenada per a reconèixer-ho.
– Us ensenyen a trobar les desviacions? –Llevat dels que usà per a dir això, ell no mogué ni un múscul.
– Només és ensenyat als pocs dipositaris dels secrets de Garo.
El cap d’en Koga es girà.
– Puc saber de què parles?
– O sigui que és veritat, ningú no te n’ha dit res.
– De què?
Per què el destí li havia fallat d’una manera tan estrepitosa, a en Koga? Anà a seure’s a la capçalera del llit, on abans havia estat la Kaoru, els ulls d’ell seguint-la.
– Koga, mai no t’has preguntat per què s’atribueix a Garo un estatus superior entre els Cavallers Makai?
– Sempre he suposat que era una qüestió de treball dur.
– Aquesta és l’opinió general –admeté la Jabi– però jo, que conec com sou entrenats vosaltres, sé que no hi ha diferències substancials. Només l’habilitat individual podria marcar la diferència, però això no és patrimoni exclussiu de Garo.
Ell li tenia fita la seva atenció. En altres circumstàncies, la Jabi hauria desafiat la seva mirada.
– Koga, el que et va passar forma part del destí de Garo.
Ella es féu càrrec de la seva torbació i avançà una mica el seu cos cap a el d’ell, recolzant-se en els seus propis genolls.
– Quan vas passar la iniciació que et consagrava com a Cavaller Makai vas acceptar una sèrie de compromisos, què mai no haurien passat de simples paraules si, al mateix temps que les pronunciaves a dins de l’armadura, no hi hagués hagut un sacerdot Makai allà mateix encarregat de lligar la teva energia amb la de l’armadura. Així feies teu el destí de Garo, entre altres coses.
En Koga ho recordava bé, però les implicacions que tot plegat tenia ara eren aclaparadores, desconcertants.
– Estàs de broma, oi?
La Jabi sacsejà el cap negativament. Ell n’apartà la vista per concentrar-se un altre cop en la finestra.
– És absurd!
Ella sospirà i s’incorporà fins a quedar-li l’esquena dreta. La revelació li resultava més difícil del que s’havia esperat.
– No em tocava a mi de dir-t’ho. Era al teu pare, a qui corresponia preparar-te per a aquesta crucial experiència, però no va poder ser. En el seu defecte, a l’altra única persona que ho coneixia, el meu mestre, l’Amon.
El noi tornà a mirar-la, sorprés de que pogués ser veritat. La sacerdotessa va entreveure la lluita entre la confiança que ella l’inspirava i el normal excepticisme davant d’una notícia d’aquesta mena.
– No sé realment per què no ho va fer –continuà ella–. Recordo que el cap de pocs dies d’haver-se trobat amb tu, no gaire abans de la seva mort, quan jo tornava d’un viatge de pràctiques, ell em va explicar el secret de Garo, com a successora seva que era. Jo vaig fer una cara com la teva, no ho dubtis. I ho va amanir confessant-me que havia tingut l’oportunitat de dir-t’ho a tu i no ho havia fet. Jo no entenia per què, tu tenies tot el dret a saber-ho, tota preparació era poca, Però el mestre creia fermament que si el destí t’havia negat la informació pels conductes habituals, era perquè no l’havies de tenir. Ell creia que això volia dir, o bé que tu ja tenies recursos per encarar-t’hi o bé que, de superar-ho, segurament series el millor Garo de la història. O totes dues coses.
Féu una pausa i tancà els ulls per submergir-se en els seus records.
– Quantes vegades li vaig insisitir que t’ho digués! Fins i tot em vaig oferir a venir jo a informar-te, però m’ho va prohibir.
– Llavors, quan tu i jo ens vam trobar... –intervingué en Koga.
– Tot i que ell ja era mort, estava obligada a obeir-lo, com ja saps. –El tornà a fitar– Però ara has superat la prova i no té sentit continuar guardant-ho. A més, en un futur no gaire llunyà et tocarà preparar el següent Garo, i per llavors necessitaràs tota la informació disponible.
El jove clavà l’esguard al sostre, en silenci.
- Ara sí que ja me’n puc anar –va dir la Kaoru.– Quedes en bones mans. –S’inclinà a sobre d’ell per fer-li un petó de comiat.– Fins després!
S’acomiadà també de la Jabi i sortí. La sacerdotessa la mirà marxar mentre el punt d’enveja que la turmentava aquests dies apareixia un altre cop. Ja n’hi ha prou, es renyà, no és el teu destí. Es girà cap al seu pacient.
– Tenies la intenció d’anar-te’n a l’altre barri sense ni tan sols acomiadar-te? Qui és el maleducat, ara?
La Jabi li mostrà un somriure més càlid del que s’havia esperat. No ho sabia dissimular: la seva alegria en veure’l recuperar-se per fi anava més enllà de la satisfacció de saber-se una bona sanadora.
– És per això que m’has fet tornar, per poder-me esbroncar? Sempre has estat impertinent.
En Koga no se’n sortia en aparentar malestar, mai no havia estat bon actor. Si la Kaoru l’hagués vist ara, intentant fer una mica d’humor, hauria cregut tenir raons per a sentir-se una mica gelosa.
Ell la recompensà amb un mig somriure com els que s’estava acostumant a utilitzar, i ella eixamplà el seu, de genuïna alegria. Aviat, però, es posà seriosa.
– En Zaruba ja m’ha dit què va passar. Com has permès que t’acorralessin? Hauries hagut de preveure que s’acostaven més horrors, i tu, Zaruba, ta...
– No n’hi havia –la tallà el noi..– El que sí que hi havia era una concentració inusual d’objectes amb un vessant fosc, per això érem allà. Van aparèixer quatre horrors quasi simultàniament, i després uns altres quatre.
– Una trampa.
La Jabi estava visiblement preocupada, però en Koga tombà el cap en direcció oposada, cap a la finestra, no necessitava que li diguessin el que ja sabia. Ella se n’adonà i canvià de tema.
– Com et sents? Et deu fer mal tot el cos, suposo.
– Suposes bé. –Ell encara mirava la finestra il.luminada amb la claror del dia.
– I els ànims?
– Una mica cansat.
Mentres ho deia, la Jabi va veure-li canviar la cara com si, en efecte, una llosa d’esgotament li caigués a sobre. Es va quedar estupefacta, però no digué res. Ell n’havia de treure forces, d’aquest cansament. Garo en la seva plenitut ho pot fer i cal que ho faci.
De cop i volta, recordà que aquest Garo en particular no havia pogut rebre el guiatge del seu predecessor, i que ha passat una gran part de la seva vida apartat dels assentaments Makai: segurament el destí l’està aclaparant i ell no pot fer altra cosa que empassar-se’l tal com raja. Ell encara mirava la finestra, desesmat, però amb els ulls brillants pel reflex de la llum exterior. Quin símbol! Quina ànsia per la llum! Quin destí més dur, el dels Garos! La Jabi féu el pensament, se n’havia d’assegurar.
– Quan va ser?
Ell no reaccionà. Però ella insistí.
– Quan va ser, el teu passeig per les tenebres?
Els ulls lluents d’en Koga s’obriren una mica; tot seguit les mandíbules se li apretaren, i empassà saliva, però ni tan sols la mirà.
– Sí, ho sé. No li pots amagar això a una sacerdotessa Makai entrenada per a reconèixer-ho.
– Us ensenyen a trobar les desviacions? –Llevat dels que usà per a dir això, ell no mogué ni un múscul.
– Només és ensenyat als pocs dipositaris dels secrets de Garo.
El cap d’en Koga es girà.
– Puc saber de què parles?
– O sigui que és veritat, ningú no te n’ha dit res.
– De què?
Per què el destí li havia fallat d’una manera tan estrepitosa, a en Koga? Anà a seure’s a la capçalera del llit, on abans havia estat la Kaoru, els ulls d’ell seguint-la.
– Koga, mai no t’has preguntat per què s’atribueix a Garo un estatus superior entre els Cavallers Makai?
– Sempre he suposat que era una qüestió de treball dur.
– Aquesta és l’opinió general –admeté la Jabi– però jo, que conec com sou entrenats vosaltres, sé que no hi ha diferències substancials. Només l’habilitat individual podria marcar la diferència, però això no és patrimoni exclussiu de Garo.
Ell li tenia fita la seva atenció. En altres circumstàncies, la Jabi hauria desafiat la seva mirada.
– Koga, el que et va passar forma part del destí de Garo.
Ella es féu càrrec de la seva torbació i avançà una mica el seu cos cap a el d’ell, recolzant-se en els seus propis genolls.
– Quan vas passar la iniciació que et consagrava com a Cavaller Makai vas acceptar una sèrie de compromisos, què mai no haurien passat de simples paraules si, al mateix temps que les pronunciaves a dins de l’armadura, no hi hagués hagut un sacerdot Makai allà mateix encarregat de lligar la teva energia amb la de l’armadura. Així feies teu el destí de Garo, entre altres coses.
En Koga ho recordava bé, però les implicacions que tot plegat tenia ara eren aclaparadores, desconcertants.
– Estàs de broma, oi?
La Jabi sacsejà el cap negativament. Ell n’apartà la vista per concentrar-se un altre cop en la finestra.
– És absurd!
Ella sospirà i s’incorporà fins a quedar-li l’esquena dreta. La revelació li resultava més difícil del que s’havia esperat.
– No em tocava a mi de dir-t’ho. Era al teu pare, a qui corresponia preparar-te per a aquesta crucial experiència, però no va poder ser. En el seu defecte, a l’altra única persona que ho coneixia, el meu mestre, l’Amon.
El noi tornà a mirar-la, sorprés de que pogués ser veritat. La sacerdotessa va entreveure la lluita entre la confiança que ella l’inspirava i el normal excepticisme davant d’una notícia d’aquesta mena.
– No sé realment per què no ho va fer –continuà ella–. Recordo que el cap de pocs dies d’haver-se trobat amb tu, no gaire abans de la seva mort, quan jo tornava d’un viatge de pràctiques, ell em va explicar el secret de Garo, com a successora seva que era. Jo vaig fer una cara com la teva, no ho dubtis. I ho va amanir confessant-me que havia tingut l’oportunitat de dir-t’ho a tu i no ho havia fet. Jo no entenia per què, tu tenies tot el dret a saber-ho, tota preparació era poca, Però el mestre creia fermament que si el destí t’havia negat la informació pels conductes habituals, era perquè no l’havies de tenir. Ell creia que això volia dir, o bé que tu ja tenies recursos per encarar-t’hi o bé que, de superar-ho, segurament series el millor Garo de la història. O totes dues coses.
Féu una pausa i tancà els ulls per submergir-se en els seus records.
– Quantes vegades li vaig insisitir que t’ho digués! Fins i tot em vaig oferir a venir jo a informar-te, però m’ho va prohibir.
– Llavors, quan tu i jo ens vam trobar... –intervingué en Koga.
– Tot i que ell ja era mort, estava obligada a obeir-lo, com ja saps. –El tornà a fitar– Però ara has superat la prova i no té sentit continuar guardant-ho. A més, en un futur no gaire llunyà et tocarà preparar el següent Garo, i per llavors necessitaràs tota la informació disponible.
El jove clavà l’esguard al sostre, en silenci.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada