Un dia després en Koga es va deixar arrossegar fins al jardí per a acomiadar la Jabi. Ell no veia la necessitat de sortir a fora, però la Kaoru insistí en que era el que calia fer, sobretot si ell la considerava una bona amiga.
– ... En tot cas –li xiuxiuejà la noia– si no ho fos teva ho fóra meva.
Es girà cap a la Jabi.
– Moltíssimes gracies per tot. L’has salvat: tinc un gran deute amb tu. –S’inclinà en una salutació força formal, i fou acompanyada en això per en Koga.
– M’alegro molt de tornar-te a veure –afegí ell–. Tant de bo ho poguem repetir en millors circumstàncies.
– Hi estic d’acord –apuntà la Kaoru.
– En Koga ja sap on trobar-me –l’informà la Jabi. Somrigué irònicament en mirar-lo a ell.– Com em tornis a donar un esglai d’aquest calibre sabràs qui sóc jo. –I més seriorsa– . Fixa’t en què més ha canviat o està canviant. Els beneficis de la teva posició no s’han acabat, encara. Quant abans te n’adonguis, abans els podràs utilitzar.
La Kaoru se’ls va mirar a la una i a l’altre, procurant d’entendre de què parlaven. També la Jabi va alternar les seves mirades entre la parella centrant-la després, punyent, en ell.
– Li ho has de dir. Un dia.
Ell sospirà. La Kaoru renovà la seva expectativa.
– Què?
– Dóna-li una mica de temps –puntualitzà la sacerdotessa.
– Ah, espera, Jabi, et vull donar una cosa.
La mestressa desaparegué a dins de casa.
– No li ho puc dir –aprofità en Koga per comunicar a la seva amiga, com si li costés la mateixa vida.
– No creus que la Kaoru se’n sentiria afalagada, del que vas a estar a funt de fer per ella, però feliç de que no ho haguessis fet?
El cap del noi caigué endavant en un gest de desesperació. Per què li costava tant d’entendre, a ella? El tornà a llevar, resignat a una altra confessió, però el seu esguard es dirigia cap a l’arbreda que envoltava la casa.
– Aquesta diabòlica transformació treu el pitjor del cor humà. Senzillament, és incapaç de contemplar res de bo sense pervertir-ho. No vaig poder evitar copsar la Kaoru tan sols com un objecte que era meu, que m’havien pres, i no es podia tolerar de cap manera. D’haver-me enfrontat a Barago en aquestes condicions hauria estat tan sols una lluita pel poder, sense que ella hagués merescut cap pensament ni bo ni dolent. Si la transformació s’hagués instal.lat definitivament en mi, la única relació que hagués pogut exitir entre nosaltres hauria estat la meva voluntat o, a tot estirar, la manipulació més despietada, com va fer Barago. Hauria mort qualsevol afecte que ella pogués tenir cap a mi, i a mi m’haria estat ben igual; ella viuria presonera i a mi no m’importaria; jo governaria la seva vida i em semblaria correcte. Ebri d’una llibertat sense cap límit, Jabi!
Per fi es dignà a mirar-la.
– I això, sense considerar la perversió que imposaria a la meva tasca com a Cavaller Makai. Que la vida humana perdés el seu valor és fàcil d’endevinar, però el pitjor és el que no em puc imaginar: per sort no hi vaig estar prou temps. Com saber tots els canvis conseqüència d’una tan dràstica modificació del concepte del món, que tens dret a fer el que vulguis tan sols perquè pots fer-ho. De veritat creus que és una cosa per dir-la, ni tan sols recordar-la?
La Kaoru arribava amb una bossa de paper a la mà. A dins hi havia un dels seus quadres, un que en Koga no coneixia: la Jabi tornant la mirada al que contemplava la pintura, amb una malenconia tal que la Jabi de carn i sang tingué problemes per amagar la seva emoció. Aquesta és la cara que faig?
– Increïbe –mormolà ell, impressionat–. T’ha agafat ben agafada.
Sabria ella també, es preguntà la sacerdotessa, que la causa d’aquesta expressió és que ella m’ha pres en Koga? I la sabria ell? Havia d’anar-se’n. Ara.
Després que la sacerdotessa hagués desaparegut de la seva vista, la Kaoru observà que en Koga continuava amb l’esguard fit per on ella havia marxat.
– Què passa?
– Si no hagués estat per ella, potser jo m’hauria plantejat seriosament canviar de feina.
La jove, que havia observat amb il.lusió el progressiu allunyament de la forscor què presidia la vida d’en Koga, s’adonava ara que això era un error.
– Si m’ho haguessis dit abans jo ho hauria celebrat. Però, realment, no és just que renunciïs al que és la teva missió a la vida, per a la qual serveixes, quan tu mateix et vas ocupar que jo pogués continuar amb la meva. –El mirà de cara, amb ansiatat mal dissimulada– Només promet-me que aniràs amb molt de compte.
Ell li acostà el cap i li besà el front.
– T’ho prometo.
Ja no tenia excusa, pensà en Koga. La Kaoru mateixa, la portadora de la llum, que havia repenjat el seu front al pit d’ell, li ensenyava el camí de les tenebres. La Jabi tenia raó, la seva estimada formava part del pla mestre que definia el destí de Garo. Estava atrapat.
– ... En tot cas –li xiuxiuejà la noia– si no ho fos teva ho fóra meva.
Es girà cap a la Jabi.
– Moltíssimes gracies per tot. L’has salvat: tinc un gran deute amb tu. –S’inclinà en una salutació força formal, i fou acompanyada en això per en Koga.
– M’alegro molt de tornar-te a veure –afegí ell–. Tant de bo ho poguem repetir en millors circumstàncies.
– Hi estic d’acord –apuntà la Kaoru.
– En Koga ja sap on trobar-me –l’informà la Jabi. Somrigué irònicament en mirar-lo a ell.– Com em tornis a donar un esglai d’aquest calibre sabràs qui sóc jo. –I més seriorsa– . Fixa’t en què més ha canviat o està canviant. Els beneficis de la teva posició no s’han acabat, encara. Quant abans te n’adonguis, abans els podràs utilitzar.
La Kaoru se’ls va mirar a la una i a l’altre, procurant d’entendre de què parlaven. També la Jabi va alternar les seves mirades entre la parella centrant-la després, punyent, en ell.
– Li ho has de dir. Un dia.
Ell sospirà. La Kaoru renovà la seva expectativa.
– Què?
– Dóna-li una mica de temps –puntualitzà la sacerdotessa.
– Ah, espera, Jabi, et vull donar una cosa.
La mestressa desaparegué a dins de casa.
– No li ho puc dir –aprofità en Koga per comunicar a la seva amiga, com si li costés la mateixa vida.
– No creus que la Kaoru se’n sentiria afalagada, del que vas a estar a funt de fer per ella, però feliç de que no ho haguessis fet?
El cap del noi caigué endavant en un gest de desesperació. Per què li costava tant d’entendre, a ella? El tornà a llevar, resignat a una altra confessió, però el seu esguard es dirigia cap a l’arbreda que envoltava la casa.
– Aquesta diabòlica transformació treu el pitjor del cor humà. Senzillament, és incapaç de contemplar res de bo sense pervertir-ho. No vaig poder evitar copsar la Kaoru tan sols com un objecte que era meu, que m’havien pres, i no es podia tolerar de cap manera. D’haver-me enfrontat a Barago en aquestes condicions hauria estat tan sols una lluita pel poder, sense que ella hagués merescut cap pensament ni bo ni dolent. Si la transformació s’hagués instal.lat definitivament en mi, la única relació que hagués pogut exitir entre nosaltres hauria estat la meva voluntat o, a tot estirar, la manipulació més despietada, com va fer Barago. Hauria mort qualsevol afecte que ella pogués tenir cap a mi, i a mi m’haria estat ben igual; ella viuria presonera i a mi no m’importaria; jo governaria la seva vida i em semblaria correcte. Ebri d’una llibertat sense cap límit, Jabi!
Per fi es dignà a mirar-la.
– I això, sense considerar la perversió que imposaria a la meva tasca com a Cavaller Makai. Que la vida humana perdés el seu valor és fàcil d’endevinar, però el pitjor és el que no em puc imaginar: per sort no hi vaig estar prou temps. Com saber tots els canvis conseqüència d’una tan dràstica modificació del concepte del món, que tens dret a fer el que vulguis tan sols perquè pots fer-ho. De veritat creus que és una cosa per dir-la, ni tan sols recordar-la?
La Kaoru arribava amb una bossa de paper a la mà. A dins hi havia un dels seus quadres, un que en Koga no coneixia: la Jabi tornant la mirada al que contemplava la pintura, amb una malenconia tal que la Jabi de carn i sang tingué problemes per amagar la seva emoció. Aquesta és la cara que faig?
– Increïbe –mormolà ell, impressionat–. T’ha agafat ben agafada.
Sabria ella també, es preguntà la sacerdotessa, que la causa d’aquesta expressió és que ella m’ha pres en Koga? I la sabria ell? Havia d’anar-se’n. Ara.
Després que la sacerdotessa hagués desaparegut de la seva vista, la Kaoru observà que en Koga continuava amb l’esguard fit per on ella havia marxat.
– Què passa?
– Si no hagués estat per ella, potser jo m’hauria plantejat seriosament canviar de feina.
La jove, que havia observat amb il.lusió el progressiu allunyament de la forscor què presidia la vida d’en Koga, s’adonava ara que això era un error.
– Si m’ho haguessis dit abans jo ho hauria celebrat. Però, realment, no és just que renunciïs al que és la teva missió a la vida, per a la qual serveixes, quan tu mateix et vas ocupar que jo pogués continuar amb la meva. –El mirà de cara, amb ansiatat mal dissimulada– Només promet-me que aniràs amb molt de compte.
Ell li acostà el cap i li besà el front.
– T’ho prometo.
Ja no tenia excusa, pensà en Koga. La Kaoru mateixa, la portadora de la llum, que havia repenjat el seu front al pit d’ell, li ensenyava el camí de les tenebres. La Jabi tenia raó, la seva estimada formava part del pla mestre que definia el destí de Garo. Estava atrapat.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada