divendres, 19 de desembre de 2008

GARO fanfic – Somnis (Cap. 2)

En Koga es va despertar de cara avall. La primera cosa que els seus ulls van veure fou la preciosa cara de la Kaoru i el seu coll tendre, deliciós. Tenia el seu braç esquerre agafat al seu cos suau, desitjable. I la primera cosa que va pensar: “és meva!” Però la satisfacció produïda per tot això es va difuminar de seguida en va sentir que alguna cosa no rutllava.

Es tombà sobre la seva esquena i els ulls aterraren al dosser sobre el seu llit. La seva mirada resseguí els elegants plecs vermells fins al seu començament, mentre es feien més i més profunds, autèntiques i enormes arrugues. Fascinant. Arrugues. Alguna cosa estava seriosament “arrugada”. Els seus plans per a la seva primera nit amb la Kaoru.

No hauria d'haver passat així. Hauria volgut que fos més que la prolongació natural del seu amor. Volia que hagués estat el seu homenatge personal cap a ella. En comptes d’això, va ser aclaparat pel seu propi desig, i era una cosa que el desconcertava força. Així, la “primera nit” se'n va anar a l'aigua.

En Koga es va llevar i s’afanyà a la sala d’entrenament per a desfogar la seva ràbia contra ell mateix.

* * *

La Kaoru va veure molt difícil trobar-se amb en Koga l’endemà. Les seves sessions d’entrenament es van fer més llargues de l’habitual.

Mentre l’esperava per a sopar, es preguntava un cop i un altre per què ell l’estava evitant. Després del que havia passat a la nit, no tenia lògica.

Certament, no havia estat el que ella hauria volgut, ni tan sols el que s’esperava. Sabia que en Koga no era un home romàntic, ni amable. Malgrat que s’havia cregut amb el dret a esperar un començament suau el primer cop, li faltà temps per ajustar ment i cos, i només obtingué rudesa. Deixant de banda que ocasionalment es va sentir arrabassada per sensacions sorprenents, por i mal dominaren la nit. Li havia de fer entendre que així no es feien les coses. L’estimaria prou per poder acceptar-ho?

La Kaoru decidí entrar a la sala d’entrenament. Ell no va semblar adonar-se'n, malgrat que es posà a la paret, sota d’un llum. Però, res.

En Gonza va arribar amb un sobre vermell. En Koga s’aturà per atendre’l i, un cop destruït, mentre arribava a la porta es girà cap a ella:

– Que tens intenció de quedar-te aquí per a sempre?

– Koga! –La Kaoru va veure la seva oportunitat i s’afanyà cap a ell. –Un moment!

– Hi ha un horror. – Ell s’allunyà un altre cop.

– Espera, sisplau! –cridà.

Ell es girà cap a ella.

– Saps perfectament que aquestes coses maten la gent. Ets tan infantil! –I se n’anà.

La Kaoru encara no entenia moltes coses d’en Koga, i va tèmer que mai no podria. La noia va començar a tèmer que la seva conducta d’avui podia tenir una causa més important. Que potser ell havia perdut el seu interès en ella després de l’última nit? No ho volia creure. No podia, ell havia arriscat tant per ella! O el seu amor s’havia, simplement, esfumat? Una commoció interna vessà com una marea, i les seves cames no pogueren aguantar el seu cos.

* * *

Unes nits després, en Koga tornà a casa de la seva cacera. En Gonza hi era per a rebre’l com sempre però, quan el jove se n’anava escales amunt, afegí:

– Sisplau, no sigueu gaire dur amb ella.

En Koga l’observà amb sorpresa, i les alarmes sonaren al seu cap. Continuà pujant les escales, més a poc apoc. Un cop a dalt la vegué, asseguda a terra amb la seva esquena a la porta de l’habitació d’ell. Empassà saliva i avançà, silent. Se li aturà al davant. El seu cap s’inclinava al costat de la porta. Dormia. És adorable, pensà. La seva cara era la llum que il.luminava la seva ment: el món semblava un lloc millor amb la Kaoru al seu costat. Prou que sabia que feia dies que ella havia inentat parlar-li, però ell estava empipat, i no volia que ho veiés.

En efecte, en Koga havia rastrejat l'enuig fins al seu començament, quan la Kaoru va rebre la carta amb la concessió de la beca. Cada cèl.lula, cada nervi del seu cos, fou dolorosament tocat per la notícia... especialment per la seva il.lusió d’anar a Itàlia. El seu jo lluitador no ho va poder acceptar, i es defensà com un animal salvatge, marcant el seu territori. Així fou nat el desig compulsiu que arruïnà la seva primera nit plegats. Després el jo salvatge, i també el normal, la castigaren tot prohibint-li d’acostar-se a ell de cap manera. Eren com desconeguts un altre cop, malgrat que això li feia mal, i estava segur que a ella també.

En Koga prengué l’adormida Kaoru per dur-la al seu llit, però ella es despertà a mig camí i el mirà. Ell li tornà la mirada, ja sense esperances d’estalviar-se l’esbronc.

– Deixa’m anar, sisplau, –digué. Ell ho féu a desgrat.– Per què m’evites?

– Hauries de ser al llit.

– Em costa d’entendre’t; sisplau, ajuda’m.

Ell podia sentir la seva desesperació, esquinçant-li el seu cor en el procés, però s’havia acostumat a ignorar el seu dolor. El d’ella també?

– Va ser això, doncs, –deia, mentre la seva veu perdia permesa,– la nit que vam compartir no hi va haver horror, però tu necessitaves una presa de totes passades.

No!, va cridar la seva ànima. Per segon cop en Koga va veure com la seva estimada, amb els ulls humits, es girava per anar-se’n, com aquella altra nit en què un horror peix descobrí el seu secret. Ho recordava massa bé: ella fugí d’ell. Un altre cop, no! Calia fer alguna cosa, ara mateix!

S’arrapà al seu braç, l’estirà i la tombà cap a ell.

– Això no és veritat!

Ella es deixà anar amb aspror.

– Quina és la veritat, doncs?

En Koga no podia respondre. Com fer-ho, si s’havia acostumat a reservar-se per a ell mateix cada pernsament i cada sentiment. Prengué la seva mà entre ambdues seves i la posà sobre el seu propi pit. Calia que ella sentís els batecs del seu cor; calia que sapigués que ell només estava viu des que ella entrà a la seva trista vida. Ella, era la seva vida, que no ho entenia? Ell necessitava tant de conservar-la!

El jove no es resistí quan la Kaoru provà d’endinsar-se a les profunditats dels seus ulls foscos. Tot i sentir-se indefens, ell es refiava d’ella i li donà la benvinguda.

Després, la mà d’ella es desplaçà més enllà de les d’ell pujant pel seu pit, fins cariciar-li la galta amb suavitat.

– No vols que me’n vagi a Itàlia, oi?

En Koga girà la seva cara prou per posar-hi un petó lleuger. El polze començà a fregar-li lleugerament els llavis, què s’obriren. El noi sentí acostar-se el perill i va haver d’enretirar-la d’ell amb suavitat.

– Bona nit. –digué ella, mentre entrava a la seva habitació.

–Nit.

Ell restà on era, la seva voluntat subjectant amb força el seu jo salvatge, què reclamava la seva presa. En Koga respirà amb profunditat per calmar la seva tensió. Llavors, escoltà alguna cosa a través de la porta de la Kaoru. Plorava.