dimarts, 5 de maig de 2009

GARO Fanfic – El secret de Garo (Cap. 4)

Per molt que hi pensava, en Koga no hi trobava cap sentit. Per què, com era possible que s’obligués a tota una nissaga de Cavallers Makai a creuar la línia contra la qual eren tan seriosament previnguts? Fins i tot es recodava de quan el sacerdot Amon li ho va explicar feia alguns anys, quan va estar un parell de mesos amb ell per a rebre instrucció preferentment teòrica:

– Et calen grans dots d’observació i d’intel.ligència per a saber acabar amb el teu adversari abans no s’esgoti el temps de l’armadura –havia dit–. Suposo que ja coneixes el perill que representa: deformacions en tots els nivells de la persona. I, creu-me, deixar de ser guapo és la més inocua. Vols saber quina és la pitjor?

En aquell moment en Koga li hauria contestat que no, que no en tenia gens de ganes, ni tampoc cap intenció de passar-se als dolents, però l’Amon no va fer cas de la cara que ell devia estar posant.

– La perversió ètica. Qualsevol valor moral que fins llavors hagis preuat deixarà de tenir cap importància. Com és possible? L’excés de poder que experimentaràs anirà tant enllà de l’escala humana que no tindràs recursos per controlar-lo, ni se t’acudirà que cal fer-ho i, si algú t’ho digués, et semblaria una bestiesa. A això, afegeix-hi el dolor insuportable que l’armadura alterada imposarà al teu cos. Et tornaràs boig. Quan el dolor comenci a minvar, el sentiment residual serà el de que no tens cap límit, no hi ha res que no puguis fer. I t’agradarà. Aquest és el punt crític, el de no-retorn.

L’Amon el fitava de tal manera que se sentia molt incòmode. Que el sacerdot el cregués víctima fàcil del costat fosc l’ofenia molt, a en Koga. Va estar a punt d’encarar-s’hi i preguntar-li, amb una intenció gens honorable, que com podia saber, tot allò, a no ser que ell mateix ho hagués “experiementat”.

Amb la informació que li havia facilitat la Jabi podia entendre que potser era l’experiència d’algú altre: el seu pare; al cap i a la fi ambdós homes eren amics. El vell Amon, a la seva manera, li havia anunciat el que li esperava.

Però, quedava pendent d’esclarir l’absurditat mateixa de...

– Koga?

Gairebé li vessà la tassa de tè que tenia en una mà. S’havia oblidat que era assegut a la tauleta del jardí amb la Kaoru i la Jabi. Per primer cop la sacerdotessa li havia permès de llevar-se. La Kaoru el mirava.

– Estàs bé?

Es limità a assentir amb el cap, i prengué un glop de tè. La seva estimada mai no s’extranyava gaire de les seves absències mentals, i gràcies a ella havia après a obrir-se una mica. Però, amb un cop d’ull a la Jabi en tenia prou per endevinar que ella sabia exactament què l’havia mantingut capficat.

– Me n’haig d’anar a classe –prosseguí la Kaoru– avui m’espera una lluita de poder amb els buscaraons de l’escola, i els haig de demostrar qui hi mana.

Ell l’agafà de la mà i li parlà directament al seu cor, com feia gairebé sempre.

– Demostra’ls qui és més fort. Sé que aquest vespre quan tornis els tindràs als teus peus.

La Kaoru somrigué agraïda. Sabia per experiència que el toc d’en Koga li transferia la seva pròpia força.

– Ella no en sap res, oi? –va dir la sacerdotessa quan la Kaoru hagué marxat. Ell n’apartà els ulls, per la qual cosa ella comentà– És curiós que t’hagis negat a dir-li el que, de fet, és la més gran prova d’amor.

En Koga es girà de sobte a mirar-la, l’alarma escrita a la seva cara.

– No cal ser endeví –explicà ella– per saber que només el teu subdesenvolupat vessant emocional era prou feble per ser l’objecte del daltabaix.

– No me’n sento orgullós. –Prengué un altre glop. Un de ben llarg.

– Ho hauries d’estar: vas jugar-te l’ànima i tot el teu ésser per ella, i te’n vas sortir.

Resignat a que la Jabi no canviaria de tema, ell deixà la tassa a la taula.

– Només perquè una altra persona em va ajudar.

– Igual que als teus predecessors: algú, o alguna cosa, sia concreta o abstracta, els va fer tornar a temps. També forma part del destí de Garo. Ben poc servei farien si s’haguessin de quedar al costat fosc, oi? –Ella s’inclinà cap a endavant, com volent que l’escoltés bé– És perquè en tornen, perquè han estat participants del seu poder i hi han renunciat, que són superiors.

– Llavors, per què aquest mateix destí no va ajudar en Barago?

– En Barago no va tenir paciència per acabar el seu aprenentatge i, per tant, de consagrar-se i d’assumir-lo. Ell tan sols cercava el poder. I ja ho crec que el va trobar!

Per què, es preguntava ell, en Taiga no va saber veure que la formació ètica a que era sotmès un Cavaller Makai no l’havia calat? De seguida va trobar la resposta: ell tenia fe en en Barago. En Koga sabia que ell mateix hauria pogut cometre aquest error.

– Ja que el destí individual s’enllaça amb el de Garo, ha d’haver-hi alteracions: quants Garos s’han perdut per culpa d’això?

– No ho sé però –puntualitzà la Jabi– no poden ser gaires. Si nó, de què servirira?

La noia s’assegué més a prop, a la cadira que habia ocupat la Kaoru.

– Encara no veus els beneficis que t’ha aportat –digué ella.

El seu to i la seva veu havien baixat, i la deliciosa calidesa del seu esguard envoltaven en Koga amb un embolcall d’intimitat que l’hauria hagut de sorpendre. Fins i tot amb la Kaoru ell havia de prendre la decissió de deixar-la entrar a la seva ànima, però el seu cor s’obria a la Jabi sense que ell en tingués el propòsit, i no sabia per què passava. En aquell moment els records dels temps joves es van precipitar a la seva ment. Pocs fets concrets, però moltes sensacions: sentir-se a gust al seu costat, no poder-se imaginar la vida sense que ella existís, ràbia i afecte barrejats. Va ser molt dur quan els respectius destins els van separar. Però quan en Kodama, molt més tard, la va volatilitzar va perdre els estreps, i això devia tenir una causa.

– No sé veure’n cap, d’avantatge –respongué–. En canvi, sí que he notat una... resistència... a fer la feina.

– Precisament això assegura que mai més no seràs temptat pel costat fosc. Podràs endinsar-t’hi tant com calgui sense gairebé risc.

En Koga ho negà.

– Ja fa temps que el contace amb la foscor em cansa. –Aquesta era una confessió que no li havia fet a ningú. La Jabi podria treure d’ell confidències... i, sorpresa, quasi ho desitjava.– Alguns cops m’entren ganes de fugir ben lluny, de llençar l’espasa, de no invocar mai més l’armadura...

La Jabi li tocà l’avantbraç, el seu esguard també li semblava suau com la seda.

– No veus que això fa la teva ànima invulnerable? El major regal de Garo: el desig per la llum, generat a partir d’aquella experiència i d’una formació ètica sòlida.

El jove la mirà directament als ulls. Ella no semblava poder entendre la seva agonia, però el seu jo era lliure d’expressar-se. La Jabi, la que li recordava la seva missió i tot el que de bo tenia el món Makai. Però era la Kaoru, la brillant Kaoru, a qui ell s’arrapava en la seva saturació de foscor. Ella, la portadora de la llum, el seu refugi i el seu lligam amb la humanitat. Les necessitava totes dues per continuar essent ell mateix.

La Jabi s’acostà a ell fins que els seus caps gairebé es tocaven. El besà als llavis. Tornà a redreçar-se a la seva cadira i fità la mirada a les seves pròpies mans plegades sobre la falda.

– Ara hauria de ser jo qui et clavés el mastegot –va dir en Koga, amb un bri d'ironia.

Ella deixà anar una rialleta ximple. Feia anys, abans que els seus respectius aprenentatges els separessin, un Koga impulsat per un moment tendre i, sobretot, per les seves efervescències hormonals, li féu a ella un petó. La joveneta li estampà una bufetada que quasi el tombà, i se n’anà rient, deixant rere seu un noi ben confós.

Però ja no hi havia confussions. Ara fou ell qui s’apropà fins als llavis d’ella breument, amb tota la seva capacitat d’afecte, sense pretendre res més, i sabent que era un moment únic i irrepetible amb el què segellaven un compromís perdurable d’amistat i d’ajut. Se separaren.

– I l’ànsia de llum no és l’únic regal –prosseguí la Jabi, trencant l’encanteri de forma deliberada–. Només em vaig sorprendre mitjanament quan vas tenir aquella transformació tan extraordinària durant la Nit Blanca: suposo que mai no sabrem del tot fins on poden arribar les capacitats de Garo. Zaruba, –centrà la seva atenció en l’anell guia, el qual li fou acostat pel seu propietari– has notat si en Koga percep millor, no sols els horrors, sinó la presència mateixa de la foscor dels pensaments humans?

– És veritat, –respongué el diminut cap metàl.lic–. I, ara que ho dius, he detectat més canvis, però potser es deriven de la seva recent afecció a la llum.

– Segur, –comentà ella– això té ramificacions multidimensionals.

– Més coses: la xocolata i el vi li eren indiferents, però ja no, ara li agraden –prosseguí en Zaruba–. I s’entesta en que en Gonza li posi més espècies al menjar.

– La xocolata i el vi omplen la seva sensació de carència, no se n’ha d’abusar sota cap concepte. Esbronca’l si es passa. Pel que fa a les espècies, són substàncies altament concentrades: és possible que el seu cos les demani per fer readaptacions en més d’un nivell. Si passat més o menys un any n’abusa d’alguna crideu-me, perquè indicarà un desequilibri que tendeix a fer-se permanent.

– I comença a agradar-li això que els humans en diuen “bona vida” –prosseguí l’anell garlaire–. Sospito que això té més a veure amb la influència de la Kaoru.

– I qui t’assegura –al.legà ella– que la Kaoru no forma part també d’aquest pla especial?

– No ho sé pas, Jabi. Tampoc no en sabia res, jo, de tot això que has explicat.

La noia es repenjà al respatller de la cadira.

– Segons el mestre, només hi ha dos dipositaris del secret de Garo: el Garo de torn i un sacerdot Makai, què s’extén als seus successors.

– I les joies-guia implicades –afegí en Zaruba.

– Vosaltres no compteu, –puntualitzà la jove– el vostre coneixement és el del vostre amo i no esteu fetes per a usar-lo amb independència, si no és en benefici seu.

En Koga es preguntava si aquest parell de xerraires s’havia oblidat que ell era allà.