CICATRICES
Al ver la cantidad de cicatrices, algunas terribles, que tenia el cuerpo de Koga, Kaoru no pudo evitar preguntar-se cuántas de aquellas antiguas heridas seguian abiertas a pesar de todo.
LA SEÑAL
Koga se giró hacia Kaoru, sentada a su lado en la mesa, tendió su brazo hacia su cuello y lo recorrió con sus dedos, suave como una caricia. Ella sonrió, però se quedó muy sorprendida porque la momentanea mirada que le interceptó estaba muy lejos de la expressión de afecto o deseo a las que se había acostumbrado después de una caricia inesperada.
Porque cuando Koga advirtió que los horrores parecían actuar organizados, temió que la nueva mente rectora (¿el relevo de Meshia?) pudiese darse cuenta en cualquier momento que tenía un portal listo para ser usado.
diumenge, 4 de gener del 2009
GARO Fanfic – Apunts per a una “Garo, Segona Temporada”: Drabbles
CICATRIUS
En veure la quantitat de cicatrius, algunes de terribles, que tenia el cos d’en Koga, la Kaoru no es va poder estar de preguntar-se quantes d’aquelles antigues ferides continuaven obertes malgrat tot.
EL SENYAL
En Koga es tombà cap a la Kaoru, asseguda a taula al seu costat, estirà el seu braç cap al coll d’ella i el recorregué amb els seus dits, suau com una carícia. Ella somrigué, però va quedar molt sorpresa perquè la fugaç mirada que li interceptà estava ben lluny de l’expressió d’afecte o de desig a les que s’havia acostumat a veure després d’una carícia inesperada.
I és que quan en Koga va veure que els horrors semblaven actuar organitzats, va tèmer que la nova ment rectora (el relleu de Meshia?) s’adonés en qualsevol moment que tenia un portal a punt de ser usat.
En veure la quantitat de cicatrius, algunes de terribles, que tenia el cos d’en Koga, la Kaoru no es va poder estar de preguntar-se quantes d’aquelles antigues ferides continuaven obertes malgrat tot.
EL SENYAL
En Koga es tombà cap a la Kaoru, asseguda a taula al seu costat, estirà el seu braç cap al coll d’ella i el recorregué amb els seus dits, suau com una carícia. Ella somrigué, però va quedar molt sorpresa perquè la fugaç mirada que li interceptà estava ben lluny de l’expressió d’afecte o de desig a les que s’havia acostumat a veure després d’una carícia inesperada.
I és que quan en Koga va veure que els horrors semblaven actuar organitzats, va tèmer que la nova ment rectora (el relleu de Meshia?) s’adonés en qualsevol moment que tenia un portal a punt de ser usat.
GARO Fanfic - Somnis (cap. 4t i últim)
La Kaoru llegia una revista a la sala, només per oblidar la seva tristor. Sabia que aquesta nit tampoc no dormiria, com la d’abans, i l’anterior a aquesta. Bé, havia pres una decisió i calia assumir-la.
En Koga va tornar de la seva cacera, i semblava tan cansat! Aquell horror havia d’haver estat força difícil. Millor així per a les bones noticies. Es llevà del sofà.
– Koga, que estàs bé?
Ell la guaità, i la seva cara es va relaxar.
– Sí.
– Millor, perquè vull que sàpigues... que he renunciat a la beca.
– Com dius?
Ella assentí.
– L’he enviada avui. No me n’aniré.
Alarma a l’esguard d’en Koga. Però, què...? Es girà tot ell i quasi féu caure el majordom, què tot just entrava.
– Gonza, quan passa el cotxe de Correus?
– Cap a les quatre de la matinada, –respongué l’home, procurant recuperar la seva dignitat.
El jove corregué cap a enfora, i en Gonza se n’anà també.
Uns minuts després, el noi tornà amb un sobre blanc a la seva mà i l’aguantà davant de la Kaoru. Era la seva renúncia, per què l’havia recuperat? Llavors, l’estripà. Ella no entenia res de res.
– Però, Koga...
– Hi has d’anar.
– Però...
– El món humà s’ha construït gràcies a que els somnis s’han convertit en realitats, donant-nos l’oportunitat, i el poder, de fer-ho millor. La teva feina és acomplir els teus somnis. La meva, assegurar-me que puguis fer-ho. –Ell s’amoïnà en veure-la començar a plorar, i prengué la seva cara entre les mans.– Kaoru, per què...?
Ella sacsejà el seu cap negativament per tranquil.litzar-lo.
– Així que ets un protector de somnis.– Ella féu una rialleta ximple, però era evident que ell no ho trobava motiu de diversió.
– Vaig vetllar pels teus quan amb prou feines ens havíem conegut, fins i tot quan tenia la seguretat que no viuries més de cent dies. Suposo que ho sóc.
El cor de la Kaoru s’omplí d’una tendresa nascuda de la bellesa del que tot just havia escoltat, i s’abraçà a ell, el seu cap sobre el pit d’ell. En Koga l’envoltà amb els seus braços, fins que ella el mirà.
– Te’n dec una. No, te’n dec moltes.
– No me’n deus cap.
– Sí.
Els llavis d’ell s’aproparen fins als d’ella, i hi romancejaren amb paciència, fins que ella li permeté d’entrar. La Kaoru es lliurà a aquesta desconcertant dolcesa, per venir de qui venia.
– Deute saldat, –xiuxiuejà ell en acabar.
Ella es quedà sense alè, de tant sorpresa que estava. Mostrà un somriure gran i obert.
– Recordo que Zaruba em va dir que tu érets un diamant amagat, –va dir.– Em va costar de creure’l.
Ell apretà el llaç dels seus braços al voltant del cos d’ella. La Kaoru passejà els seus braços fins a les espatlles d’ell, deixant que els seus dits correguessin més amunt, entre el seu cabell. Podria romandre així per a sempre. Però una altra mà li pujà des de la cintura, l’agafà pel clatell i l’atragué cap a ell. Amb prou feines un petó, li fou posat al costat d’un ull. Un altre a tocar del nas. A la comissura dels llavis. Al costat de l’orella. Al coll. Ella ho gaudí amb els ulls tancats, i en acabat deixà anar us sospir celestial.
Ella el mirà. N’esperava més? Mirava de perdre’s a les profunditats de la mirada d’ell? No ho sabia. En qualsevol cas, la Kaoru se sentí vesar tota sencera cap a ell, i sentí que ell era allà per agafar-la. I així es podrien perdre plegats. No, ell la conduí a l’interior del seu molt ben protegit cor, i així poder tornar-li a ella tanta confiança. Ni tan sols s’adonà que els llavis d’en Koga se li acostaren un altre cop: ella sentí aquest petó com una altra manifestació del que ja estava sentint, igual com sentia els seus intents d’incrustar els seus cossos. Però el petó canvià, omplint-se de passió. I es trencà.
La mirada d’en Koga mostrà la força de la decissió acabada de prendre. La llevà als seus braços i la dugué escales amunt, sense perdre el contacte visual. La Kaoru notà que aquests braços es convertien en quelcom semblant als pols d’una poderosa bateria. Però aquest cop ella no tenia por. Tot era perfecte.
En Koga va tornar de la seva cacera, i semblava tan cansat! Aquell horror havia d’haver estat força difícil. Millor així per a les bones noticies. Es llevà del sofà.
– Koga, que estàs bé?
Ell la guaità, i la seva cara es va relaxar.
– Sí.
– Millor, perquè vull que sàpigues... que he renunciat a la beca.
– Com dius?
Ella assentí.
– L’he enviada avui. No me n’aniré.
Alarma a l’esguard d’en Koga. Però, què...? Es girà tot ell i quasi féu caure el majordom, què tot just entrava.
– Gonza, quan passa el cotxe de Correus?
– Cap a les quatre de la matinada, –respongué l’home, procurant recuperar la seva dignitat.
El jove corregué cap a enfora, i en Gonza se n’anà també.
Uns minuts després, el noi tornà amb un sobre blanc a la seva mà i l’aguantà davant de la Kaoru. Era la seva renúncia, per què l’havia recuperat? Llavors, l’estripà. Ella no entenia res de res.
– Però, Koga...
– Hi has d’anar.
– Però...
– El món humà s’ha construït gràcies a que els somnis s’han convertit en realitats, donant-nos l’oportunitat, i el poder, de fer-ho millor. La teva feina és acomplir els teus somnis. La meva, assegurar-me que puguis fer-ho. –Ell s’amoïnà en veure-la començar a plorar, i prengué la seva cara entre les mans.– Kaoru, per què...?
Ella sacsejà el seu cap negativament per tranquil.litzar-lo.
– Així que ets un protector de somnis.– Ella féu una rialleta ximple, però era evident que ell no ho trobava motiu de diversió.
– Vaig vetllar pels teus quan amb prou feines ens havíem conegut, fins i tot quan tenia la seguretat que no viuries més de cent dies. Suposo que ho sóc.
El cor de la Kaoru s’omplí d’una tendresa nascuda de la bellesa del que tot just havia escoltat, i s’abraçà a ell, el seu cap sobre el pit d’ell. En Koga l’envoltà amb els seus braços, fins que ella el mirà.
– Te’n dec una. No, te’n dec moltes.
– No me’n deus cap.
– Sí.
Els llavis d’ell s’aproparen fins als d’ella, i hi romancejaren amb paciència, fins que ella li permeté d’entrar. La Kaoru es lliurà a aquesta desconcertant dolcesa, per venir de qui venia.
– Deute saldat, –xiuxiuejà ell en acabar.
Ella es quedà sense alè, de tant sorpresa que estava. Mostrà un somriure gran i obert.
– Recordo que Zaruba em va dir que tu érets un diamant amagat, –va dir.– Em va costar de creure’l.
Ell apretà el llaç dels seus braços al voltant del cos d’ella. La Kaoru passejà els seus braços fins a les espatlles d’ell, deixant que els seus dits correguessin més amunt, entre el seu cabell. Podria romandre així per a sempre. Però una altra mà li pujà des de la cintura, l’agafà pel clatell i l’atragué cap a ell. Amb prou feines un petó, li fou posat al costat d’un ull. Un altre a tocar del nas. A la comissura dels llavis. Al costat de l’orella. Al coll. Ella ho gaudí amb els ulls tancats, i en acabat deixà anar us sospir celestial.
Ella el mirà. N’esperava més? Mirava de perdre’s a les profunditats de la mirada d’ell? No ho sabia. En qualsevol cas, la Kaoru se sentí vesar tota sencera cap a ell, i sentí que ell era allà per agafar-la. I així es podrien perdre plegats. No, ell la conduí a l’interior del seu molt ben protegit cor, i així poder tornar-li a ella tanta confiança. Ni tan sols s’adonà que els llavis d’en Koga se li acostaren un altre cop: ella sentí aquest petó com una altra manifestació del que ja estava sentint, igual com sentia els seus intents d’incrustar els seus cossos. Però el petó canvià, omplint-se de passió. I es trencà.
La mirada d’en Koga mostrà la força de la decissió acabada de prendre. La llevà als seus braços i la dugué escales amunt, sense perdre el contacte visual. La Kaoru notà que aquests braços es convertien en quelcom semblant als pols d’una poderosa bateria. Però aquest cop ella no tenia por. Tot era perfecte.
dimarts, 30 de desembre del 2008
GARO Fanfic - Dreams (Chapter 4th and last)
Kaoru was reading a magazine at the living-room just to forget her sadness. She knew that tonight she was not going to sleep either, like the former one, and the former to this. Well, she made a choice and must learn to live with it.
Kouga returned from his hunting. He seemed so tired! That horror had to be really hard to beat. Good time for some good news. She got up from the sofa.
“Kouga, are you fine?”
He stared at her, and his face relaxed.
“Yes, I am.”
“That’s good, because I want you to know... I’ve renounced to that grant.”
“What?”
She nodded.
“I’ve sent it today. I won’t leave.”
Alarm in Kouga’s face. What’s the...? He spun around and almost pushed the entering buttler down.
“Gonza, when does the car of the Post Office come?”
“Over four in the morning, sir” he answered, trying to get back his dignity.
The younger man ran outside, and Gonza left too.
Some minutes later he came back with a white envelope in his hand and held it in front of Kaoru’s face. It was her resignation, why have he retrieved it? Then, he ripped it. She did not understand anything at all.
“Kouga...?”
“You must go.”
“But...”
“Dreams coming to truth have built the human world, giving us a chance, and the power, to make things better. Your work is to fulfill your dreams. Mine, to be sure you can do it.” He felt worried in seeing her starting to cry, and took her face between his hands. “Kaoru, why...?”
She shook her head to soothe him.
“So you are a dream protector.” She giggled, but he clearly did not find it laughable.
“I protected yours when I had just met you and, even, was sure you wouldn’t live more than a hundred days. So, I think I am.”
Kaoru’s heart filled up with a tenderness born from the beauty of what she had just heard, and embraced him, her head on his chest. He surrounded her with his arms until she stared at him.
“I owe you one. No, I owe you many ones.”
“You owe me no ones.”
“I do.”
Kouga’s lips reached hers and lingered on patiently, until she allowed him into, and relinqued herself to his amazing sweetness.
“Settled debt” he whispered afterwards.
She was breathless, so shocked she felt. Then, she grinned.
“I remember Zaruba telling me that you were a hiden diamond. I was late to accept he was right.”
He still kept her between his arms, and tightened them. Kaoru trailed her own arms until his shoulders, letting her fingers run upper through his hair. She could stay like this forever. But another hand went up from her waist, took the back of her neck and pulled it to him. A tiny kiss on the corner of an eye. At her nose. On the corner of her mouth. At her ear. On her neck. She enjoyed it all closing her eyes, and ended with a blissful sigh.
She looked at him. Waiting for more? Trying to get herself lost whithin the depth of his look? She did not know. In any case, Kaoru felt pouring her whole self to him, and felt that he was there to catch her. So they could get lost together? No, he led her inside his well kept heart, so he could return to her such a great trust. She even did not see his lips approaching hers again. She felt that kiss as one more manifestation of which already her heart was living, just as felt how he was trying to inlay her body with his. But the kiss changed, filling up with passion. And broke.
Kouga’s sight showed the strengh of a taken decission. He lifted her on his arms and carried her upstairs, without breaking eye contact. Now, Kaoru felt his arms becoming like both poles of a powerful battery. But this time she was not afraid. Everything was perfect.
diumenge, 28 de desembre del 2008
GARO Special - Jabi and Rin Yamagatana
The main female characters in the Special can be treated very briefly and together for one single reason: they do not change.
Rin is always the same girl proud of her power and yearning for her brother. When power brings fear, we ignore if it makes her to feel more caoutius or insecure. When Tsubasa recovers his real self, to feel happy was the only possible option.
In the series, Jabi was a more complex character than here, as we saw in the duality of his behaviour to Kouga. In the Special she is a fighter and nothing else, although grateful for her release (who would not?) It would have been more consistent if she would have asked whether Kouga had managed to save Kaoru.
It is a pity they had not worked over these characters, very important for them to get more attention.
Rin is always the same girl proud of her power and yearning for her brother. When power brings fear, we ignore if it makes her to feel more caoutius or insecure. When Tsubasa recovers his real self, to feel happy was the only possible option.
In the series, Jabi was a more complex character than here, as we saw in the duality of his behaviour to Kouga. In the Special she is a fighter and nothing else, although grateful for her release (who would not?) It would have been more consistent if she would have asked whether Kouga had managed to save Kaoru.
It is a pity they had not worked over these characters, very important for them to get more attention.
GARO Special - Tsubasa Yamagatana
Spoilers!
We ignore if Tsubasa was so bossy and so jealous of his territory before to stumble across Kouga. Such a surfeit of responsibility is almost unavoidable for a proud character: he has grown surrounded by people (or family, at least), people he loves and, if as Rin said, their mother was killed by a horror, his obsession to protect them all makes sense. Therefore, he believes to be fair everyone to count with him for everything, and gets angry if not.
We saw him pretty legalistic, without any regard to the circumstances. Perhaps this was the reason they never gave him all the information he might need. Mix this with his pride, and you will get a character as difficult as Kouga’s, but with a different hue. Although they both are proud, Tsubasa gets his strengh from this pride ( "I’ll protect Kantai!") And Kouga gets his from his faith.
But pride is like a sandcastle: it does not support attacks, neither solid arguments nor evidences. In a reasonable and well-intentioned person, it is doomed to be removed. So, Tusbasa will warned to swallow it when he feels in debt with the ones he had rejected so much surly, and which had forced him to look inside his heart, in order to get strength and compassion from there.
Chap. 2. Rin yearns for her brother being sympathetic and smiling, before becoming a Makai Knight. Tsubasa will have to face his pride before retrieving his nature.
To summarize, it is a case similar to Kouga’s. But, unlike this one, Tsubasa will retrieve his friendly and social nature, so we can discover that his bad change of behavior had not yet fully rooted in his personality, it was a patch added to deal with some exceptional circumstances.
After watching reality with a clearer light, Tusbasa will be able to collaborate, even hand over to another the pre-eminent place, if that other had more possibilities to achieve the goal.
We ignore if Tsubasa was so bossy and so jealous of his territory before to stumble across Kouga. Such a surfeit of responsibility is almost unavoidable for a proud character: he has grown surrounded by people (or family, at least), people he loves and, if as Rin said, their mother was killed by a horror, his obsession to protect them all makes sense. Therefore, he believes to be fair everyone to count with him for everything, and gets angry if not.
We saw him pretty legalistic, without any regard to the circumstances. Perhaps this was the reason they never gave him all the information he might need. Mix this with his pride, and you will get a character as difficult as Kouga’s, but with a different hue. Although they both are proud, Tsubasa gets his strengh from this pride ( "I’ll protect Kantai!") And Kouga gets his from his faith.
But pride is like a sandcastle: it does not support attacks, neither solid arguments nor evidences. In a reasonable and well-intentioned person, it is doomed to be removed. So, Tusbasa will warned to swallow it when he feels in debt with the ones he had rejected so much surly, and which had forced him to look inside his heart, in order to get strength and compassion from there.
Chap. 2. Rin yearns for her brother being sympathetic and smiling, before becoming a Makai Knight. Tsubasa will have to face his pride before retrieving his nature.
To summarize, it is a case similar to Kouga’s. But, unlike this one, Tsubasa will retrieve his friendly and social nature, so we can discover that his bad change of behavior had not yet fully rooted in his personality, it was a patch added to deal with some exceptional circumstances.
After watching reality with a clearer light, Tusbasa will be able to collaborate, even hand over to another the pre-eminent place, if that other had more possibilities to achieve the goal.
divendres, 26 de desembre del 2008
GARO fanfic - Somnis (cap. 3)
La seva precissió en trobar horrors no era la mateixa que quan Zaruba el conduïa. I el criticava. Gairebé el podia escoltar dient-li “massa a poc a poc, Koga, aquest horror ja es deu haver cruspit algú”. Fins it tot amb aquest benvolgut company –no l’havia considerat mai “benvolgut”– desaparegut per a sempre, en Koga havia aconseguit trobar-lo abans de matar ningú. Corregué per la enfosquida escola estalonant l’home al que havia posseït. De cop i volta, el crit d’una dona, molt a prop.
– Maleït sia! Es veu que encara hi ha algú, aquí! –es queixà.
La següent sala a la que entrà li tenia reservada la terrible visió d’una persona essent posseïda per un horror, mentre l’amfitrió que havia tingut fins llavors queia a terra. No ho va poder evitar. En Koga se li acostà, essent saludat per una veu femenina.
– Benvingut, Cavaller Makai, m’alegro de tornar-te a veure.
– Per què? –va dir ell– Per què has llençat així la vida d’aquest home?
L’home tot just desposseït es recargolà a terra per uns moments, abans de desintegrar-se. L’horror havia s’havia apoderat ara del cos d’una estudiant, una ceramista. Hi havia peces de ceràmica dins d’un forn obert que deixava anar altes temperatures a l’exteror.
– És per a tu, Cavaller Makai! –“ella” pretengué sorprendre’s.– Que no t’agrado? –Es caricià la cara, després els pits, i les cuixes.– O és que no ets prou humà per adonar-te’n?
En Koga apretà les barres i desenveinà la seva espasa de metall de l’anima. Això serà molt desagradable, pensà. La “noia” començà a caminar al seu voltant, a poc a poc, amb les seves mans plegades a l’esquena.
– Però, vaja, sembla que ets prou humà com per a tenir un costat fosc.
De què dimonis està parlant aquesta cosa?
– Oh... –ella féu morros– no te n’adones, oi? Segur que saps que puc llegir les aures humanes, i puc veure un forat negre... m’aniria bé. Amb un cos com el teu, alimentar-me em seria bastant més fàcil.
Aquest horror vol tornar a canviar de cos, per què és tan capriciós? En Koga pensà que ja s’havia esperat prou i massa. Aixecà la seva espasa i atacà.
La “noia” saltà cap al damunt de l’armari, el qual tremolà i quasi es trencà. No podria lluitar-hi. En Koga s’hi acostà, mentre ella continuava parlant.
– Que potser no creus en el teu jo fosc?
I tant, que hi creia, en Koga. Fa focs dies quasi destruí la seva ànima i el seu cos.
– Sento dir-te –respongué ell– que el que veus només és una cicatriu del que fou.
– Ah, sí, la cicatriu, també la veig. Ben gran, ja ho crec. –Ella féu una rialleta ximple.– Ja sabia jo que eres prou humà.
L’armari cruixí i ella saltà a terra, apartat d’ell, al costat del forn obert.
– Fa tanta calor, aquí... –La seva veu era massa sensual per poder creure-se-la. Es tocà el cos un altre cop, però s’aturà en copsar la impaciència d’en Koga.- No ho veus, oi?
– No hi ha res a veure. Calla d’una punyetera vegada! –Ell s’hi acostà a poc a poc.
– He pres el cos d’aquesta noia en el teu honor, ja t’ho he dit. Guaita: és una artista; sobre la seva taula hi ha molts llibres de grans ceramistes... els seus ideals.– Ella es callà un moment i el mirà perillosament.– He fet blanc! El forat negre creix i creix, Cavaller Makai. Encara no saps de què et parlo? Em pregunto si seràs capaç d’evitar la meva escomesa.
Una commoció interior sacsejà en Koga. En efecte, ell s’adonava que alguna cosa anava molt malament, però la seva veu no perdé la fermesa.
– Saps que un Cavaller Makai no és una presa fàcil.
– És veritat, però si aconsegueixo que el forat continuï creixent...
Ell atacà un altre cop, li calia fer-ho. El seu cor l’avisava que podia trobar-se davant davant del seu més digne rival horror. La porta del forn es mogué de sobte. En Koga hi xocà. Ella la mogué en la direcció oposada per colpejar-lo un altre cop, i ell sortí llançat violentament contra el terra.
– Ja ho veus, Cavaller Makai, aquesta dona ha tingut grans somnis, però jo vaig arribar. –Una pausa dramàtica.– I. Li. Has. Fallat.
Ella el mirà un altre cop amb gran intensitat.
– Bé, molt bé. Em pregunto quants cops has fracassat en protegir somnis humans.
En Koga es doblegà com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. L’horror rebé tot l’impacte de la seva mirada plena d’odi, i somrigué amb dolcesa, però no pogué continuar amb la seva enraonamenta perquè en Koga havia llevat la seva espasa per tal d’invocar la seva armadura. Però es quedà immòbil com una estatua.
L’horror encara no havia recuperat el seu propi jo, era massa aviat per transformar-se. Gràcies a que aquest pensament s’havia infiltrat a la seva ment, es va poder adonar a temps que l’armadura no devia ser invocada amb tant d’odi dins seu cor, es recordava de la tremenda lliçó que va haver d’aprendre, i la qual quasi va susprendre. A més, ara sabia que l’horror tenia raó: s’estava convertint en un bon anfitrió per a ell. Es preguntava si tindria oportunitat d’ocupar-se del forat negre.
En Koga es dreçà amb tota la seva dignitat disposat, si calia, a travessar-se amb la seva pròpia espasa. Cap preu no era prou alt per evitar que un horror usés el seu cos per matar gent. I... ja ho crec!, tampoc hi havia preu prou alt per evitar que un humà acomplís els seus somnis.
Com que la mirada de l’horror esdevingué més i més plena d’odi, en Koga va saber que el forat negre s’estava començant a tancar.
– Maleït sia! Es veu que encara hi ha algú, aquí! –es queixà.
La següent sala a la que entrà li tenia reservada la terrible visió d’una persona essent posseïda per un horror, mentre l’amfitrió que havia tingut fins llavors queia a terra. No ho va poder evitar. En Koga se li acostà, essent saludat per una veu femenina.
– Benvingut, Cavaller Makai, m’alegro de tornar-te a veure.
– Per què? –va dir ell– Per què has llençat així la vida d’aquest home?
L’home tot just desposseït es recargolà a terra per uns moments, abans de desintegrar-se. L’horror havia s’havia apoderat ara del cos d’una estudiant, una ceramista. Hi havia peces de ceràmica dins d’un forn obert que deixava anar altes temperatures a l’exteror.
– És per a tu, Cavaller Makai! –“ella” pretengué sorprendre’s.– Que no t’agrado? –Es caricià la cara, després els pits, i les cuixes.– O és que no ets prou humà per adonar-te’n?
En Koga apretà les barres i desenveinà la seva espasa de metall de l’anima. Això serà molt desagradable, pensà. La “noia” començà a caminar al seu voltant, a poc a poc, amb les seves mans plegades a l’esquena.
– Però, vaja, sembla que ets prou humà com per a tenir un costat fosc.
De què dimonis està parlant aquesta cosa?
– Oh... –ella féu morros– no te n’adones, oi? Segur que saps que puc llegir les aures humanes, i puc veure un forat negre... m’aniria bé. Amb un cos com el teu, alimentar-me em seria bastant més fàcil.
Aquest horror vol tornar a canviar de cos, per què és tan capriciós? En Koga pensà que ja s’havia esperat prou i massa. Aixecà la seva espasa i atacà.
La “noia” saltà cap al damunt de l’armari, el qual tremolà i quasi es trencà. No podria lluitar-hi. En Koga s’hi acostà, mentre ella continuava parlant.
– Que potser no creus en el teu jo fosc?
I tant, que hi creia, en Koga. Fa focs dies quasi destruí la seva ànima i el seu cos.
– Sento dir-te –respongué ell– que el que veus només és una cicatriu del que fou.
– Ah, sí, la cicatriu, també la veig. Ben gran, ja ho crec. –Ella féu una rialleta ximple.– Ja sabia jo que eres prou humà.
L’armari cruixí i ella saltà a terra, apartat d’ell, al costat del forn obert.
– Fa tanta calor, aquí... –La seva veu era massa sensual per poder creure-se-la. Es tocà el cos un altre cop, però s’aturà en copsar la impaciència d’en Koga.- No ho veus, oi?
– No hi ha res a veure. Calla d’una punyetera vegada! –Ell s’hi acostà a poc a poc.
– He pres el cos d’aquesta noia en el teu honor, ja t’ho he dit. Guaita: és una artista; sobre la seva taula hi ha molts llibres de grans ceramistes... els seus ideals.– Ella es callà un moment i el mirà perillosament.– He fet blanc! El forat negre creix i creix, Cavaller Makai. Encara no saps de què et parlo? Em pregunto si seràs capaç d’evitar la meva escomesa.
Una commoció interior sacsejà en Koga. En efecte, ell s’adonava que alguna cosa anava molt malament, però la seva veu no perdé la fermesa.
– Saps que un Cavaller Makai no és una presa fàcil.
– És veritat, però si aconsegueixo que el forat continuï creixent...
Ell atacà un altre cop, li calia fer-ho. El seu cor l’avisava que podia trobar-se davant davant del seu més digne rival horror. La porta del forn es mogué de sobte. En Koga hi xocà. Ella la mogué en la direcció oposada per colpejar-lo un altre cop, i ell sortí llançat violentament contra el terra.
– Ja ho veus, Cavaller Makai, aquesta dona ha tingut grans somnis, però jo vaig arribar. –Una pausa dramàtica.– I. Li. Has. Fallat.
Ella el mirà un altre cop amb gran intensitat.
– Bé, molt bé. Em pregunto quants cops has fracassat en protegir somnis humans.
En Koga es doblegà com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. L’horror rebé tot l’impacte de la seva mirada plena d’odi, i somrigué amb dolcesa, però no pogué continuar amb la seva enraonamenta perquè en Koga havia llevat la seva espasa per tal d’invocar la seva armadura. Però es quedà immòbil com una estatua.
L’horror encara no havia recuperat el seu propi jo, era massa aviat per transformar-se. Gràcies a que aquest pensament s’havia infiltrat a la seva ment, es va poder adonar a temps que l’armadura no devia ser invocada amb tant d’odi dins seu cor, es recordava de la tremenda lliçó que va haver d’aprendre, i la qual quasi va susprendre. A més, ara sabia que l’horror tenia raó: s’estava convertint en un bon anfitrió per a ell. Es preguntava si tindria oportunitat d’ocupar-se del forat negre.
En Koga es dreçà amb tota la seva dignitat disposat, si calia, a travessar-se amb la seva pròpia espasa. Cap preu no era prou alt per evitar que un horror usés el seu cos per matar gent. I... ja ho crec!, tampoc hi havia preu prou alt per evitar que un humà acomplís els seus somnis.
Com que la mirada de l’horror esdevingué més i més plena d’odi, en Koga va saber que el forat negre s’estava començant a tancar.
divendres, 19 de desembre del 2008
GARO Especial - Jabi y Rin Yamagatana
Los principales personajes femeninos del Especial se pueden tratar brevemente y juntos por una razón: no evolucionan.
Rin es siempre la misma niña convencida de su poder y con nostalgia de su hermano. Cuando el poder la conduce miedo, ignoramos si ésto la hace ser más prudente o más insegura. Y cuando Tsubasa recupera su yo verdadero, estar contenta era la única opción posible.
En la serie, Jabi era más compleja que aquí, como se ve en la dualidad de su comportamiento hacia Koga. En el Especial no es más que una luchadora, aunque agradecida por su liberación (¿quién no lo estaría?) Hubiera sido más coherente si le hubiera preguntado a Koga si había conseguido salvar a Kaoru.
Es una pena no se hayan trabajado más estos caracteres, suficientemente importantes como para dedicarles más atención.
Rin es siempre la misma niña convencida de su poder y con nostalgia de su hermano. Cuando el poder la conduce miedo, ignoramos si ésto la hace ser más prudente o más insegura. Y cuando Tsubasa recupera su yo verdadero, estar contenta era la única opción posible.
En la serie, Jabi era más compleja que aquí, como se ve en la dualidad de su comportamiento hacia Koga. En el Especial no es más que una luchadora, aunque agradecida por su liberación (¿quién no lo estaría?) Hubiera sido más coherente si le hubiera preguntado a Koga si había conseguido salvar a Kaoru.
Es una pena no se hayan trabajado más estos caracteres, suficientemente importantes como para dedicarles más atención.
GARO Especial – Tsubasa Yamagatana
Spoilers!
Ignoramos si Tsubasa ya era tan mandón y celoso de su territorio antes de tropezarse con Koga. Que tenga un empacho de responsabilidad es casi inevitable para un carácter orgulloso: ha crecido rodeado de gente (o al menos, de familia), gente a la que ama, y si, como dice Rin, su madre fue muerta por un horror, razón de más para obsesionarse en protegerlos a todos. Por tanto se cree con el derecho a que se le tenga en cuenta para todo, y se enfada si no es así.
La hemos visto legalista, sin consideración a las circunstancias. Quizás por esta causa nunca se le da toda la información que probablemente debería tener. De lo cual, combinado con su orgullo, resulta un carácter tan difícil como el de Koga, pero con otro matiz. Aunque ambos on orgullosos, Tsubasa saca la fuerza de ese orgullo ( "yo protegeré Kantai!"), Y Koga la saca de su fe.
Pero el orgullo es como un castillo de arena: no soporta ataques, ni argumentos sólidos, ni evidencias. En una persona razonable y bien intencionada, está condenado a ser arrinconado. De forma que Tusbasa se verá obligado a tragárselo cuando se vea en deuda con aquellos a los que tan ásperamente había rechazado, y que lo habían obligado a mirar dentro de su corazón, y a extraer de ahí tanto la fuerza como la compasión.
Cap. 2. Rin añora los tiempos en que su hermano era simpático y sonreía, antes de convertirse en Caballero Makai. Tsubasa deberá mirar cara a cara orgullo antes de recuperar su naturaleza.
En resumen, es un caso similar al de Koga. Pero, a diferencia de éste, Tsubasa recuparará su carácter amable y social, descubriémdonos que su cambio a conducta detestable todavía no había arraigado de lleno en su personalidad, sólo era como un retal añadido con el fin de enfrentarse a unas circunstancias excepcionales.
Vista la realidad con una luz más clara, Tusbasa será capaz de colaborar, e incluso de ceder a otro el lugar preeminente cuando cree que tiene más posibilidades que él de conseguir el objetivo.
Ignoramos si Tsubasa ya era tan mandón y celoso de su territorio antes de tropezarse con Koga. Que tenga un empacho de responsabilidad es casi inevitable para un carácter orgulloso: ha crecido rodeado de gente (o al menos, de familia), gente a la que ama, y si, como dice Rin, su madre fue muerta por un horror, razón de más para obsesionarse en protegerlos a todos. Por tanto se cree con el derecho a que se le tenga en cuenta para todo, y se enfada si no es así.
La hemos visto legalista, sin consideración a las circunstancias. Quizás por esta causa nunca se le da toda la información que probablemente debería tener. De lo cual, combinado con su orgullo, resulta un carácter tan difícil como el de Koga, pero con otro matiz. Aunque ambos on orgullosos, Tsubasa saca la fuerza de ese orgullo ( "yo protegeré Kantai!"), Y Koga la saca de su fe.
Pero el orgullo es como un castillo de arena: no soporta ataques, ni argumentos sólidos, ni evidencias. En una persona razonable y bien intencionada, está condenado a ser arrinconado. De forma que Tusbasa se verá obligado a tragárselo cuando se vea en deuda con aquellos a los que tan ásperamente había rechazado, y que lo habían obligado a mirar dentro de su corazón, y a extraer de ahí tanto la fuerza como la compasión.
Cap. 2. Rin añora los tiempos en que su hermano era simpático y sonreía, antes de convertirse en Caballero Makai. Tsubasa deberá mirar cara a cara orgullo antes de recuperar su naturaleza.
En resumen, es un caso similar al de Koga. Pero, a diferencia de éste, Tsubasa recuparará su carácter amable y social, descubriémdonos que su cambio a conducta detestable todavía no había arraigado de lleno en su personalidad, sólo era como un retal añadido con el fin de enfrentarse a unas circunstancias excepcionales.
Vista la realidad con una luz más clara, Tusbasa será capaz de colaborar, e incluso de ceder a otro el lugar preeminente cuando cree que tiene más posibilidades que él de conseguir el objetivo.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)
