GARO fanfic - Somnis (cap. 3)

La seva precissió en trobar horrors no era la mateixa que quan Zaruba el conduïa. I el criticava. Gairebé el podia escoltar dient-li “massa a poc a poc, Koga, aquest horror ja es deu haver cruspit algú”. Fins it tot amb aquest benvolgut company –no l’havia considerat mai “benvolgut”– desaparegut per a sempre, en Koga havia aconseguit trobar-lo abans de matar ningú. Corregué per la enfosquida escola estalonant l’home al que havia posseït. De cop i volta, el crit d’una dona, molt a prop.

– Maleït sia! Es veu que encara hi ha algú, aquí! –es queixà.

La següent sala a la que entrà li tenia reservada la terrible visió d’una persona essent posseïda per un horror, mentre l’amfitrió que havia tingut fins llavors queia a terra. No ho va poder evitar. En Koga se li acostà, essent saludat per una veu femenina.

– Benvingut, Cavaller Makai, m’alegro de tornar-te a veure.

– Per què? –va dir ell– Per què has llençat així la vida d’aquest home?

L’home tot just desposseït es recargolà a terra per uns moments, abans de desintegrar-se. L’horror havia s’havia apoderat ara del cos d’una estudiant, una ceramista. Hi havia peces de ceràmica dins d’un forn obert que deixava anar altes temperatures a l’exteror.

– És per a tu, Cavaller Makai! –“ella” pretengué sorprendre’s.– Que no t’agrado? –Es caricià la cara, després els pits, i les cuixes.– O és que no ets prou humà per adonar-te’n?

En Koga apretà les barres i desenveinà la seva espasa de metall de l’anima. Això serà molt desagradable, pensà. La “noia” començà a caminar al seu voltant, a poc a poc, amb les seves mans plegades a l’esquena.

– Però, vaja, sembla que ets prou humà com per a tenir un costat fosc.

De què dimonis està parlant aquesta cosa?

– Oh... –ella féu morros– no te n’adones, oi? Segur que saps que puc llegir les aures humanes, i puc veure un forat negre... m’aniria bé. Amb un cos com el teu, alimentar-me em seria bastant més fàcil.

Aquest horror vol tornar a canviar de cos, per què és tan capriciós? En Koga pensà que ja s’havia esperat prou i massa. Aixecà la seva espasa i atacà.

La “noia” saltà cap al damunt de l’armari, el qual tremolà i quasi es trencà. No podria lluitar-hi. En Koga s’hi acostà, mentre ella continuava parlant.

– Que potser no creus en el teu jo fosc?

I tant, que hi creia, en Koga. Fa focs dies quasi destruí la seva ànima i el seu cos.

– Sento dir-te –respongué ell– que el que veus només és una cicatriu del que fou.

– Ah, sí, la cicatriu, també la veig. Ben gran, ja ho crec. –Ella féu una rialleta ximple.– Ja sabia jo que eres prou humà.

L’armari cruixí i ella saltà a terra, apartat d’ell, al costat del forn obert.

– Fa tanta calor, aquí... –La seva veu era massa sensual per poder creure-se-la. Es tocà el cos un altre cop, però s’aturà en copsar la impaciència d’en Koga.- No ho veus, oi?

– No hi ha res a veure. Calla d’una punyetera vegada! –Ell s’hi acostà a poc a poc.

– He pres el cos d’aquesta noia en el teu honor, ja t’ho he dit. Guaita: és una artista; sobre la seva taula hi ha molts llibres de grans ceramistes... els seus ideals.– Ella es callà un moment i el mirà perillosament.– He fet blanc! El forat negre creix i creix, Cavaller Makai. Encara no saps de què et parlo? Em pregunto si seràs capaç d’evitar la meva escomesa.

Una commoció interior sacsejà en Koga. En efecte, ell s’adonava que alguna cosa anava molt malament, però la seva veu no perdé la fermesa.

– Saps que un Cavaller Makai no és una presa fàcil.

– És veritat, però si aconsegueixo que el forat continuï creixent...

Ell atacà un altre cop, li calia fer-ho. El seu cor l’avisava que podia trobar-se davant davant del seu més digne rival horror. La porta del forn es mogué de sobte. En Koga hi xocà. Ella la mogué en la direcció oposada per colpejar-lo un altre cop, i ell sortí llançat violentament contra el terra.

– Ja ho veus, Cavaller Makai, aquesta dona ha tingut grans somnis, però jo vaig arribar. –Una pausa dramàtica.– I. Li. Has. Fallat.

Ella el mirà un altre cop amb gran intensitat.

– Bé, molt bé. Em pregunto quants cops has fracassat en protegir somnis humans.

En Koga es doblegà com si li haguessin donat un cop de puny a l’estómac. L’horror rebé tot l’impacte de la seva mirada plena d’odi, i somrigué amb dolcesa, però no pogué continuar amb la seva enraonamenta perquè en Koga havia llevat la seva espasa per tal d’invocar la seva armadura. Però es quedà immòbil com una estatua.

L’horror encara no havia recuperat el seu propi jo, era massa aviat per transformar-se. Gràcies a que aquest pensament s’havia infiltrat a la seva ment, es va poder adonar a temps que l’armadura no devia ser invocada amb tant d’odi dins seu cor, es recordava de la tremenda lliçó que va haver d’aprendre, i la qual quasi va susprendre. A més, ara sabia que l’horror tenia raó: s’estava convertint en un bon anfitrió per a ell. Es preguntava si tindria oportunitat d’ocupar-se del forat negre.

En Koga es dreçà amb tota la seva dignitat disposat, si calia, a travessar-se amb la seva pròpia espasa. Cap preu no era prou alt per evitar que un horror usés el seu cos per matar gent. I... ja ho crec!, tampoc hi havia preu prou alt per evitar que un humà acomplís els seus somnis.

Com que la mirada de l’horror esdevingué més i més plena d’odi, en Koga va saber que el forat negre s’estava començant a tancar.