Fanfic placed after chapter 15th and before the 17th.
One afternoon Kaoru was leaving her job and found them, facing each to another in the alley, their swords out. Both of them turned toward her at the same time. Kaoru became rooted to the ground. She had expected to see Rei, like almost every day, but she never would have dreamed she could find Kouga there.
Rei sheathed his swords, and hurried to extend his arm to her.
“Come on, princess. The cinema waits for us”.
But she did not dare to move, she did not how to react, as her eyes and mind were focused on Kouga.
“Do you want to go with him?” His voice and look were very hard, as so many times before. He turned his face to Rei slightly. “It looks like not”.
Rei came even closer to her, but his sight did not leave his opponent, whom he talked pretty sarcasticastic.
“Perhaps you’ve lost something?” Pause. “And, do you think you’re going to find it?”
Kouga’s jaws trembled slightly: so much pressure they carried. A smile as ironic as frozen on Rei’s Face allowed to guess an imminent danger.
“You’re already late: life doesn’t forgive those who waste their chances ... nor those who aren’t honest”.
He turned again to Kaoru and extended his arm again.
“Don’t pay attention to him. Soon you’ll find he isn’t worth treading the same ground as you”.
She had heard everything that Rei had said, and wondered for the umpteenth time what Kouga might have done to him. She could not forget Rei’s kindness, and his details, for many days. He tried hard to please her, as if he really liked her. Perhaps he did. He smiled a lot and, specially, provided to her the fuel needed by her hurt heart. Her hand reached his instinctively, but Kouga came closer, very slowly, focussing on her his entiere attention.
“Haven’t you finished to play, yet? You’ve done enough showing clearly how good you spent your time with him. That's enough. If you want to play you'll get a new set of brushes if you want, but I won’t let you to continue making a fool of yourself at all”.
Kaoru was speechless. If Kouga had spoke to her that way just a month earlier, she would steeped in fury. But, things had changed very much in a couple of weeks. Now she could not open her mouth: anger, hope and need tried to threaten her by losing her self-control.
His accusations were truly fair. The first day she came home with flowers given by Rei, the underlying jealousy oozing through every gesture and every word by Kouga made her secretly happy. Yes, it looked as he really loved her but, for she did not know why, he did not allowed himself to admit it. So, she decided to attack his barriers to force him to react. As they had a meal, in any time she thought it was right, she filled her unsociable host’s ears with news abut her going out with Rei, which they were planning ( "do you think I'm interested in your life the slightest?" he said), showing him the gifts received from Rei ("go on eating chocolates, and afterwards you’ll complain about the dentist’s bill") telling him the nice details by Rei ("a poem written inside the breakfast? awful!"). Nothing was any use. That day with the flowers seemed to be the first and last one. What did he want from her? Why was he protecting her? Tears were robbed from her eyes as if her skin was cut off.
Desperation turned her reckless. One day as they were having lunch, she lied him by saying that she had accepted a kiss from Rei. The glass whose Kouga was going to drink shattered among his fingers. Suddenly anxiety, and a joy as wild as repressed, aroused whithin her. Kaoru watched the mess of glasses and water around him and wondered if she had pushed him too far. She looked at him, knowing that he might attack her now, she almost hoped. But Kouga did not return her look. His eyes were closed strongly, while his hand was still pressing the glass pieces nailed into his flesh. Then, he began to remove them. He stood up, “I’m taking care of it”; his voice only reflected an intense exhaustion. Kaoru understood it as it was a goodbye forever. As he moved away, his wounded hand was crying red tears on the floor, because his eyes were not allowed to cry. She fell back, defeated and hopeless. Kouga never was going to struggle for her.
But, look at him, now, struggling for her in front of Rei, in his own scatterbrained and clumsy way, but he does! Excitement and hope compressed and ready to burst made her unable to open her mouth, when he took her wrist and dragged her along with him. But Rei stood in front of him with growing anger.
“You, troglodyte dressed in white! You make her to cry!” He drawed his swords again. “Leave her to go right now, or you and I are going to end up everything here and now!”
But he only gained from Kouga a look of complete disdain, and steeped with fury. One of his swords rushed toward Kouga’s neck, whose weapon intercepted it halfway, while the other shorter one stayed away from its target to prepare for a lunge. But Kaoru, after witnessing the exchange between both men, and not knowing whether to feel worried or pleased, put her free hand on Rei’s arm. She had to do much effort into talking.
“Rei, don’t be worried, I thank you everything you’ve done for me, but everything is fine”. And nodded to show her agreement.
The staple of the knight in black loosed, and his raised sword lowered slowly. He looked at her, incredulous, pained, without knowing what had just happened. Kaoru could not see the glance of victory Kouga had gifted him, just before feeling her arm being stretched again, and saw how Rei was left behind.
Not much later, Kouga stopped his fast walk and gazed at her. It was "that look". She saw it for the first time yesterday, when he returned to visit the Makai priest Amon. A sort of curtain had left his eyes, and their message was the one she understood well, the one she had bet so much. What did happen on that mysterious meeting? Truly, she did not mind.
For the third time she felt tighten her arm, but this time he received her to his chest. Kaoru felt as all the ghosts that had tormented her flied, scared by the heat of that body, by the soft brush of those lips, which seemed as if they were looking shyly for anything within her hair.
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rei. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris Rei. Mostrar tots els missatges
dissabte, 22 de novembre del 2008
diumenge, 16 de novembre del 2008
GARO Special - Rei's evolution
SPOILERS!!!
Unlike the series, here we see this character fully integrated. No inconsistencies and ambiguities anymore: this is Rei Suzumura.
He is an ironic man, but affable (we had already seen it), used to live with people, with a bit of unconformism. Using a motorcycle to move around when you could use faster means of your own sphere of action, seems to tell us that he takes life calmly, he is a relaxed man.
Chapter 2. When the series was over, Rei ended up being a friend of Kouga. He started in a good way with Tsubasa, and did his best to put a bit of peace between their confronted prides. He regreted every time that Tsubasa rejected his attempts which, in fact, did not pretend anything else than to get a effective collaboration among the three of them.

But we can see an opposite tendence to Kouga’s: if this one begins to do timid attempts to get together with other people, Rei’s progressive isolation is obvious. We see he rejects a disciple, and he is not with the group of people on farewell time. He has grown with family, and now, he is alone.
Chapter 2. His madou pendant, Silver, is sorry because he does not accept Akatsuki, whom he has shown interested: Silver alerts he will feel very alone. Now, as happened at the end of the series, he has made clear his intention to remain lonely.

It is a calm decision, taken with knowledge of the facts? He does not seem to exhibit any evidence of a depression, so we can suppose that he has already left behind his period of mourning. So, why to become more and more alone? Perhaps has he repressed his mourning? Has not he forgiven himself his unsuccessful protection of his loved ones, and remorse poisons him slowly?
Let’s watch a symbol. If they have decided Rei to wear a black coat and Kouga a white one may be coincidence ... if you believe coincidences to be accidents. But it is not my case, which allows me to go further in my deductions.
From the point of view of physics, color white is the union of all colors of the spectrum, and sunlight is the prime example. Opposite to it, black is the absence of light. On the other hand, a coat is an externat piece of clothing, so it symbolizes what is visible about a person. Acording to these "parameters" Kouga shows himself in progress to light and, also, it is clear Rei’s way to darkness.
Chapter 2. Then, we can wonder whether Rei’s case is the same of those people who have continually television, radio or music turned on because they can not be alone with any background noise. Will the noise of the motorcycle be a resource so he did not listen to himself, his inner complaints?

Going even further, and getting into some eastern beliefs (you would be surprised to know the high number of Western people believing them) we might wonder if in the future Shizuka should reincarnate with the specific purpose to forgive Rei, so he would allow himself to leave the world of the darkness. Did Kouga and Kaoru happened something like this?
Unlike the series, here we see this character fully integrated. No inconsistencies and ambiguities anymore: this is Rei Suzumura.
He is an ironic man, but affable (we had already seen it), used to live with people, with a bit of unconformism. Using a motorcycle to move around when you could use faster means of your own sphere of action, seems to tell us that he takes life calmly, he is a relaxed man.
Chapter 2. When the series was over, Rei ended up being a friend of Kouga. He started in a good way with Tsubasa, and did his best to put a bit of peace between their confronted prides. He regreted every time that Tsubasa rejected his attempts which, in fact, did not pretend anything else than to get a effective collaboration among the three of them.

But we can see an opposite tendence to Kouga’s: if this one begins to do timid attempts to get together with other people, Rei’s progressive isolation is obvious. We see he rejects a disciple, and he is not with the group of people on farewell time. He has grown with family, and now, he is alone.
Chapter 2. His madou pendant, Silver, is sorry because he does not accept Akatsuki, whom he has shown interested: Silver alerts he will feel very alone. Now, as happened at the end of the series, he has made clear his intention to remain lonely.

It is a calm decision, taken with knowledge of the facts? He does not seem to exhibit any evidence of a depression, so we can suppose that he has already left behind his period of mourning. So, why to become more and more alone? Perhaps has he repressed his mourning? Has not he forgiven himself his unsuccessful protection of his loved ones, and remorse poisons him slowly?
Let’s watch a symbol. If they have decided Rei to wear a black coat and Kouga a white one may be coincidence ... if you believe coincidences to be accidents. But it is not my case, which allows me to go further in my deductions.
From the point of view of physics, color white is the union of all colors of the spectrum, and sunlight is the prime example. Opposite to it, black is the absence of light. On the other hand, a coat is an externat piece of clothing, so it symbolizes what is visible about a person. Acording to these "parameters" Kouga shows himself in progress to light and, also, it is clear Rei’s way to darkness.
Chapter 2. Then, we can wonder whether Rei’s case is the same of those people who have continually television, radio or music turned on because they can not be alone with any background noise. Will the noise of the motorcycle be a resource so he did not listen to himself, his inner complaints?

Going even further, and getting into some eastern beliefs (you would be surprised to know the high number of Western people believing them) we might wonder if in the future Shizuka should reincarnate with the specific purpose to forgive Rei, so he would allow himself to leave the world of the darkness. Did Kouga and Kaoru happened something like this?
GARO fanfic - Angúnia (capítol 3r i últim)
Fanfic situat després del capítol 15 i abans del 17.
Una tarda, quan la Kaoru sortia de la feina, se’ls va trobar al carreró, encarats l’un a l’altre, espases fora. L’atmòsfera es podia tallar amb ganivet: era com si estiguessin submergits en un combat silenciós. Amdós es tombaren a l’uníson cap a ella. La Kaoru es quedà palplantada, havia esperat veure-hi en Rei, com quasi cada dia, però mai no hauria imaginat que podria trobar-hi en Koga.
En Rei es guardà les seves espases, s’avançà i allargà el braç cap a ella.
– Anem, princesa. El cinema ens espera.
Però ella no gosà moure’s, no sabent com reaccionar, fits com estaven el seus ulls en en Koga.
– Hi vols anar? –La veu i la mirada d’ell eren prou dures, com tantes altres vegades. Tombà lleugerament la seva cara cap a en Rei.– Sembla que no.
En Rei s’acostà encara més cap a ella, però no perdé de vista el seu adversari, a qui parlà amb un to sarcàstic.
– Que has perdut alguna cosa, potser? –Pausa.– I creus que la trobaràs?
L’esguard d’en Koga s’enfosquí. Un somriure tan irònic com congelat en el temps convertí el rostre d’en Rei en un avís de perill imminent.
– Ja fas tard: la vida no perdona els que malbaraten les seves oportunitats... ni tampoc els que no són honestos...
Es girà cap a la Kaoru i li tornà a allargar el seu braç.
– No li facis cas. Aviat t’adonaràs que no es mereix trepitjar el mateix terra que tu.
Ella havia escoltat tot el que en Rei havia dit i es preguntà, per enèsima vegada què li podia haver fet en Koga. No es pogué estar de recordar tota l’amabilitat i els detalls que en Rei havia tingut amb ella des de feia molts dies. Ell s’esforçava en plaure-la, com si realment fos molt important per a ell, somreia molt i, sobretot, li donava el combustible que el seu cor ferit necessitava. La seva mà s’estirà instintivament cap a ell, però en Koga avançà, molt a poc a poc, concentrant en ella tota la seva atenció.
– Encara no has acabat de jugar? Ja has fet prou evident com t’ho passes de bé amb ell. Ja n’hi ha prou. Si vols jugar et compraré un joc de pinzells si vols, però en cap cas no permetré que continuïs fent el ridícul.
La Kaoru se’l va mirar, estupefacta. Si en Koga li arriba a parlar així tan sols un mes abans, ella li hauria tirat la cavalleria per sobre. Però, molt havien canviat les coses en un parell de setmanes. Ara no podia obrir la boca: la ràbia, l’esperança i la necessitat amenaçaven de fer-li perdre el control sobre les seves emocions.
Les acusacions que ell li havia fet eren verídiques del tot. El primer dia que arribà a casa amb flors regalades per en Rei, la soterrada gelosia que traspuava cada gest i cada paraula d’en Koga la féu íntimament feliç. Sí, era veritat, ell l’estimava però, per alguna raó desconeguda, no es permetia de manifestar-ho. Així que decidí atacar les seves defenses per a obligar-lo a reaccionar. Durant els àpats, les estones mortes i qualsevol altre moment que a ella li semblés adient, omplia les oïdes del seu esquerp amfitrió amb notícies de les sortides que feia amb en Rei, de les que preparaven (“creus que m’interessa la teva vida en el més mínim?”, feia ell), li ensenyava els regals que en rebia (“ves menjant bombons, i després et queixaràs de la factura del dentista”), li parlava dels detalls que ell li tenia (“una poema escrit a dins de l’esmorzar? Quin fàstic!”). No hi havia res a fer, el dia de les flors va semblar ser el primer i l’últim. Què volia d’ella? Per què s’entestava en protegir-la, doncs? Les llàgrimes li eren arrabassades com si li arrenquessin la pell.
La desesperació la tornà imprudent. Un dia va enganyar-lo dient-li que s’havien fet un petó amb en Rei. Estaven dinant, i el got del que en Koga es disposava a beure esclatà entre els seus dits. De sobte excitada per l’ànsia i una joia tan salvatge com reprimida, ella contemplà els trossos de vidre i el mullader escampats per arreu, i després a ell. En Koga no es dignà a mirar-la. Els seus ulls estaven tancats amb força i crispada la seva cara, mentre la mà encara apretava els vidres que hi tenia clavats. Després, començà a treure’s els vidres sangonosos. Les seves mandíbules tremolaven de tant que les apretava. S’aixecà, “vaig a curar-me”; la seva veu i el seus passos en caminar només reflectien un esgotament aclaparadorament intens. La Kaoru el veié marxar com si li acabés de dir un adéu per sempre. La mà ferida plorava llàgrimes vermelles sobre el parquet, perquè als seus ulls no els permetia de plorar. Ella es deixà caure enrera, derrotada i sense esperança. En Koga mai no lluitaria per ella.
Però aquí estava ara, lluitant per ella davant d’en Rei, a la seva pròpia forma poca-solta i maldestra, però ho feia! Emoció i esperança comprimides i a punt d’esclatar, li impediren de badar boca quan ell la prengué del canell i l’obligà a seguir-lo. Però en Rei s’hi plantà al davant amb enuig creixent.
– Tal.lós! Troglodita vestit de blanc! La fas plorar! –Tregué les espases un altre cop– Deixa-la anar o tu i jo ho acabarem tot ara i aquí!
Però en Koga només li dedicà una mirada d’absolut menyspreu, i la fúria d’en Rei s’encengué. Una de les seves espases es precipirà cap al coll d’en Koga, l’arma del qual la interceptà a mig camí, mentre l’altra s’allunyava del seu blanc per preparar una estocada. Però la Kaoru, què havia assistit a l’intercanvi dels dos nois no sabent si sentir-se preocupada o complaguda, posà la mà que li quedava lliure sobre el braç d’en Rei què, inútilment, pressionava cap al coll del seu adversari. Ella s’hagué d’esforçar molt en parlar.
– Rei, no t’amoïnis. T’agraeixo molt tot el que fas per mi, però tot està bé.
La grapa del cavaller de negre s’afluixà, i la seva espasa a punt de precipitar-se sobre la seva víctima, de mica en mica caigué, mentre se la mirava a ella, incrèdul, adolorit, sense saber ben bé què havia passat. La Kaoru no va poder veure la llambregada de victòria amb que en Koga obsequià al seu rival, just abans de sentir-se estirar el braç un altre cop, i veure com quedava enrere.
No gaire després, en Koga aturà la seva ràpida marxa i la mirà. Era “aquella mirada”. L’havia vista per primer cop el dia abans, que ell va tornar de visitar el Sacerdot Makai Amon. Una mena de cortina s’havia apartat dels seus ulls i revel.laven el missatge que mai no havien volgut dir, què ella entenia bé i pel qual havia apostat tant. Què hauria pogut passar en aquella misteriosa trobada? La veritat és que tant se li’n donava.
Per tercera vegada ell la tibà del braç, però aquest cop la rebé al seu pit. La Kaoru sentí com fugien tots els fantasmes que l’havien turmentada, espaordits pel calor d’aquell cos, i pel suau refrec d’aquells llavis que, tímidament, semblaven cercar alguna cosa entre els seus cabells.
Una tarda, quan la Kaoru sortia de la feina, se’ls va trobar al carreró, encarats l’un a l’altre, espases fora. L’atmòsfera es podia tallar amb ganivet: era com si estiguessin submergits en un combat silenciós. Amdós es tombaren a l’uníson cap a ella. La Kaoru es quedà palplantada, havia esperat veure-hi en Rei, com quasi cada dia, però mai no hauria imaginat que podria trobar-hi en Koga.
En Rei es guardà les seves espases, s’avançà i allargà el braç cap a ella.
– Anem, princesa. El cinema ens espera.
Però ella no gosà moure’s, no sabent com reaccionar, fits com estaven el seus ulls en en Koga.
– Hi vols anar? –La veu i la mirada d’ell eren prou dures, com tantes altres vegades. Tombà lleugerament la seva cara cap a en Rei.– Sembla que no.
En Rei s’acostà encara més cap a ella, però no perdé de vista el seu adversari, a qui parlà amb un to sarcàstic.
– Que has perdut alguna cosa, potser? –Pausa.– I creus que la trobaràs?
L’esguard d’en Koga s’enfosquí. Un somriure tan irònic com congelat en el temps convertí el rostre d’en Rei en un avís de perill imminent.
– Ja fas tard: la vida no perdona els que malbaraten les seves oportunitats... ni tampoc els que no són honestos...
Es girà cap a la Kaoru i li tornà a allargar el seu braç.
– No li facis cas. Aviat t’adonaràs que no es mereix trepitjar el mateix terra que tu.
Ella havia escoltat tot el que en Rei havia dit i es preguntà, per enèsima vegada què li podia haver fet en Koga. No es pogué estar de recordar tota l’amabilitat i els detalls que en Rei havia tingut amb ella des de feia molts dies. Ell s’esforçava en plaure-la, com si realment fos molt important per a ell, somreia molt i, sobretot, li donava el combustible que el seu cor ferit necessitava. La seva mà s’estirà instintivament cap a ell, però en Koga avançà, molt a poc a poc, concentrant en ella tota la seva atenció.
– Encara no has acabat de jugar? Ja has fet prou evident com t’ho passes de bé amb ell. Ja n’hi ha prou. Si vols jugar et compraré un joc de pinzells si vols, però en cap cas no permetré que continuïs fent el ridícul.
La Kaoru se’l va mirar, estupefacta. Si en Koga li arriba a parlar així tan sols un mes abans, ella li hauria tirat la cavalleria per sobre. Però, molt havien canviat les coses en un parell de setmanes. Ara no podia obrir la boca: la ràbia, l’esperança i la necessitat amenaçaven de fer-li perdre el control sobre les seves emocions.
Les acusacions que ell li havia fet eren verídiques del tot. El primer dia que arribà a casa amb flors regalades per en Rei, la soterrada gelosia que traspuava cada gest i cada paraula d’en Koga la féu íntimament feliç. Sí, era veritat, ell l’estimava però, per alguna raó desconeguda, no es permetia de manifestar-ho. Així que decidí atacar les seves defenses per a obligar-lo a reaccionar. Durant els àpats, les estones mortes i qualsevol altre moment que a ella li semblés adient, omplia les oïdes del seu esquerp amfitrió amb notícies de les sortides que feia amb en Rei, de les que preparaven (“creus que m’interessa la teva vida en el més mínim?”, feia ell), li ensenyava els regals que en rebia (“ves menjant bombons, i després et queixaràs de la factura del dentista”), li parlava dels detalls que ell li tenia (“una poema escrit a dins de l’esmorzar? Quin fàstic!”). No hi havia res a fer, el dia de les flors va semblar ser el primer i l’últim. Què volia d’ella? Per què s’entestava en protegir-la, doncs? Les llàgrimes li eren arrabassades com si li arrenquessin la pell.
La desesperació la tornà imprudent. Un dia va enganyar-lo dient-li que s’havien fet un petó amb en Rei. Estaven dinant, i el got del que en Koga es disposava a beure esclatà entre els seus dits. De sobte excitada per l’ànsia i una joia tan salvatge com reprimida, ella contemplà els trossos de vidre i el mullader escampats per arreu, i després a ell. En Koga no es dignà a mirar-la. Els seus ulls estaven tancats amb força i crispada la seva cara, mentre la mà encara apretava els vidres que hi tenia clavats. Després, començà a treure’s els vidres sangonosos. Les seves mandíbules tremolaven de tant que les apretava. S’aixecà, “vaig a curar-me”; la seva veu i el seus passos en caminar només reflectien un esgotament aclaparadorament intens. La Kaoru el veié marxar com si li acabés de dir un adéu per sempre. La mà ferida plorava llàgrimes vermelles sobre el parquet, perquè als seus ulls no els permetia de plorar. Ella es deixà caure enrera, derrotada i sense esperança. En Koga mai no lluitaria per ella.
Però aquí estava ara, lluitant per ella davant d’en Rei, a la seva pròpia forma poca-solta i maldestra, però ho feia! Emoció i esperança comprimides i a punt d’esclatar, li impediren de badar boca quan ell la prengué del canell i l’obligà a seguir-lo. Però en Rei s’hi plantà al davant amb enuig creixent.
– Tal.lós! Troglodita vestit de blanc! La fas plorar! –Tregué les espases un altre cop– Deixa-la anar o tu i jo ho acabarem tot ara i aquí!
Però en Koga només li dedicà una mirada d’absolut menyspreu, i la fúria d’en Rei s’encengué. Una de les seves espases es precipirà cap al coll d’en Koga, l’arma del qual la interceptà a mig camí, mentre l’altra s’allunyava del seu blanc per preparar una estocada. Però la Kaoru, què havia assistit a l’intercanvi dels dos nois no sabent si sentir-se preocupada o complaguda, posà la mà que li quedava lliure sobre el braç d’en Rei què, inútilment, pressionava cap al coll del seu adversari. Ella s’hagué d’esforçar molt en parlar.
– Rei, no t’amoïnis. T’agraeixo molt tot el que fas per mi, però tot està bé.
La grapa del cavaller de negre s’afluixà, i la seva espasa a punt de precipitar-se sobre la seva víctima, de mica en mica caigué, mentre se la mirava a ella, incrèdul, adolorit, sense saber ben bé què havia passat. La Kaoru no va poder veure la llambregada de victòria amb que en Koga obsequià al seu rival, just abans de sentir-se estirar el braç un altre cop, i veure com quedava enrere.
No gaire després, en Koga aturà la seva ràpida marxa i la mirà. Era “aquella mirada”. L’havia vista per primer cop el dia abans, que ell va tornar de visitar el Sacerdot Makai Amon. Una mena de cortina s’havia apartat dels seus ulls i revel.laven el missatge que mai no havien volgut dir, què ella entenia bé i pel qual havia apostat tant. Què hauria pogut passar en aquella misteriosa trobada? La veritat és que tant se li’n donava.
Per tercera vegada ell la tibà del braç, però aquest cop la rebé al seu pit. La Kaoru sentí com fugien tots els fantasmes que l’havien turmentada, espaordits pel calor d’aquell cos, i pel suau refrec d’aquells llavis que, tímidament, semblaven cercar alguna cosa entre els seus cabells.
FI
dijous, 6 de novembre del 2008
GARO Especial – La evolución de Rei
SPOILERS!!!
Al contrario de lo que comentamos en la serie, ahora vemos a este personaje totalmente integrado. Ya basta de inconsistencias y ambigüedades: éste es Rei Suzumura.
Y es un hombre irónico, pero afable (ya lo habíamos visto), acostumbrado a vivir con gente, con cierta tendencia inconformista. El uso de una moto para desplazarse cuando podría utilizar medios más rápidos propios de su ámbito de actuación, parece decirnos que se toma la vida con calma, está relajado.
Capítulo 2. En la serie Rei había terminado siendo amigo de Koga. Aquí, ha empezado con buen pie con Tsubasa, y se esfuerza en poner un poco de concordia entre sus orgullos enfrentados. Le sabe mal cada vez que Tsubasa rechaza sus intentos que, de hecho, sólo pretenden conseguir una colaboración eficaz entre los tres.

Pero le observamos una tendencia inversa a la de Koga: si éste comienza a hacer tímidos intentos de agruparse con otras personas, Rei se está aislando ostensiblemente. Lo vemos rechazar a un discípulo y está apartado del grupo en el momento de las despedidas. Él, que ha crecido con familia, está solo.
Capítulo 2. El colgante guía de Rei, Silver, lamenta que él no acepte a Akatsuki -por el que ha mostrado claro interés- como discípulo: le avisa que se sentirá muy solo. Aquí, como sucedía al final de la serie, manifiesta que ya tiene suficiente con ella, haciendo evidente su propósito de permanecer solo.

Se trata de una decisión serena, tomada con conocimiento de causa? No parece exhibir síntomas de depresión, así que suponemos que ya ha dejado atrás su período de duelo. Entonces, ¿por qué lo vemos volverse más solitario? ¿Quizás ha reprimido el duelo? ¿No se perdona haber fracasado en la protección de sus seres queridos, y el remordiniento lo envenena poco a poco?
Obervemos un símbolo. Que se haya decidido que Rei lleve abrigo negro y que el de Koga sea blanco puede ser casualidad ... para quien crea en ella. Pero no es mi caso, lo que me permite ir más allá en las deducciones.
Desde el punto de vista de la física, el color blanco es la unión de todos los colores del espectro, y la luz del Sol es el ejemplo típico. Al contrario, el negro es la ausencia de luz. Por otra parte, un abrigo o gabardina es una prenda exterior y, como tal, simboliza lo visible de la persona. Según estos "parámetros" Koga se manifiesta progresando como ser luminoso, y queda patente también el camino hacia la oscuridad de Rei.
Capítulo 2. En esta coyuntura podemos preguntarnos si el caso de Rei es como el de aquellas personas que tienen continuamente tele, radio o música puestas porque no pueden estar solas sin ruido de fondo. ¿Será el ruido de la moto un recurso para que Rei no tenga que escucharse a sí mismo y a sus protestas internas?

Yendo aún más lejos, y ya en terrenos más propios de las creencias orientales (pero os sorprendería saber la cantidad de occidentales que también las tienen) nos planteamos si en un futuro Shizuka se reencarnaria con el específico propósito de perdonar a Rei para que se permita a sí mismo abandonar el mundo de las tinieblas. ¿Habrá pasado algo así también entre Koga y Kaoru?
Gracias por los screenshots, Radix.
Al contrario de lo que comentamos en la serie, ahora vemos a este personaje totalmente integrado. Ya basta de inconsistencias y ambigüedades: éste es Rei Suzumura.
Y es un hombre irónico, pero afable (ya lo habíamos visto), acostumbrado a vivir con gente, con cierta tendencia inconformista. El uso de una moto para desplazarse cuando podría utilizar medios más rápidos propios de su ámbito de actuación, parece decirnos que se toma la vida con calma, está relajado.
Capítulo 2. En la serie Rei había terminado siendo amigo de Koga. Aquí, ha empezado con buen pie con Tsubasa, y se esfuerza en poner un poco de concordia entre sus orgullos enfrentados. Le sabe mal cada vez que Tsubasa rechaza sus intentos que, de hecho, sólo pretenden conseguir una colaboración eficaz entre los tres.

Pero le observamos una tendencia inversa a la de Koga: si éste comienza a hacer tímidos intentos de agruparse con otras personas, Rei se está aislando ostensiblemente. Lo vemos rechazar a un discípulo y está apartado del grupo en el momento de las despedidas. Él, que ha crecido con familia, está solo.
Capítulo 2. El colgante guía de Rei, Silver, lamenta que él no acepte a Akatsuki -por el que ha mostrado claro interés- como discípulo: le avisa que se sentirá muy solo. Aquí, como sucedía al final de la serie, manifiesta que ya tiene suficiente con ella, haciendo evidente su propósito de permanecer solo.

Se trata de una decisión serena, tomada con conocimiento de causa? No parece exhibir síntomas de depresión, así que suponemos que ya ha dejado atrás su período de duelo. Entonces, ¿por qué lo vemos volverse más solitario? ¿Quizás ha reprimido el duelo? ¿No se perdona haber fracasado en la protección de sus seres queridos, y el remordiniento lo envenena poco a poco?
Obervemos un símbolo. Que se haya decidido que Rei lleve abrigo negro y que el de Koga sea blanco puede ser casualidad ... para quien crea en ella. Pero no es mi caso, lo que me permite ir más allá en las deducciones.
Desde el punto de vista de la física, el color blanco es la unión de todos los colores del espectro, y la luz del Sol es el ejemplo típico. Al contrario, el negro es la ausencia de luz. Por otra parte, un abrigo o gabardina es una prenda exterior y, como tal, simboliza lo visible de la persona. Según estos "parámetros" Koga se manifiesta progresando como ser luminoso, y queda patente también el camino hacia la oscuridad de Rei.
Capítulo 2. En esta coyuntura podemos preguntarnos si el caso de Rei es como el de aquellas personas que tienen continuamente tele, radio o música puestas porque no pueden estar solas sin ruido de fondo. ¿Será el ruido de la moto un recurso para que Rei no tenga que escucharse a sí mismo y a sus protestas internas?

Yendo aún más lejos, y ya en terrenos más propios de las creencias orientales (pero os sorprendería saber la cantidad de occidentales que también las tienen) nos planteamos si en un futuro Shizuka se reencarnaria con el específico propósito de perdonar a Rei para que se permita a sí mismo abandonar el mundo de las tinieblas. ¿Habrá pasado algo así también entre Koga y Kaoru?
Gracias por los screenshots, Radix.
diumenge, 2 de novembre del 2008
GARO Especial – L'evolució d'en Rei.
SPOILERS!!!
Al contrari que a la sèrie, aquí veiem aquest personatge totalment integrat. Prou d’inconsistències i ambigüitats: aquest és en Rei Suzumura.
I és un home iròni, però afable (ja ho havíem vist), acostumat a viure amb gent, amb una tirada inconformista. L’ús d’una moto per a desplaçar-se quan podria usar mitjans més ràpids propis del seu àmbit d’actuació, sembla dir-nos que es pren la vida amb calma, està relaxat.
Capítol 2. A la sèrie, en Rei havia acabat com a amic d’en Koga. Aquí ha començat amb bon peu amb en Tsubasa, i s’esforça en posar una mica de concòrdia entre els seus orgulls enfrontats. Li sap greu cada cop que en Tsubasa rebutja els seus intents què, de fet, no pretenen res més que aconseguir una col.laboració eficaç entre tots tres.

Però li observem una tendència inversa a la d’en Koga: si aquest comença a fer tímids intents d’agrupar-se amb altres persones, en Rei s’està aïllant ostensiblement. El veiem rebutjar un deixeble i està apartat del grup a l’hora dels comiats. Ell, que ha crescut amb família, està sol.
Capítol 2. El penjoll guia d’en Rei, Sílver, plany que ell no accepti l’Akatsuki –pel que ell ha mostrat clar interès– com a deixeble: l’avisa que se sentirà molt sol. Aquí, com passava al final de la sèrie, manifesta que ja en té prou amb ella, fent evident el seu propòsit de romandre sol.

Es tracta d’una decisió serena, presa amb coneixement de causa? No sembla exhibir símptomes de depressió, així que suposem que ja ha deixat enrere el seu període de dol. Llavors, per què el veiem tornar-se més solitari? És que potser ha reprimit el dol? No es perdona haver fracassat en la protecció dels seus éssers estimats, i el remordinent l’enverina de mica en mica?
Obervem un símbol. Que hom hagi decidit que en Rei dugui abric negre i que el d’en Koga sigui blanc pot ser casualitat... per a qui hi cregui, en la casualitat. Però no és el meu cas, cosa que em permet anar més enllà en les deduccions.
Des del punt de vista de la física, el color blanc és la unió de tots els colors de l’espectre, i la llum del Sol n’és l’exemple típic. Al contrari, el negre és l’absència de llum. Per altra banda, un abric o gabardina és una peça de roba exterior i, com a tal, simbolitza allò que és visible de la persona. Segons aquests “paràmetres” en Koga es manifesta progressant com a ésser lluminós, i queda patent també el camí cap a l’enfosquiment d’en Rei.
Capítol 2. En aquesta conjuntura podem preguntar-nos si el cas d’en Rei és com el d’aquelles persones que tenen continuament tele, ràdio o música posada perquè no poden estar soles sense soroll de fons. Serà el soroll de la moto un recurs per a que en Rei no hagi d’escoltar-se a ell mateix, les seves protestes internes?

Anant encara més enllà, i ja en terrenys més propis de les creences orientals (però us sorprendria saber la quantitat d’occidentals que també hi creuen) ens plantegem si, en un futur, la Shizuka s’hauria de reencarnar amb l’específic propòsit de perdonar en Rei per a que es permeti a ell mateix d’abandonar el món de les tenebres. Haurà passat alguna cosa així també entre en Koga i la Kaoru?
Gràcies pels screenshots, Radix.
Al contrari que a la sèrie, aquí veiem aquest personatge totalment integrat. Prou d’inconsistències i ambigüitats: aquest és en Rei Suzumura.
I és un home iròni, però afable (ja ho havíem vist), acostumat a viure amb gent, amb una tirada inconformista. L’ús d’una moto per a desplaçar-se quan podria usar mitjans més ràpids propis del seu àmbit d’actuació, sembla dir-nos que es pren la vida amb calma, està relaxat.
Capítol 2. A la sèrie, en Rei havia acabat com a amic d’en Koga. Aquí ha començat amb bon peu amb en Tsubasa, i s’esforça en posar una mica de concòrdia entre els seus orgulls enfrontats. Li sap greu cada cop que en Tsubasa rebutja els seus intents què, de fet, no pretenen res més que aconseguir una col.laboració eficaç entre tots tres.

Però li observem una tendència inversa a la d’en Koga: si aquest comença a fer tímids intents d’agrupar-se amb altres persones, en Rei s’està aïllant ostensiblement. El veiem rebutjar un deixeble i està apartat del grup a l’hora dels comiats. Ell, que ha crescut amb família, està sol.
Capítol 2. El penjoll guia d’en Rei, Sílver, plany que ell no accepti l’Akatsuki –pel que ell ha mostrat clar interès– com a deixeble: l’avisa que se sentirà molt sol. Aquí, com passava al final de la sèrie, manifesta que ja en té prou amb ella, fent evident el seu propòsit de romandre sol.

Es tracta d’una decisió serena, presa amb coneixement de causa? No sembla exhibir símptomes de depressió, així que suposem que ja ha deixat enrere el seu període de dol. Llavors, per què el veiem tornar-se més solitari? És que potser ha reprimit el dol? No es perdona haver fracassat en la protecció dels seus éssers estimats, i el remordinent l’enverina de mica en mica?
Obervem un símbol. Que hom hagi decidit que en Rei dugui abric negre i que el d’en Koga sigui blanc pot ser casualitat... per a qui hi cregui, en la casualitat. Però no és el meu cas, cosa que em permet anar més enllà en les deduccions.
Des del punt de vista de la física, el color blanc és la unió de tots els colors de l’espectre, i la llum del Sol n’és l’exemple típic. Al contrari, el negre és l’absència de llum. Per altra banda, un abric o gabardina és una peça de roba exterior i, com a tal, simbolitza allò que és visible de la persona. Segons aquests “paràmetres” en Koga es manifesta progressant com a ésser lluminós, i queda patent també el camí cap a l’enfosquiment d’en Rei.
Capítol 2. En aquesta conjuntura podem preguntar-nos si el cas d’en Rei és com el d’aquelles persones que tenen continuament tele, ràdio o música posada perquè no poden estar soles sense soroll de fons. Serà el soroll de la moto un recurs per a que en Rei no hagi d’escoltar-se a ell mateix, les seves protestes internes?

Anant encara més enllà, i ja en terrenys més propis de les creences orientals (però us sorprendria saber la quantitat d’occidentals que també hi creuen) ens plantegem si, en un futur, la Shizuka s’hauria de reencarnar amb l’específic propòsit de perdonar en Rei per a que es permeti a ell mateix d’abandonar el món de les tenebres. Haurà passat alguna cosa així també entre en Koga i la Kaoru?
Gràcies pels screenshots, Radix.
divendres, 31 d’octubre del 2008
GARO Fanfic - Anguish (Chapter 1st)
Fanfic placed after chapter 15th and before the 17th one.
He was standing exactly at the same place where he had waited for her the former time, after deciding to execute her. Rei did not know really why he was there. Perhaps he wanted she to know he was not her enemy, which never would deceive her, unlike other one. He was sorry that she became sentenced to death because she was stained with a horror blood. If only he might find the way to offer her a happier end! Who do you want to lie, scolded himself, you like Kaoru, that’s all! She was pretty, and had a far reminiscence of Shizuka. He wondered if the remembrance of his dead beloved one was behind this feeling. Or, maybe, it was only some pity.
A door noise. Kaoru appeared into the alley, and became dumbfound of seeing him. To Rei seemed she was struggling between two options: standing there, or running to the opposite side. So, before she could decide the second one, he hurried to speak, and did not dare to move from where he was.
“Good afternoon. How was your day?” He wondered if she would have sensed him nervous. But the ice was already broken.
“Well, thanks. Good afternoon.”
Not even looking at him, she approached to his position ready to leave him behind. Rei did not have an idea about what he could tell her, so, he improvised.
“Allow me to lead you home.”
“Huh? Why?”
“Because often you bump into a horror.” He knew she should take this reason into account seriously. “You know I can also protect you. And he is not here. I am.”
She did not answer and went on her way, but more slowly, so he felt allowed to accompain her.
“Wait,” Rei said when Kaoru was to take her bicycle. “I Have my motorbike right here.”
“If you think I’m going to leave my bike over there...”
“No, no,” he calmed down her. “I’m going to take it after you: when you get off I will climb up the forward wheel to the seat and I will tie it. I promise that you’re going to get it before becoming dark.”
As she doubted, Rei put the helmet to her. So, she mounted to the rear seat and gripped his waist. He congratulated himself: he had gained a bit of her confidence; then he breathed thoroughly, only to sense with more intensity those arms surrounding his waist, that body embracing his back.
On arriving to the Saejima manor, they went on their way on foot, among the trees. She had not said anything till then, and he did not feel self-confident enough to force a conversation. But having lelf behind the trees, and after seeing Kouga stopping right there his training suddenly, he couldn’t resist anymore.
“Why do you live with him?” Rei had stopped where the garden started and finished the forest.
“You could say that his protectiveness is very useful for an artist without any money.” Kaoru forced a giggle. She used him as he used her: quite fair, Rei decided.
“And does he charged you never?” If only he wouldn’t said it!
“Kouga isn’t that kind of man, I do not allow you to speak like this!”
He inclined to apologize. He did not know if she really admired Kouga for his great respect, or if she detested him for an "excess" of respect. Probably she would have preferred a bit more of human warmth, instead of a mobile piece of ice that, by the way, had stopped of making the idiot and was approaching to them.
“Kaoru, I have to go, if I must fulfill the promise to take your bicycle back before it becomes dark.”
She smiled for the first time.
“Of course, Rei. Thank you for the trip.”
“It’s a pleasure. Do not doubt on calling me, if you need.”
She seemed surprised, but his look was focused on the serious and already very close Kouga, before to turn back. He expected Kouga had listened his last sentence.
Rei began to suspect that his interest on Kaoru could be caused by his wish to act against her devoted protector as far as possible. The idea to steal the girl from him -which was visibly captivated, even if he tried hard on hiding it- thrilled him, and he astonished himself designing a seduction plan. Maybe he could attain that she could face her death with dignity and consciousness, a right that Kouga denied to her stubbornly. He imagined himself kissing her hands, her eyes, relishing her lips, as a tender and warm farewell, before removing her head to avoid such an agony.
This awaken dreaming did him to relive the pain of the loss of Shizuka. He wondered if this play he was planning would not turn back against him and would kill his soul. No, it was already dead.
He was standing exactly at the same place where he had waited for her the former time, after deciding to execute her. Rei did not know really why he was there. Perhaps he wanted she to know he was not her enemy, which never would deceive her, unlike other one. He was sorry that she became sentenced to death because she was stained with a horror blood. If only he might find the way to offer her a happier end! Who do you want to lie, scolded himself, you like Kaoru, that’s all! She was pretty, and had a far reminiscence of Shizuka. He wondered if the remembrance of his dead beloved one was behind this feeling. Or, maybe, it was only some pity.
A door noise. Kaoru appeared into the alley, and became dumbfound of seeing him. To Rei seemed she was struggling between two options: standing there, or running to the opposite side. So, before she could decide the second one, he hurried to speak, and did not dare to move from where he was.
“Good afternoon. How was your day?” He wondered if she would have sensed him nervous. But the ice was already broken.
“Well, thanks. Good afternoon.”
Not even looking at him, she approached to his position ready to leave him behind. Rei did not have an idea about what he could tell her, so, he improvised.
“Allow me to lead you home.”
“Huh? Why?”
“Because often you bump into a horror.” He knew she should take this reason into account seriously. “You know I can also protect you. And he is not here. I am.”
She did not answer and went on her way, but more slowly, so he felt allowed to accompain her.
“Wait,” Rei said when Kaoru was to take her bicycle. “I Have my motorbike right here.”
“If you think I’m going to leave my bike over there...”
“No, no,” he calmed down her. “I’m going to take it after you: when you get off I will climb up the forward wheel to the seat and I will tie it. I promise that you’re going to get it before becoming dark.”
As she doubted, Rei put the helmet to her. So, she mounted to the rear seat and gripped his waist. He congratulated himself: he had gained a bit of her confidence; then he breathed thoroughly, only to sense with more intensity those arms surrounding his waist, that body embracing his back.
On arriving to the Saejima manor, they went on their way on foot, among the trees. She had not said anything till then, and he did not feel self-confident enough to force a conversation. But having lelf behind the trees, and after seeing Kouga stopping right there his training suddenly, he couldn’t resist anymore.
“Why do you live with him?” Rei had stopped where the garden started and finished the forest.
“You could say that his protectiveness is very useful for an artist without any money.” Kaoru forced a giggle. She used him as he used her: quite fair, Rei decided.
“And does he charged you never?” If only he wouldn’t said it!
“Kouga isn’t that kind of man, I do not allow you to speak like this!”
He inclined to apologize. He did not know if she really admired Kouga for his great respect, or if she detested him for an "excess" of respect. Probably she would have preferred a bit more of human warmth, instead of a mobile piece of ice that, by the way, had stopped of making the idiot and was approaching to them.
“Kaoru, I have to go, if I must fulfill the promise to take your bicycle back before it becomes dark.”
She smiled for the first time.
“Of course, Rei. Thank you for the trip.”
“It’s a pleasure. Do not doubt on calling me, if you need.”
She seemed surprised, but his look was focused on the serious and already very close Kouga, before to turn back. He expected Kouga had listened his last sentence.
Rei began to suspect that his interest on Kaoru could be caused by his wish to act against her devoted protector as far as possible. The idea to steal the girl from him -which was visibly captivated, even if he tried hard on hiding it- thrilled him, and he astonished himself designing a seduction plan. Maybe he could attain that she could face her death with dignity and consciousness, a right that Kouga denied to her stubbornly. He imagined himself kissing her hands, her eyes, relishing her lips, as a tender and warm farewell, before removing her head to avoid such an agony.
This awaken dreaming did him to relive the pain of the loss of Shizuka. He wondered if this play he was planning would not turn back against him and would kill his soul. No, it was already dead.
diumenge, 26 d’octubre del 2008
GARO Fanfic – Angúnia. (Capítol 1r)
Fanfic situat després del capítol 15 i abans del 17.
Era exactament al mateix lloc on l’havia esperada l’altra vegada, quan estava decidit a executar-la. En Rei no sabia ben bé què hi feia, aquí. Potser volia demostrar-li que ell no era el seu enemic, que no l’enganyaria mai, al contrari d’altres. Li sabia greu que fos condemnada a una mort certa per haver estat tacada amb sang d’horror. Si pogués trobar la manera d’oferir-li un final més feliç. A qui vols enredar, s’esbroncà a ell mateix, la Kaoru t’agrada, i punt! Ella era guapa, i tenia una llunyana reminiscència a la Shizuka. Es preguntava si el record de la seva estimada estava al darrere d’aquest sentiment. O potser només era llàstima.
Soroll d’una porta. La Kaoru aparegué al carreró i es quedà glaçada de veure’l. A en Rei li va semblar com si ella estigués lluitant entre les opcions de quedar-s’hi, o córrer en direcció oposada. Per si acabés decidint la segona, ell s’apressà a parlar, sense gosar moure’s d’allà on era.
– Bona tarda. Com t’ha anat el dia? –Dubtava de si ella l’hauria notat nerviós. Però el glaç ja s’havia trencat.
– Bé, gràcies. Bona tarda.
Sense ni mirar-lo, ella s’acostà a la seva posició decidida a deixar-lo enrere. En Rei no tenia idea de què podia dir-li, i improvitzà.
– Deixa’m que et dugui a casa.
– I això, per què?
– Perquè ensopegues amb horrors massa sovint. –Ell sabia que hauria de considerar seriosament aquesta raó.– Saps que jo també puc protegir-te. I ell no és aquí. Jo, sí.
Ella no respongué i continuà el seu camí, però més a poc a poc, de forma que ell se sentí autoritzat a acompanyar-la.
– Espera –digué en Rei quan la Kaoru es disposava a agafar la seva bicicleta.– Tinc la moto aquí mateix.
– Mira, si creus que deixaré tirada la meva bicicleta...
– No, no –la tranquil.litzà ell.– Te la portaré tot seguit: quan tu baixis pujaré la roda davantera al seient i la lligaré. Et prometo que la tindràs abans que es faci fosc.
Mentre ella dubtava, en Rei ja li posava el casc. Va acabar pujant al seient del darrere i se li arrapà a la cintura. En Rei es felicitava per haver assolit guanyar-se un bri de la seva confiança, i respirà a fons només per a notar amb més intensitat els braços que li envoltaven la cintura, el cos que li abraçava l’esquena.
En arribar a can Koga, van continuar el camí a peu entre els arbres. Ella no havia dit res en tot el trajecte, i ell no se sentia prou segur per forçar la conversa. Però un cop deixats enrere els arbres, i havent vist en Koga aturant de sobte l’entrenament que feia a l’aire lliure, i que els mirava, no se’n va poder estar.
– Per què vius amb ell? –En Rei s’havia plantat allà on començava el jardí i acabava el bosc.
– Diguem que les seves ànsies protectores són molt útils per a una artista amb economia precària. –La Kaoru va forçar una rialla. Ella l’utilitzava a ell, igual que ell la utilitzava a ella: força just, decidí en Rei.
– I no s’ha cobrat mai res? –Mai no ho hagués dit!
– En Koga no és d’aquest tipus d’home, no et permeto que en parlis així!
Ell s’inclinà per a disculpar-se. No sabia si ella realment admirava en Koga pel seu gran respecte, o si el detestava per “excés” de respecte. Segurament ella hauria preferit una mica més de calidesa humana en comptes d’un tros de gel ambulant el qual, per cert, havia deixat de fer l’estaquirot i se’ls acostava.
– Kaoru, me n’haig d’anar, si cal que compleixi la promesa de portar-te la bicicleta abans que es faci fosc.
Ella somrigué per primer cop.
– És clar, Rei. Gràcies pel viatge.
– Ha estat un plaer. No dubtis en cridar-me, si em necessites.
Ella es va quedar sorpresa, però la mirada d’ell s’enfocà cap al seriós i ja molt proper Koga, abans de tornar-se’n per on havia vingut. Esperava que hagués escoltat les seves últimes frases.
En Rei començava a sospitar que el seu interès per la Kaoru podria estar provocat pel desig d’escarmentar en Koga tant i com fos possible. La idea de prendre-li la noia –de la que estava visiblement enamorat, per molt que ell s’esforcés en amagar-ho– l’entusiasmava, i se sorpregué dissenyant un pla de seducció. Potser així assoliria que ella pogués encarar-se a la mort amb dignitat i coneixement de causa, un dret que en Koga s’entossudia a negar-li. S’imaginava a ell mateix petonejant-li les mans, els ulls, assaborint-li els llavis, a mode de tendre i càlid comiat, abans d’escapçar-la per evitar-li l’agonia.
Aquest somniar despert li feia reviure el dolor de la pèrdua de la Shizuka. Va haver de preguntar-se si aquesta jugada que planejava no se li giraria en contra i li mataria l’ànima. No, ja era morta.
Era exactament al mateix lloc on l’havia esperada l’altra vegada, quan estava decidit a executar-la. En Rei no sabia ben bé què hi feia, aquí. Potser volia demostrar-li que ell no era el seu enemic, que no l’enganyaria mai, al contrari d’altres. Li sabia greu que fos condemnada a una mort certa per haver estat tacada amb sang d’horror. Si pogués trobar la manera d’oferir-li un final més feliç. A qui vols enredar, s’esbroncà a ell mateix, la Kaoru t’agrada, i punt! Ella era guapa, i tenia una llunyana reminiscència a la Shizuka. Es preguntava si el record de la seva estimada estava al darrere d’aquest sentiment. O potser només era llàstima.
Soroll d’una porta. La Kaoru aparegué al carreró i es quedà glaçada de veure’l. A en Rei li va semblar com si ella estigués lluitant entre les opcions de quedar-s’hi, o córrer en direcció oposada. Per si acabés decidint la segona, ell s’apressà a parlar, sense gosar moure’s d’allà on era.
– Bona tarda. Com t’ha anat el dia? –Dubtava de si ella l’hauria notat nerviós. Però el glaç ja s’havia trencat.
– Bé, gràcies. Bona tarda.
Sense ni mirar-lo, ella s’acostà a la seva posició decidida a deixar-lo enrere. En Rei no tenia idea de què podia dir-li, i improvitzà.
– Deixa’m que et dugui a casa.
– I això, per què?
– Perquè ensopegues amb horrors massa sovint. –Ell sabia que hauria de considerar seriosament aquesta raó.– Saps que jo també puc protegir-te. I ell no és aquí. Jo, sí.
Ella no respongué i continuà el seu camí, però més a poc a poc, de forma que ell se sentí autoritzat a acompanyar-la.
– Espera –digué en Rei quan la Kaoru es disposava a agafar la seva bicicleta.– Tinc la moto aquí mateix.
– Mira, si creus que deixaré tirada la meva bicicleta...
– No, no –la tranquil.litzà ell.– Te la portaré tot seguit: quan tu baixis pujaré la roda davantera al seient i la lligaré. Et prometo que la tindràs abans que es faci fosc.
Mentre ella dubtava, en Rei ja li posava el casc. Va acabar pujant al seient del darrere i se li arrapà a la cintura. En Rei es felicitava per haver assolit guanyar-se un bri de la seva confiança, i respirà a fons només per a notar amb més intensitat els braços que li envoltaven la cintura, el cos que li abraçava l’esquena.
En arribar a can Koga, van continuar el camí a peu entre els arbres. Ella no havia dit res en tot el trajecte, i ell no se sentia prou segur per forçar la conversa. Però un cop deixats enrere els arbres, i havent vist en Koga aturant de sobte l’entrenament que feia a l’aire lliure, i que els mirava, no se’n va poder estar.
– Per què vius amb ell? –En Rei s’havia plantat allà on començava el jardí i acabava el bosc.
– Diguem que les seves ànsies protectores són molt útils per a una artista amb economia precària. –La Kaoru va forçar una rialla. Ella l’utilitzava a ell, igual que ell la utilitzava a ella: força just, decidí en Rei.
– I no s’ha cobrat mai res? –Mai no ho hagués dit!
– En Koga no és d’aquest tipus d’home, no et permeto que en parlis així!
Ell s’inclinà per a disculpar-se. No sabia si ella realment admirava en Koga pel seu gran respecte, o si el detestava per “excés” de respecte. Segurament ella hauria preferit una mica més de calidesa humana en comptes d’un tros de gel ambulant el qual, per cert, havia deixat de fer l’estaquirot i se’ls acostava.
– Kaoru, me n’haig d’anar, si cal que compleixi la promesa de portar-te la bicicleta abans que es faci fosc.
Ella somrigué per primer cop.
– És clar, Rei. Gràcies pel viatge.
– Ha estat un plaer. No dubtis en cridar-me, si em necessites.
Ella es va quedar sorpresa, però la mirada d’ell s’enfocà cap al seriós i ja molt proper Koga, abans de tornar-se’n per on havia vingut. Esperava que hagués escoltat les seves últimes frases.
En Rei començava a sospitar que el seu interès per la Kaoru podria estar provocat pel desig d’escarmentar en Koga tant i com fos possible. La idea de prendre-li la noia –de la que estava visiblement enamorat, per molt que ell s’esforcés en amagar-ho– l’entusiasmava, i se sorpregué dissenyant un pla de seducció. Potser així assoliria que ella pogués encarar-se a la mort amb dignitat i coneixement de causa, un dret que en Koga s’entossudia a negar-li. S’imaginava a ell mateix petonejant-li les mans, els ulls, assaborint-li els llavis, a mode de tendre i càlid comiat, abans d’escapçar-la per evitar-li l’agonia.
Aquest somniar despert li feia reviure el dolor de la pèrdua de la Shizuka. Va haver de preguntar-se si aquesta jugada que planejava no se li giraria en contra i li mataria l’ànima. No, ja era morta.
diumenge, 28 de setembre del 2008
GARO Especial - Impresiones personales
Actualización: 6 diciembre de 2008.
Este texto contiene spoilers, avisados estais.
La Bestia de la Noche Blanca. Éste es el título del especial de dos episodios de 50 minutos cada uno con el que de acaba Garo. Es una historia entretenida, y ata lo que quedaba suelto al final de la serie. Más bien son dos historias, una por capítulo, aunque la segunda se entrelaza desde el primer episodio.
Se mantiene a todos los personajes emblemáticos de la serie, y hay nuevos. Los antiguos, y es especialmente claro en los jóvenes, parecen alcanzar la madurez interpretativa de sus papeles, se los nota seguros del terreno que pisan. De los nuevos, he leído en otras críticas que el mejor es el de la pequeña Rin; yo lo encuentro exasperante –almenos en versión original- y bastante inverosímil. Cierto, es relativo hablar de inverosimilitud en un programa fantástico, pero para todo hay un límite: una cosa es que pueda hacer tal o cual cosa, o que tenga un poder u otro, pero otra muy distinta es que tenga que hacerlo sin supervisión, y poniendo sobre sus jóvenes hombros la responsabilidad de vidas humanas.
Sin embargo, para cosas increíbles, la reaparición de Jabi. A los que hemos visto qué le sucedió en la serie, quizá no encontraríamos otra explicación que la que ha sugerido un amigo mío: la teleportación, aunque a mí me resulta más difícil relacionar Garo con las series Star Trek. No es que me queje: Jabi tiene un papel justificado en la película, pero incluso la fantasía tiene que tener su propia lógica, y en ningún momento nadie ha dicho cómo resultó atrapada por el tronco del árbol mágico.
Un par de cosas. En el bosque de Naraku los árboles parecen estar en línea recta. La segunda es que, como también pasaba a menudo en la serie, hay escenas alteradas en el tiempo, es decir, que una imagen/escena es cronológicamente posterior a la que viene a continuación. Reconozco que ésta última me ha desconcertado un poco. En todo caso, las fallos de todo tipo han disminuido, y mucho, con respecto a la serie. Está más cuidada.
Algunas críticas dicen que le falta la épica de la serie, pero yo creo que el especial no anda falto de este aspecto, y al igual que en aquella, las escenas más épicas son ayudadas, y mucho, por la magnífica banda sonora. ¿Todavía no había dicho nada de la banda sonora, verdad? ¡Me parece genial!
También se le critica que el personaje nuevo de Tsubasa Yamagatana es casi clónico al de Koga, pero más hablador. Creo que precisamente eso alcanza comunicarnos el tipo de trabajo que hace un caballero Makai, la tremenda presión que ejerce sobre su alma. La excepción de Rei también nos habla de la importancia del entorno y de la individualidad como variables en la formación del carácter. Todo nos dice que un caballero Makai es, por encima de todo, un ser humano.
La armadura del nuevo caballero Dan (Tsubasa) es digna de las otras dos. De color blanco y con una corta capa roja, tiene también menos reminiscencias animales que las de Garo y Zero. Y ya que hablamos de armaduras, dejadme decir que la última transformación de Garo, en mi opinión, es soberbia y preciosa.
En la serie me llamó la atención de qué manera estaba representado un gran derramamiento de sangre -una gran salpicadura que se difuminaba en el aire. Aunque no hay insistencia en enseñárnosla, ahora es mucho más realista, al menos con respecto a la sangre humana, y añade impacto a determinadas escenas destinadas precisamente a ello.
Hay dos cosas que me han gustado especialmente, En primer lugar, claro está, la conversación -más bien discurso- en la cual Koga intenta enfrentar a Tsubasa con sus sentimientos. Y también, cómo se ha ilustrado la explicación de la relación entre Légules y la Flecha Halcón: los esquemáticos dibujos, totalmente en línea con el estilo ornamental de la serie, son una mezcla de estética y de viveza o, cuando menos, de locuacidad muda. Añado la agradable sorpresa que ha estado ver a Rei en moto y a Koga "haciendo surf".
¿Alguna carencia? Echo en falta un poco más de romanticismo: la escena final es muy corta. Eso sí, puedes vislumbrar un trasfondo romántico en algunas otras escenas: el enfado de Koga cuando la Rin estropea el famoso cuadro del paisaje, y el discurso de Koga a Tsubasa.
El Especial trata básicamente sobre lucha, y el resto son excusas para luchar. El carácter de los personajes recibe poca atención, ya que incluso Koga y Rei no hacen más que reafirmarse en las tendencias que ya despuntan en la serie. No sé si serán imaginaciones mías, pero parece que elmás cuidado (a pesar de no evolucionar) sea el del Rin.
Y también en algunas que no esperábamos: ¿corresponde Rei, por fin, al enamoramiento de Sílver? Bromas a parte, hay un indicio inquietante que afecta a Koga: él puede percibir a distancia que Jabi ha salido victoriosa de la arriesgada curación de la Rin. Pero es que en la serie le sucedía lo mismo con Kaoru ...
Este texto contiene spoilers, avisados estais.
La Bestia de la Noche Blanca. Éste es el título del especial de dos episodios de 50 minutos cada uno con el que de acaba Garo. Es una historia entretenida, y ata lo que quedaba suelto al final de la serie. Más bien son dos historias, una por capítulo, aunque la segunda se entrelaza desde el primer episodio.
Se mantiene a todos los personajes emblemáticos de la serie, y hay nuevos. Los antiguos, y es especialmente claro en los jóvenes, parecen alcanzar la madurez interpretativa de sus papeles, se los nota seguros del terreno que pisan. De los nuevos, he leído en otras críticas que el mejor es el de la pequeña Rin; yo lo encuentro exasperante –almenos en versión original- y bastante inverosímil. Cierto, es relativo hablar de inverosimilitud en un programa fantástico, pero para todo hay un límite: una cosa es que pueda hacer tal o cual cosa, o que tenga un poder u otro, pero otra muy distinta es que tenga que hacerlo sin supervisión, y poniendo sobre sus jóvenes hombros la responsabilidad de vidas humanas.
Sin embargo, para cosas increíbles, la reaparición de Jabi. A los que hemos visto qué le sucedió en la serie, quizá no encontraríamos otra explicación que la que ha sugerido un amigo mío: la teleportación, aunque a mí me resulta más difícil relacionar Garo con las series Star Trek. No es que me queje: Jabi tiene un papel justificado en la película, pero incluso la fantasía tiene que tener su propia lógica, y en ningún momento nadie ha dicho cómo resultó atrapada por el tronco del árbol mágico.
Un par de cosas. En el bosque de Naraku los árboles parecen estar en línea recta. La segunda es que, como también pasaba a menudo en la serie, hay escenas alteradas en el tiempo, es decir, que una imagen/escena es cronológicamente posterior a la que viene a continuación. Reconozco que ésta última me ha desconcertado un poco. En todo caso, las fallos de todo tipo han disminuido, y mucho, con respecto a la serie. Está más cuidada.
Algunas críticas dicen que le falta la épica de la serie, pero yo creo que el especial no anda falto de este aspecto, y al igual que en aquella, las escenas más épicas son ayudadas, y mucho, por la magnífica banda sonora. ¿Todavía no había dicho nada de la banda sonora, verdad? ¡Me parece genial!
También se le critica que el personaje nuevo de Tsubasa Yamagatana es casi clónico al de Koga, pero más hablador. Creo que precisamente eso alcanza comunicarnos el tipo de trabajo que hace un caballero Makai, la tremenda presión que ejerce sobre su alma. La excepción de Rei también nos habla de la importancia del entorno y de la individualidad como variables en la formación del carácter. Todo nos dice que un caballero Makai es, por encima de todo, un ser humano.
La armadura del nuevo caballero Dan (Tsubasa) es digna de las otras dos. De color blanco y con una corta capa roja, tiene también menos reminiscencias animales que las de Garo y Zero. Y ya que hablamos de armaduras, dejadme decir que la última transformación de Garo, en mi opinión, es soberbia y preciosa.
En la serie me llamó la atención de qué manera estaba representado un gran derramamiento de sangre -una gran salpicadura que se difuminaba en el aire. Aunque no hay insistencia en enseñárnosla, ahora es mucho más realista, al menos con respecto a la sangre humana, y añade impacto a determinadas escenas destinadas precisamente a ello.
Hay dos cosas que me han gustado especialmente, En primer lugar, claro está, la conversación -más bien discurso- en la cual Koga intenta enfrentar a Tsubasa con sus sentimientos. Y también, cómo se ha ilustrado la explicación de la relación entre Légules y la Flecha Halcón: los esquemáticos dibujos, totalmente en línea con el estilo ornamental de la serie, son una mezcla de estética y de viveza o, cuando menos, de locuacidad muda. Añado la agradable sorpresa que ha estado ver a Rei en moto y a Koga "haciendo surf".
¿Alguna carencia? Echo en falta un poco más de romanticismo: la escena final es muy corta. Eso sí, puedes vislumbrar un trasfondo romántico en algunas otras escenas: el enfado de Koga cuando la Rin estropea el famoso cuadro del paisaje, y el discurso de Koga a Tsubasa.
El Especial trata básicamente sobre lucha, y el resto son excusas para luchar. El carácter de los personajes recibe poca atención, ya que incluso Koga y Rei no hacen más que reafirmarse en las tendencias que ya despuntan en la serie. No sé si serán imaginaciones mías, pero parece que elmás cuidado (a pesar de no evolucionar) sea el del Rin.
Y también en algunas que no esperábamos: ¿corresponde Rei, por fin, al enamoramiento de Sílver? Bromas a parte, hay un indicio inquietante que afecta a Koga: él puede percibir a distancia que Jabi ha salido victoriosa de la arriesgada curación de la Rin. Pero es que en la serie le sucedía lo mismo con Kaoru ...
Etiquetes de comentaris:
argumento,
crítica,
garo especial,
jabi,
koga,
Rei,
rin,
tsubasa,
yamagatana
dissabte, 13 de setembre del 2008
GARO – Rei Suzumura and plot incoherence
Remember: if you have not seen the series, reading this text could frustrate you.
Once upon a time there was a Makai knight living in a big house. He was the heir of the name of Ginga, the Silver Knight, but he was not heir of the blood. The sad story of a lonely child finished well, because a Makai knight adopted and gave him a life, a home and a goal, name aside. He became a devil hunter like his adoptive father and, when he did not hunt, he enjoyed his company and that of a girl adopted like him. A girl who was his happiness and his balance; so sweet and delicate that he knew the joy to be his protector.
But a bitter day, girl and father stopped to exist and, with them, life, home, goal and name. Because he had not reached to protect them, he disinherited himself and there was nothing left: only rage. A rage that would nourish him in his search of the culprit, and adopted Zero as his new Makai name.
This is Rei's story, before going out in pursuit of the supposed murderer: the heir of the name of Garo, according to the suggestion by his madou pendant.
Uncaring to leave his territory to the horrors -which later will cost him a punition by the Western Watchdog, whose jurisdiction he was- Rei settles precariously at a sort of abandoned bar. From this operating basis he watches his enemy.
However, Rei can not be sure that Garo is the culprit of the deaths. His only evidence is the silhouette of an armor, similar to Garo’s but non equal, even though he will interpret it was, till he will see the one of the right responsible; and Silver, his madou pendant, tells him that the emblem of the sword is very similar to Garo’s.
This last affirmation is problematic, too. Firstly, in the killing scene, the emblem and the handle are covered by black bandages; but the blade is similar. Secondly, when the culprit appears again with his armor, we see the emblem: Kiva’s, the Black Knight, a cross, while Garo’s is an equilateral triangle.
The only clue that could lead in such a direction is not less doubtful. When Barago shows himself as a Makai Knight -chapters 23 and 24- his coat has some interesting resemblance to Kouga’s, in black instead of white. Maybe the loudest shot is that his emblem is an equilateral triangle made exactly as Kouga’s, but turned down. It is like a declaration that Barago and in Kouga are both sides of the same coin. But Barago did not go clothed like this when he killed Shizuka, but with his armor.
Another interesting thing: the murderer "waited" for Rei’s presence before killing the girl. As we can not do anything else than to accept Silver’s word, perhaps we will have to conclude that the culprit wanted to induce him to error deliberately, that is, to push him against Kouga. After viewing the plot evolution, we notice that this has some sense; as Koga will be subjected to a process to weaken him psychologically. Moreover Rei, by imposing -and being accepted- his presence by the Eastern Watchdogs, Barago will end up having another hunter to provey him with preys.
We see that Rei’s craving of revenge, helps to overcome adverse situations and to ignore any form of well-being to himself, but easily falls as prey of manipulations by the Eastern Watchdogs.


Chapters 18 and 19. After Kouga’s defection, the Eastern Watchdogs entrusted his work to Rei, tempting him with the coming back of Shizuka. Moreover, they assured him that Kouga was her killer, and this would make him merciless. He does not doubt to use and threaten the innocent Kaoru -in the worst moment to her- to coerce Kouga, and only the unexpected intervention by the Makai priestess Jabi could take him it away exactly when he was going to finish him off.
But these are not the only plot faults covering Rei’s performance. When finally he notices his error, he knows to need Kouga’s help to get his revenge. However, when they both are at it, we attend an unbelievable scene in chapter 24:
Rei and Kouga hurry up a building looking for Barago. Gurm intercepts and accuses both of them to kill Kodama, her son, even if the only responsible one was Kouga. Lesser credible: when Gurm has nailed Rei on the floor she lets Kouga to escape, with Rei’s connivance, who sacrifices his revenge -which has been the engine of his entiere performance in the series- so that Kouga gets his one and saves Kaoru.
With so much inconsequence it is not easy to analyze Rei and can not see a believable evolution of his personality or, at least, his attitude. You will understand that I am not satisfied at all about how this article has come out. Simply, I have been incapable of using the disposable data in a reasonable way. So I pray the readers that, if they have any contribution to do about, please, feel free to publish it in the comments. Thank you a lot!
Once again, it will be necessary to avoid the confussion in the details to stick the strict plot line, which can be summarized like this:
Chapter 7. Rei has discovered that Kaoru is stained by the blood of a horror and, acording to the rules, has decided to kill her. He does not make it easy: he wants to scare her. Kouga’s arrival will avoid that fatal outcome.

Chapter 8. Later on, realising that the girl is invariably pursued by some horrors, he desists from his deadly purpose and devotes to pursue her to be able to bump into Kouga. Incidentaly, he does not avoid to bother her, maybe as a projection of his rage against his opponent. But Rei complains such a little consideration towards her by Kouga and -how we will see further on the series- his use of her as a bait.

Chapter 15. In chapter 14th her good wishes to put peace between him and Kouga end with an almost sexual aggression. However now, knowing that Kouga will not be able to penetrate to protect her from the horrors into an extraneous territory, Rei will replace him in this task -in spite of her- with more or less fortune. On finishing, when she thanks his help, he replies "... and I exist really, now and here" it seems to suggest he expects to get her interest. Pity, the manipulation by the Eastern Watchdogs shows his merciless self again.

Such ambiguity to Kaoru, is or not another plot fault? Consequently, her attitudes to him are too. It looks as if the character of Rei had been added hastily and unskillfuly.
How, after all his wicked actions, why Rei is admitted at Kouga’s house and in Kaoru’s presence is not very clear. It seems as if helping Kouga to exit from the Forest of Glen with the Barancas fruit -true, perhaps he would not reach it alone- wins some right for him, as he stays in the house at least until Kaoru recovers.
Chapter 22. Rei attends, with the tenants of the Saejima house, the explanation by Zaruba about the past facts it knows on Barago, and the whole conversation before and afterwards. So a great privilege, taking his antecedents into account.

Rei did a very soft apology in front of Kouga for having made him a target of his attacks. But this one has not forgotten anything of what he and Kaoru have suffered at his hands, and is willing to impose him a compensation: Rei must help him to save her, now that they already know she being a gate to Meshia. Thanks to the intervention of both madou jewels, Zaruba and Silver, the thing comes off in a voluntary collaboration.
However, because he wants revenge against the real murderer of his beloved ones, or because he accepts there are some superior things, or because he wants to make who now is his partner up of all times he acted against him and the woman he loves, since now Rei will be a trustworthy ally, and even will risk his own life to avoid that Kouga got lost in the darkness. Moreover, he will try hard on retrieving Kaoru –after she was possessed by Meshia– without attacking her and without defending himself, just like Kouga. Even though circumstances will put him aside from the fight against Kiva, he reached there in a critical moment... by flying (?!)
Many thanks for the screenshots, Radix.
Once upon a time there was a Makai knight living in a big house. He was the heir of the name of Ginga, the Silver Knight, but he was not heir of the blood. The sad story of a lonely child finished well, because a Makai knight adopted and gave him a life, a home and a goal, name aside. He became a devil hunter like his adoptive father and, when he did not hunt, he enjoyed his company and that of a girl adopted like him. A girl who was his happiness and his balance; so sweet and delicate that he knew the joy to be his protector.
But a bitter day, girl and father stopped to exist and, with them, life, home, goal and name. Because he had not reached to protect them, he disinherited himself and there was nothing left: only rage. A rage that would nourish him in his search of the culprit, and adopted Zero as his new Makai name.
This is Rei's story, before going out in pursuit of the supposed murderer: the heir of the name of Garo, according to the suggestion by his madou pendant.
Uncaring to leave his territory to the horrors -which later will cost him a punition by the Western Watchdog, whose jurisdiction he was- Rei settles precariously at a sort of abandoned bar. From this operating basis he watches his enemy.
However, Rei can not be sure that Garo is the culprit of the deaths. His only evidence is the silhouette of an armor, similar to Garo’s but non equal, even though he will interpret it was, till he will see the one of the right responsible; and Silver, his madou pendant, tells him that the emblem of the sword is very similar to Garo’s.
This last affirmation is problematic, too. Firstly, in the killing scene, the emblem and the handle are covered by black bandages; but the blade is similar. Secondly, when the culprit appears again with his armor, we see the emblem: Kiva’s, the Black Knight, a cross, while Garo’s is an equilateral triangle.
The only clue that could lead in such a direction is not less doubtful. When Barago shows himself as a Makai Knight -chapters 23 and 24- his coat has some interesting resemblance to Kouga’s, in black instead of white. Maybe the loudest shot is that his emblem is an equilateral triangle made exactly as Kouga’s, but turned down. It is like a declaration that Barago and in Kouga are both sides of the same coin. But Barago did not go clothed like this when he killed Shizuka, but with his armor.
Another interesting thing: the murderer "waited" for Rei’s presence before killing the girl. As we can not do anything else than to accept Silver’s word, perhaps we will have to conclude that the culprit wanted to induce him to error deliberately, that is, to push him against Kouga. After viewing the plot evolution, we notice that this has some sense; as Koga will be subjected to a process to weaken him psychologically. Moreover Rei, by imposing -and being accepted- his presence by the Eastern Watchdogs, Barago will end up having another hunter to provey him with preys.
We see that Rei’s craving of revenge, helps to overcome adverse situations and to ignore any form of well-being to himself, but easily falls as prey of manipulations by the Eastern Watchdogs.


Chapters 18 and 19. After Kouga’s defection, the Eastern Watchdogs entrusted his work to Rei, tempting him with the coming back of Shizuka. Moreover, they assured him that Kouga was her killer, and this would make him merciless. He does not doubt to use and threaten the innocent Kaoru -in the worst moment to her- to coerce Kouga, and only the unexpected intervention by the Makai priestess Jabi could take him it away exactly when he was going to finish him off.
But these are not the only plot faults covering Rei’s performance. When finally he notices his error, he knows to need Kouga’s help to get his revenge. However, when they both are at it, we attend an unbelievable scene in chapter 24:
Rei and Kouga hurry up a building looking for Barago. Gurm intercepts and accuses both of them to kill Kodama, her son, even if the only responsible one was Kouga. Lesser credible: when Gurm has nailed Rei on the floor she lets Kouga to escape, with Rei’s connivance, who sacrifices his revenge -which has been the engine of his entiere performance in the series- so that Kouga gets his one and saves Kaoru.
With so much inconsequence it is not easy to analyze Rei and can not see a believable evolution of his personality or, at least, his attitude. You will understand that I am not satisfied at all about how this article has come out. Simply, I have been incapable of using the disposable data in a reasonable way. So I pray the readers that, if they have any contribution to do about, please, feel free to publish it in the comments. Thank you a lot!
Once again, it will be necessary to avoid the confussion in the details to stick the strict plot line, which can be summarized like this:
- Due to personal causes, Rei goes out to search revenge against Kouga.
- Rei discovers that he has mistaken his target and makes to get along with Kouga to establish a collaboration, because the opponent to beat is too much strong for him alone.
- Rei yields his goals in front of Kouga’s.
Chapter 7. Rei has discovered that Kaoru is stained by the blood of a horror and, acording to the rules, has decided to kill her. He does not make it easy: he wants to scare her. Kouga’s arrival will avoid that fatal outcome.

Chapter 8. Later on, realising that the girl is invariably pursued by some horrors, he desists from his deadly purpose and devotes to pursue her to be able to bump into Kouga. Incidentaly, he does not avoid to bother her, maybe as a projection of his rage against his opponent. But Rei complains such a little consideration towards her by Kouga and -how we will see further on the series- his use of her as a bait.

Chapter 15. In chapter 14th her good wishes to put peace between him and Kouga end with an almost sexual aggression. However now, knowing that Kouga will not be able to penetrate to protect her from the horrors into an extraneous territory, Rei will replace him in this task -in spite of her- with more or less fortune. On finishing, when she thanks his help, he replies "... and I exist really, now and here" it seems to suggest he expects to get her interest. Pity, the manipulation by the Eastern Watchdogs shows his merciless self again.

Such ambiguity to Kaoru, is or not another plot fault? Consequently, her attitudes to him are too. It looks as if the character of Rei had been added hastily and unskillfuly.
How, after all his wicked actions, why Rei is admitted at Kouga’s house and in Kaoru’s presence is not very clear. It seems as if helping Kouga to exit from the Forest of Glen with the Barancas fruit -true, perhaps he would not reach it alone- wins some right for him, as he stays in the house at least until Kaoru recovers.
Chapter 22. Rei attends, with the tenants of the Saejima house, the explanation by Zaruba about the past facts it knows on Barago, and the whole conversation before and afterwards. So a great privilege, taking his antecedents into account.

Rei did a very soft apology in front of Kouga for having made him a target of his attacks. But this one has not forgotten anything of what he and Kaoru have suffered at his hands, and is willing to impose him a compensation: Rei must help him to save her, now that they already know she being a gate to Meshia. Thanks to the intervention of both madou jewels, Zaruba and Silver, the thing comes off in a voluntary collaboration.
However, because he wants revenge against the real murderer of his beloved ones, or because he accepts there are some superior things, or because he wants to make who now is his partner up of all times he acted against him and the woman he loves, since now Rei will be a trustworthy ally, and even will risk his own life to avoid that Kouga got lost in the darkness. Moreover, he will try hard on retrieving Kaoru –after she was possessed by Meshia– without attacking her and without defending himself, just like Kouga. Even though circumstances will put him aside from the fight against Kiva, he reached there in a critical moment... by flying (?!)
Many thanks for the screenshots, Radix.
dimecres, 10 de setembre del 2008
GARO – Rei Suzumura y la incoherencia argumental
Recordad que si no habéis visto la serie, la lectura de este texto os la puede fastidiar.
Había una vez un Caballero Makai que vivía en una gran casa. Era el heredero del nombre de Guinga, el Caballero de Plata, pero no lo era de la sangre. La que era triste historia de un niño solo, acabó bien porque un Caballero Makai lo adoptó y le dio una vida, una casa y un propósito, aparte del nombre. Se convirtió en un cazador de demonios como su padre adoptivo, y cuando no cazaba, disfrutaba de su compañía y la de una muchacha adoptada como él. Una muchacha que era su alegría y su equilibrio; tan dulce y delicada que él conoció el gozo de ser su protector.
Pero un día amargo como la hiel, la joven y el padre dejaron de existir y, con ellos, la vida, la casa, el propósito y el nombre. Porque no había conseguido protegerlos, él se autodesheredó y ya no le quedó nada: sólo la rabia. Una rabia que lo alimentaría en su búsqueda del culpable y le haría adoptar Zero como "nombre de guerra".
Ésta es la historia de Rei, antes de salir en persecución del supuesto responsable de los asesinatos: el heredero del nombre de Garo, según sugerencia de su colgante-guía.
Sin importarle demasiado dejar abandonado a los horrores su territorio -cosa que le valdrá, más adelante, un castig por parte del Santuario del Oeste, bajo cuya jurisdicción se encontraba- se instala precariamente en lo que podría ser un bar abandonado. Desde esta base operativa busca y observa su enemigo y quien con él se relaciona.
No obstante, Rei no puede estar seguro de que Garo sea el culpable de las muertes. Sus únicas evidencias son la silueta de la armadura, parecida a la de Garo pero no igual, aunque él interpretará que sí hasta que no vea la del auténtico responsable; y que Sílver, su colgante-guía, le dice que el emblema de la espada es muy parecido a la de Garo.
Esta última afirmación también es problemática. En primer lugar, en la escena del asesinato, tanto el emblema como la empuñadura están tapados por vendas negras y no son visibles; pero el resto de la espada sí es parecido. En segundo lugar, cuando el culpable vuelve a hacer aparición con su armadura, vemos que su espada no lleva otro emblema que el de Kiva, el Caballero Negro, qué es un aspa, mientras que el de Garo es un triángulo equilátero.
La única pista que nos conduciria en esta dirección no es menos dudosa. Cuándo Barago se presenta como en Caballero Makai -capítulos 23 y 24- su gabardina tiene algunos parecidos interesantes a la de Koga, pero en negro en vez de blanco. Quizás el rasgo más destacado es que el emblema que luce es un triángulo equilátero hecho exactamente igual que el de Koga, pero invertido. Es como una declaración de que Barago y Koga son las dos caras de la misma moneda. El problema es que Barago no iba no vestido así cuando mató la Shizuka, sino con la armadura.
Otra cosa interesante es que el asesino "ha esperado" la presencia de Rei antes de matar a la chica. Como no podemos hacer otra cosa que aceptar la palabra de Sílver, quizá deberíamos concluir que el culpable quería inducirlo a error deliberadamente, es decir, lanzarlo contra Koga. Una vez vista la evolución de la trama nos damos cuenta que eso tendría sentido, al fin y al cabo Koga será sometido a un proceso destinado a debilitarlo psicológicamente. Además con Rey, al imponer -y ser aceptada- su presencia en el Santuario del Este, Barago acabará teniendo un cazador más que le proveerá de las presas que necesita.
Vemos que la inclinación de Rei por la venganza le ayuda a superar situaciones adversas y a ignorar cualquier forma de bienestar propio, pero lo hace presa fácil de manipulaciones.


Capítulos 18 y 19. Después de la defección de Koga, el Santuario del Este encargó su trabajo a Rei, tentándolo con devolverle la vida en Shizuka. Además, le aseguraron que Koga era su asesino, cosa que convertirá a Rei en despiadado. No duda en utilizar y amenazar directamente a la inocente Kaoru -en el peor momento para ella- para coaccionar en Koga, y sólo la intervención inesperada de la Sacerdotisa Makai Jabi pudo arrancárselo justo cuando iba a rematarlo.
Pero los mencionados no son los únicos fallos argumentales que nublan la actuación de Rei.
Cuando finalmente él se da cuenta de su error, sabe que necesitará que Koga lo ayude en su venganza. Sin embargo, al aplicarse ambos a ello, asistimos a una escena difícil de creer en el capítulo 24:
Rei y Koga se apresuran hacia arriba de un edificio en busca de Barago. Gurm los intercepta y los acusa a ambos de haber matado a Kodama, su hijo, cuando el único culpable es Koga. Todavía menos creíble es que cuando Gurm tiene clavado a Rei en el suelo deje escapar Koga, con la connivencia de Rei, qué sacrifica su venganza -la cual ha sido el motor de toda su actuación dentro de la serie- a fin de que Koga consiga la suya y salve a Kaoru.
Con tanta inconsecuencia no es fácil analizar a Rei ni deducir una evolución creíble de su personalidad o, cuando menos, de su actitud. Comprenderéis que no estoy nada satisfecha de cómo me ha salido este artículo. Sencillamente, he sido incapaz de servirme de los datos disponibles de una manera razonable. Así que ruego a los lectores que, si tenéin alguna aportación a hacer, por favor, publicadla en los comentarios. ¡Muchas gracias!
Una vez más, hará falta prescindir de la confussió a la que nos llevan los detalles y ceñirnos a la línea argumental, qué se puede resumir así:
Capítulo 7. Rei ha descubierto que Kaoru está manchada por la sangre de un horror, y de acuerdo con las normas, ha decidido matarla. Lejos de facilitarle las cosas, monta un "show" con el único propósito de asustarla. La llegada de Koga evitará el desenlace fatal.

Capítulo 8. Más adelante, dándose cuenta de que la chica es invariablemente perseguida por los horrores, desiste y se dedica a perseguirla para poder toparse con Koga. Pero, al mismo tiempo, no se priva de importunarla a ella, quizás como proyección de su rabia hacia su oponente. De hecho, Rei se compadece delante de Koga por la poca consideración que tiene hacia ella y -cómo veremos más adelante- el uso que hace de ella como señuelo.

Capítulo 15. En el capítulo 14 recompensó la buena voluntad de ella para poner paz entre él y en Koga con una agresión casi sexual. En cambio ahora, consciente de que Koga no puede adentrarse a protegerla de los horrores en un territorio que no es el suyo, Rei lo sustituirá en esta tarea -pese a ella misma- con más o menos fortuna. Al acabar, cuándo ella le agradece su ayuda, lo que responde - "... y existo realmente, ahora y aquí" - parece sugerirle que espera recibir su interés. Lástima que la manipulación a qué será sometido por parte del Santuario del Este vuelva a poner relevancia en su yo despiadado.

¿Es ambigüedad de actitut hacia la Kaoru, o otro fallo argumental? En consecuencia, también las actitudes de ella hacia él lo son. Parece como si el personaje de Re hubiera sido añadido precipitadamente y con poca habilidad.
Cómo, después de tanto despropósito, Rei es admitido en casa de Koga y en la presencia de Kaoru, no está demasiado claro. Parece como si facilitarle a Koga la salida del Bosque de las Magnolias con el fruto de Barancas -a solas quizá no lo habría conseguido, cierto- le gana de alguna manera este derecho, porque se queda en la casa al menos hasta que la Kaoru se recupera.
Capítulo 22. Rei asiste, con los habitantes de la casa Saejima, a la explicación que Zaruba hace de los hechos pasados que conoce referentes a Barago, y a todas las conversaciones que serían causa y consecuencia. Se le otorgó un gran privilegio, teniendo en cuenta sus antecedentes.

Rei se disculpa con mucha suavidad ante de Koga por haberlo hecho objeto de sus ataques. Pero éste no ha olvidado nada de lo que él y Kaoru han sufrido en sus manos, y está decidido a imponerle una compensación: que la ayude a salvarla a ella, ahora que ya saben que se ha convertido un portal para Meshia. Gracias a la intervención de ambas joyas-guía, Zaruba y Sílver, la cosa queda en una colaboración voluntaria.
Sin embargo, sea por venganza contra el asesino real de sus seres amados, sea porque acepta que hay cosas que son superiores, sea porque quiere compensar a quien ahora es su compañero de todas las veces que ha actuado contra él y la mujer que ama, Rei será desde ahora un firme aliado, e incluso arriesgará su propia vida para evitar que Koga se pierda en las tinieblas. Además, se esforzará en recuperar a Kaoru una vez ha sido poseída por Meshia, sin atacarla y sin defenderse, con la misma abnegación que Koga y recibiendo de lo lindo como él. Aunque las circunstancias lo apartarán de él en la lucha contra Kiva, se las arregló para llegar en un momento crítico ... volando (?!)
¡Muchas gracias por las tomas, Radix!
Había una vez un Caballero Makai que vivía en una gran casa. Era el heredero del nombre de Guinga, el Caballero de Plata, pero no lo era de la sangre. La que era triste historia de un niño solo, acabó bien porque un Caballero Makai lo adoptó y le dio una vida, una casa y un propósito, aparte del nombre. Se convirtió en un cazador de demonios como su padre adoptivo, y cuando no cazaba, disfrutaba de su compañía y la de una muchacha adoptada como él. Una muchacha que era su alegría y su equilibrio; tan dulce y delicada que él conoció el gozo de ser su protector.
Pero un día amargo como la hiel, la joven y el padre dejaron de existir y, con ellos, la vida, la casa, el propósito y el nombre. Porque no había conseguido protegerlos, él se autodesheredó y ya no le quedó nada: sólo la rabia. Una rabia que lo alimentaría en su búsqueda del culpable y le haría adoptar Zero como "nombre de guerra".
Ésta es la historia de Rei, antes de salir en persecución del supuesto responsable de los asesinatos: el heredero del nombre de Garo, según sugerencia de su colgante-guía.
Sin importarle demasiado dejar abandonado a los horrores su territorio -cosa que le valdrá, más adelante, un castig por parte del Santuario del Oeste, bajo cuya jurisdicción se encontraba- se instala precariamente en lo que podría ser un bar abandonado. Desde esta base operativa busca y observa su enemigo y quien con él se relaciona.
No obstante, Rei no puede estar seguro de que Garo sea el culpable de las muertes. Sus únicas evidencias son la silueta de la armadura, parecida a la de Garo pero no igual, aunque él interpretará que sí hasta que no vea la del auténtico responsable; y que Sílver, su colgante-guía, le dice que el emblema de la espada es muy parecido a la de Garo.
Esta última afirmación también es problemática. En primer lugar, en la escena del asesinato, tanto el emblema como la empuñadura están tapados por vendas negras y no son visibles; pero el resto de la espada sí es parecido. En segundo lugar, cuando el culpable vuelve a hacer aparición con su armadura, vemos que su espada no lleva otro emblema que el de Kiva, el Caballero Negro, qué es un aspa, mientras que el de Garo es un triángulo equilátero.
La única pista que nos conduciria en esta dirección no es menos dudosa. Cuándo Barago se presenta como en Caballero Makai -capítulos 23 y 24- su gabardina tiene algunos parecidos interesantes a la de Koga, pero en negro en vez de blanco. Quizás el rasgo más destacado es que el emblema que luce es un triángulo equilátero hecho exactamente igual que el de Koga, pero invertido. Es como una declaración de que Barago y Koga son las dos caras de la misma moneda. El problema es que Barago no iba no vestido así cuando mató la Shizuka, sino con la armadura.
Otra cosa interesante es que el asesino "ha esperado" la presencia de Rei antes de matar a la chica. Como no podemos hacer otra cosa que aceptar la palabra de Sílver, quizá deberíamos concluir que el culpable quería inducirlo a error deliberadamente, es decir, lanzarlo contra Koga. Una vez vista la evolución de la trama nos damos cuenta que eso tendría sentido, al fin y al cabo Koga será sometido a un proceso destinado a debilitarlo psicológicamente. Además con Rey, al imponer -y ser aceptada- su presencia en el Santuario del Este, Barago acabará teniendo un cazador más que le proveerá de las presas que necesita.
Vemos que la inclinación de Rei por la venganza le ayuda a superar situaciones adversas y a ignorar cualquier forma de bienestar propio, pero lo hace presa fácil de manipulaciones.


Capítulos 18 y 19. Después de la defección de Koga, el Santuario del Este encargó su trabajo a Rei, tentándolo con devolverle la vida en Shizuka. Además, le aseguraron que Koga era su asesino, cosa que convertirá a Rei en despiadado. No duda en utilizar y amenazar directamente a la inocente Kaoru -en el peor momento para ella- para coaccionar en Koga, y sólo la intervención inesperada de la Sacerdotisa Makai Jabi pudo arrancárselo justo cuando iba a rematarlo.
Pero los mencionados no son los únicos fallos argumentales que nublan la actuación de Rei.
Cuando finalmente él se da cuenta de su error, sabe que necesitará que Koga lo ayude en su venganza. Sin embargo, al aplicarse ambos a ello, asistimos a una escena difícil de creer en el capítulo 24:
Rei y Koga se apresuran hacia arriba de un edificio en busca de Barago. Gurm los intercepta y los acusa a ambos de haber matado a Kodama, su hijo, cuando el único culpable es Koga. Todavía menos creíble es que cuando Gurm tiene clavado a Rei en el suelo deje escapar Koga, con la connivencia de Rei, qué sacrifica su venganza -la cual ha sido el motor de toda su actuación dentro de la serie- a fin de que Koga consiga la suya y salve a Kaoru.
Con tanta inconsecuencia no es fácil analizar a Rei ni deducir una evolución creíble de su personalidad o, cuando menos, de su actitud. Comprenderéis que no estoy nada satisfecha de cómo me ha salido este artículo. Sencillamente, he sido incapaz de servirme de los datos disponibles de una manera razonable. Así que ruego a los lectores que, si tenéin alguna aportación a hacer, por favor, publicadla en los comentarios. ¡Muchas gracias!
Una vez más, hará falta prescindir de la confussió a la que nos llevan los detalles y ceñirnos a la línea argumental, qué se puede resumir así:
- Debido a causas personales, Rei sale en busca de venganza y arremete contra Koga.
- Rei descubre que se ha equivocado de blanco y hace las paces con Koga, con el objetivo de establecer una colaboración, porque el adversario a batir es demasiado fuerte para él solo.
- Rei cede sus propósitos ante de los de Koga.
Capítulo 7. Rei ha descubierto que Kaoru está manchada por la sangre de un horror, y de acuerdo con las normas, ha decidido matarla. Lejos de facilitarle las cosas, monta un "show" con el único propósito de asustarla. La llegada de Koga evitará el desenlace fatal.

Capítulo 8. Más adelante, dándose cuenta de que la chica es invariablemente perseguida por los horrores, desiste y se dedica a perseguirla para poder toparse con Koga. Pero, al mismo tiempo, no se priva de importunarla a ella, quizás como proyección de su rabia hacia su oponente. De hecho, Rei se compadece delante de Koga por la poca consideración que tiene hacia ella y -cómo veremos más adelante- el uso que hace de ella como señuelo.

Capítulo 15. En el capítulo 14 recompensó la buena voluntad de ella para poner paz entre él y en Koga con una agresión casi sexual. En cambio ahora, consciente de que Koga no puede adentrarse a protegerla de los horrores en un territorio que no es el suyo, Rei lo sustituirá en esta tarea -pese a ella misma- con más o menos fortuna. Al acabar, cuándo ella le agradece su ayuda, lo que responde - "... y existo realmente, ahora y aquí" - parece sugerirle que espera recibir su interés. Lástima que la manipulación a qué será sometido por parte del Santuario del Este vuelva a poner relevancia en su yo despiadado.

¿Es ambigüedad de actitut hacia la Kaoru, o otro fallo argumental? En consecuencia, también las actitudes de ella hacia él lo son. Parece como si el personaje de Re hubiera sido añadido precipitadamente y con poca habilidad.
Cómo, después de tanto despropósito, Rei es admitido en casa de Koga y en la presencia de Kaoru, no está demasiado claro. Parece como si facilitarle a Koga la salida del Bosque de las Magnolias con el fruto de Barancas -a solas quizá no lo habría conseguido, cierto- le gana de alguna manera este derecho, porque se queda en la casa al menos hasta que la Kaoru se recupera.
Capítulo 22. Rei asiste, con los habitantes de la casa Saejima, a la explicación que Zaruba hace de los hechos pasados que conoce referentes a Barago, y a todas las conversaciones que serían causa y consecuencia. Se le otorgó un gran privilegio, teniendo en cuenta sus antecedentes.

Rei se disculpa con mucha suavidad ante de Koga por haberlo hecho objeto de sus ataques. Pero éste no ha olvidado nada de lo que él y Kaoru han sufrido en sus manos, y está decidido a imponerle una compensación: que la ayude a salvarla a ella, ahora que ya saben que se ha convertido un portal para Meshia. Gracias a la intervención de ambas joyas-guía, Zaruba y Sílver, la cosa queda en una colaboración voluntaria.
Sin embargo, sea por venganza contra el asesino real de sus seres amados, sea porque acepta que hay cosas que son superiores, sea porque quiere compensar a quien ahora es su compañero de todas las veces que ha actuado contra él y la mujer que ama, Rei será desde ahora un firme aliado, e incluso arriesgará su propia vida para evitar que Koga se pierda en las tinieblas. Además, se esforzará en recuperar a Kaoru una vez ha sido poseída por Meshia, sin atacarla y sin defenderse, con la misma abnegación que Koga y recibiendo de lo lindo como él. Aunque las circunstancias lo apartarán de él en la lucha contra Kiva, se las arregló para llegar en un momento crítico ... volando (?!)
¡Muchas gracias por las tomas, Radix!
dilluns, 8 de setembre del 2008
GARO - Rei Suzumura i les incoherències argumentals
Recordeu que si no heu vist la sèrie, la lectura d’aquest text us la rebentarà.
Temps era temps hi havia un cavaller Makai que vivia a una gran casa. Era l’hereu del nom de Guinga, el Cavaller d’Argent, però no ho era de la sang. La que fou trista història d’un infant sol, s’acabà bé perquè un cavaller Makai l’adoptà i li donà una vida, una casa i un propòsit, a part del nom. Esdevingué un caçador de dimonis com el seu pare adoptiu i, quan no caçava, gaudia de la seva companyia i la d’una noia adoptada com ell. Una noia que era la seva alegria i el seu equilibri; tan dolça i delicada que ell conegué la joia de ser el seu protector.
Però un dia, amarg com la fel, la noia i el pare deixaren d’existir i, amb ells, la vida, la casa, el propòsit i el nom. Perquè no havia aconseguit protegir-los, ell s’autodesheretà i ja no li quedà res: només la ràbia. Una ràbia que el nodriria en la seva cerca del culpable i li faria adoptar Zero com a “nom de guerra”.
Aquesta és la història d’en Rei, abans de sortir en persecució del suposat responsable dels assassinats: l’hereu del nom de Garo, segons suggeriment del seu penjoll-guia.
Sense importar-li ni poc ni massa deixar abandonat als horrors el seu territori –cosa que li valdrà, més endevant, un càstic per part del Santuari de l’Oest, sota la jurisdicció del qual es trobava– s’instal.la precàriament al que podria ser un bar abandonat. Des d’aquesta base operativa cerca i observa el seu enemic.
No obstant, en Rei no pot estar segur que Garo sigui el culpable de les morts. Les seves úniques evidències són la silueta de l’armadura, semblant a la de Garo però no igual, tot i que ell interpretarà que sí fins no veurà la de l’autèntic responsable; i que la Sílver, el seu penjoll-guia, li diu que l’emblema de l’espasa és molt semblant a la de Garo.
Aquesta última afirmació també és problemàtica. En primer lloc, en l’escena de l’assassinat, tant l’emblema com l’empunyadura estan tapats per benes negres i no són visibles; però la resta de l’espasa sí que ho és, de semblant. En segon lloc, quan el culpable torna a fer aparició amb la seva armadura, veiem que la seva espasa no porta altre emblema que el de Kiva, el Cavaller Negre, què és una aspa, mentre que el de Garo és un triangle equilàter.
L’única pista que ens hi conduïria no és menys dubtosa. Quan Barago es presenta com a Cavaller Makai –capítols 23 i 24– la seva gabardina té algunes semblances interessants a la d’en Koga, però en negre en comptes de blanc. Potser el tret més cridaner és que l’emblema que hi duu és un triangle equilàter fet exactament igual que el d’en Koga, però invertit. És com una declaració de que en Barago i en Koga són les dues cares de la mateixa moneda. El problema és que en Barago no anava vestit així quan va matar la Shizuka, sinó amb l’armadura.
Una altra cosa interessant és que l’assassí “ha esperat” la presència d’en Rei abans de matar la noia. Com que no podem fer altra cosa que acceptar la paraula de la Sílver, potser haurem de concloure que el culpable volia induir-lo a error deliberadament, és a dir, llançar-lo contra en Koga. Un cop vista l’evolució de la trama ens adonem que això tindria sentit; al cap i a la fi en Koga serà sotmès a un procés destinat a afeblir-lo psicològicament. A més amb en Rei, en imposar –i ser acceptada– la seva presència al Santuari de l’Est, en Barago acabarà tenint un caçador més que li proveïrà de les preses que necessita.
Veiem que la fal.lera d’en Rei per la venjança, l’ajuda a superar situacions adverses i a ignorar qualsevol forma de benestar propi, però el fa presa fàcil de manipulacions.


Capítols 18 i 19. Després de la defecció d’en Koga, el Santuari de l’Est encarregà la seva feina a en Rei, temptant-lo amb tornar-li la vida a la Shizuka. A més, li asseguraren que en ell és el seu assassí, cosa que convertirà en Rei en despietat. No dubta en utilitzar i amenaçar directament la innocent Kaoru –en el pitjor moment per a ella– per a coaccionar en Koga, i només la intervenció inesperada de la sacerdotessa Makai Jabi va poder arrabassar-li’l just quan anava a rematar-lo.
Però les esmentades no són les úniques falles argumentals que ennuvolen l’actuació d’en Rei.
Quan finalment ell s’adona del seu error, sap que necessitarà que en Koga l’ajudi en la seva venjança. Tanmateix, en posar-s’hi, assistim a una escena iversemblant del capítol 24. En Rei i en Koga s’apressen edifici amunt a la cerca d’en Barago. La Gurm els intercepta i els acusa a tots dos d’haver mort en Kodama, el seu fill, quan l’únic culpable és en Koga. Encara més poc creïble és que quan la Gurm té clavat en Rei a terra deixi escapar en Koga, amb la connivència d’en Rei, què sacrifica la seva revenja –la qual ha estat el motor de tota la seva actuació dins de la sèrie– per tal que en Koga aconsegueixi la seva i salvi la Kaoru.
Amb tanta inconseqüència no és fàcil analitzar en Rei ni deduir una evolució creïble de la seva personalitat o, si més no, de la seva actitut. Comprendreu que no estic gens satisfeta de com m’ha sortit aquest article. Senzillament, he estat incapaç de servir-me de les dades disponibles d’una manera raonable. Així que prego als lectors que, si tenen alguna aportació a fer, sisplau, que la publiquin als comentaris. Moltes gràcies!
Un cop més, caldrà prescindir de la confussió on ens porten els detalls i cenyir-nos a la línia argumental, què es pot resumir així:
Capítol 7. En Rei ha descobert que la Kaoru està tacada per la sang d’un horror i, d’acord a les normes, ha decidit matar-la. Lluny de facilitar-li les coses, munta un “show” amb l’únic propòsit d’espantar-la. L’arribada d’en Koga evitarà el desenllaç fatal.

Capítol 8. Més endavant, adonant-se que la noia és invariablement perseguida pels horrors, desisteix, i es dedica a estalonar-la per poder topar-se amb en Koga. Però, de passada, no es priva d’importunar-la a ella, potser com a projecció de la seva ràbia cap al seu oponent. De fet, en Rei es plany davant d’en Koga per la poca consideració que té cap a ella i –com veiem més endavant en la sèrie– l’ús que en fa com a esquer.

Capítol 15. Al capítol 14 va recompensar la bona voluntat d’ella per posar pau entre ell i en Koga amb una agressió quasi sexual. En canvi ara, conscient que en Koga no podria endinsar-se a protegir-la dels horrors a un territori que no és el seu, en Rei el substituïrà en aquesta tasca –a desgrat d’ella– amb més o menys fortuna. En acabar, quan ella li agraeix el seu ajut, el que respon –“...i existeixo realment, ara i aquí”– sembla suggerir-li que espera rebre el seu interès. Llàstima que la manipulació a què serà sotmès per part del Santuari de l’Est torni a posar relevància en el seu jo despietat.

Tanta ambigüetat d’actitut cap a la Kaoru, és o no una altra falla argumental? En conseqüència, també les actituts d’ella cap a ell ho són. Sembla com si el personatge d’en Rei hi hagués estat afegit precipitadament i amb poca traça.
Com, després de tots els despropòsits, en Rei és admès a casa d’en Koga i a la presència de la Kaoru, no està massa clar. Sembla com si facilitar-li a l'amfitrió la sortida del Bosc de les Magnòlies amb el fruit Baranques –tot sol potser no ho hauria aconseguit, és cert– li guanya d’alguna manera aquest dret, puix es queda a la casa almenys fins que la Kaoru es recupera.
Capítol 22. En Rei assisteix, amb els estadants de la casa Saejima, a l’explicació que Zaruba fa dels fets passats que coneix referents a Barago, i a totes les converses que en foren causa i conseqüència. Se li va atorgar un gran privilegi, tenint en compte els seus antecedents.

En Rei fa una molt suau disculpa davant d’en Koga per haver-lo fet objecte dels seus atacs. Però aquest no ha oblidat res del que ell i la Kaoru han sofert a les seves mans, i està decidit a imposar-li una compensació: que l’ajudi a salvar-la a ella, ara que ella ja saben que ha esdevingut un portal per a Meshia. Gràcies a la intervenció d’ambdós joiells-guia, Zaruba i Sílver, la cosa queda en una col.laboració voluntària.
Però, sigui per venjança contra l’assassí real dels seus éssers estimats, sigui perquè accepta que hi ha coses que en són superiors, sigui perquè vol compensar qui ara és el seu company de totes les vegades que ha actuat contra ell i la dona que s’estima, en Rei serà des d’ara un ferm aliat, i fins i tot arriscarà la seva pròpia vida per evitar que en Koga es perdi en les tenebres. A més, s’esforçarà en recuperar la Kaoru un cop ha estat posseïda per Meshia, sense atacar-la i sense defensar-se, amb la mateixa abnegació que en Koga i rebent de valent com ell. Tot i que les circumstàncies l’apartaran d’ell en la lluita contra Kiva, s’ho va fer venir bé per arribar-hi en un moment crític... volant (?!)
Moltes gràcies per les preses de pantalla, Radix!
Temps era temps hi havia un cavaller Makai que vivia a una gran casa. Era l’hereu del nom de Guinga, el Cavaller d’Argent, però no ho era de la sang. La que fou trista història d’un infant sol, s’acabà bé perquè un cavaller Makai l’adoptà i li donà una vida, una casa i un propòsit, a part del nom. Esdevingué un caçador de dimonis com el seu pare adoptiu i, quan no caçava, gaudia de la seva companyia i la d’una noia adoptada com ell. Una noia que era la seva alegria i el seu equilibri; tan dolça i delicada que ell conegué la joia de ser el seu protector.
Però un dia, amarg com la fel, la noia i el pare deixaren d’existir i, amb ells, la vida, la casa, el propòsit i el nom. Perquè no havia aconseguit protegir-los, ell s’autodesheretà i ja no li quedà res: només la ràbia. Una ràbia que el nodriria en la seva cerca del culpable i li faria adoptar Zero com a “nom de guerra”.
Aquesta és la història d’en Rei, abans de sortir en persecució del suposat responsable dels assassinats: l’hereu del nom de Garo, segons suggeriment del seu penjoll-guia.
Sense importar-li ni poc ni massa deixar abandonat als horrors el seu territori –cosa que li valdrà, més endevant, un càstic per part del Santuari de l’Oest, sota la jurisdicció del qual es trobava– s’instal.la precàriament al que podria ser un bar abandonat. Des d’aquesta base operativa cerca i observa el seu enemic.
No obstant, en Rei no pot estar segur que Garo sigui el culpable de les morts. Les seves úniques evidències són la silueta de l’armadura, semblant a la de Garo però no igual, tot i que ell interpretarà que sí fins no veurà la de l’autèntic responsable; i que la Sílver, el seu penjoll-guia, li diu que l’emblema de l’espasa és molt semblant a la de Garo.
Aquesta última afirmació també és problemàtica. En primer lloc, en l’escena de l’assassinat, tant l’emblema com l’empunyadura estan tapats per benes negres i no són visibles; però la resta de l’espasa sí que ho és, de semblant. En segon lloc, quan el culpable torna a fer aparició amb la seva armadura, veiem que la seva espasa no porta altre emblema que el de Kiva, el Cavaller Negre, què és una aspa, mentre que el de Garo és un triangle equilàter.
L’única pista que ens hi conduïria no és menys dubtosa. Quan Barago es presenta com a Cavaller Makai –capítols 23 i 24– la seva gabardina té algunes semblances interessants a la d’en Koga, però en negre en comptes de blanc. Potser el tret més cridaner és que l’emblema que hi duu és un triangle equilàter fet exactament igual que el d’en Koga, però invertit. És com una declaració de que en Barago i en Koga són les dues cares de la mateixa moneda. El problema és que en Barago no anava vestit així quan va matar la Shizuka, sinó amb l’armadura.
Una altra cosa interessant és que l’assassí “ha esperat” la presència d’en Rei abans de matar la noia. Com que no podem fer altra cosa que acceptar la paraula de la Sílver, potser haurem de concloure que el culpable volia induir-lo a error deliberadament, és a dir, llançar-lo contra en Koga. Un cop vista l’evolució de la trama ens adonem que això tindria sentit; al cap i a la fi en Koga serà sotmès a un procés destinat a afeblir-lo psicològicament. A més amb en Rei, en imposar –i ser acceptada– la seva presència al Santuari de l’Est, en Barago acabarà tenint un caçador més que li proveïrà de les preses que necessita.
Veiem que la fal.lera d’en Rei per la venjança, l’ajuda a superar situacions adverses i a ignorar qualsevol forma de benestar propi, però el fa presa fàcil de manipulacions.


Capítols 18 i 19. Després de la defecció d’en Koga, el Santuari de l’Est encarregà la seva feina a en Rei, temptant-lo amb tornar-li la vida a la Shizuka. A més, li asseguraren que en ell és el seu assassí, cosa que convertirà en Rei en despietat. No dubta en utilitzar i amenaçar directament la innocent Kaoru –en el pitjor moment per a ella– per a coaccionar en Koga, i només la intervenció inesperada de la sacerdotessa Makai Jabi va poder arrabassar-li’l just quan anava a rematar-lo.
Però les esmentades no són les úniques falles argumentals que ennuvolen l’actuació d’en Rei.
Quan finalment ell s’adona del seu error, sap que necessitarà que en Koga l’ajudi en la seva venjança. Tanmateix, en posar-s’hi, assistim a una escena iversemblant del capítol 24. En Rei i en Koga s’apressen edifici amunt a la cerca d’en Barago. La Gurm els intercepta i els acusa a tots dos d’haver mort en Kodama, el seu fill, quan l’únic culpable és en Koga. Encara més poc creïble és que quan la Gurm té clavat en Rei a terra deixi escapar en Koga, amb la connivència d’en Rei, què sacrifica la seva revenja –la qual ha estat el motor de tota la seva actuació dins de la sèrie– per tal que en Koga aconsegueixi la seva i salvi la Kaoru.
Amb tanta inconseqüència no és fàcil analitzar en Rei ni deduir una evolució creïble de la seva personalitat o, si més no, de la seva actitut. Comprendreu que no estic gens satisfeta de com m’ha sortit aquest article. Senzillament, he estat incapaç de servir-me de les dades disponibles d’una manera raonable. Així que prego als lectors que, si tenen alguna aportació a fer, sisplau, que la publiquin als comentaris. Moltes gràcies!
Un cop més, caldrà prescindir de la confussió on ens porten els detalls i cenyir-nos a la línia argumental, què es pot resumir així:
- Degut a causes personals, en Rei surt a la cerca de vanjança i arremet contra en Koga.
- En Rei descobreix que s’ha errat de blanc i fa per avenir-se amb l'atacat, amb l’objectiu d’establir una col.laboració, perquè l’adversari a batre és massa fort per a ell sol.
- En Rei cedeix en els seus propòsits davant dels d’en Koga.
Capítol 7. En Rei ha descobert que la Kaoru està tacada per la sang d’un horror i, d’acord a les normes, ha decidit matar-la. Lluny de facilitar-li les coses, munta un “show” amb l’únic propòsit d’espantar-la. L’arribada d’en Koga evitarà el desenllaç fatal.

Capítol 8. Més endavant, adonant-se que la noia és invariablement perseguida pels horrors, desisteix, i es dedica a estalonar-la per poder topar-se amb en Koga. Però, de passada, no es priva d’importunar-la a ella, potser com a projecció de la seva ràbia cap al seu oponent. De fet, en Rei es plany davant d’en Koga per la poca consideració que té cap a ella i –com veiem més endavant en la sèrie– l’ús que en fa com a esquer.

Capítol 15. Al capítol 14 va recompensar la bona voluntat d’ella per posar pau entre ell i en Koga amb una agressió quasi sexual. En canvi ara, conscient que en Koga no podria endinsar-se a protegir-la dels horrors a un territori que no és el seu, en Rei el substituïrà en aquesta tasca –a desgrat d’ella– amb més o menys fortuna. En acabar, quan ella li agraeix el seu ajut, el que respon –“...i existeixo realment, ara i aquí”– sembla suggerir-li que espera rebre el seu interès. Llàstima que la manipulació a què serà sotmès per part del Santuari de l’Est torni a posar relevància en el seu jo despietat.

Tanta ambigüetat d’actitut cap a la Kaoru, és o no una altra falla argumental? En conseqüència, també les actituts d’ella cap a ell ho són. Sembla com si el personatge d’en Rei hi hagués estat afegit precipitadament i amb poca traça.
Com, després de tots els despropòsits, en Rei és admès a casa d’en Koga i a la presència de la Kaoru, no està massa clar. Sembla com si facilitar-li a l'amfitrió la sortida del Bosc de les Magnòlies amb el fruit Baranques –tot sol potser no ho hauria aconseguit, és cert– li guanya d’alguna manera aquest dret, puix es queda a la casa almenys fins que la Kaoru es recupera.
Capítol 22. En Rei assisteix, amb els estadants de la casa Saejima, a l’explicació que Zaruba fa dels fets passats que coneix referents a Barago, i a totes les converses que en foren causa i conseqüència. Se li va atorgar un gran privilegi, tenint en compte els seus antecedents.

En Rei fa una molt suau disculpa davant d’en Koga per haver-lo fet objecte dels seus atacs. Però aquest no ha oblidat res del que ell i la Kaoru han sofert a les seves mans, i està decidit a imposar-li una compensació: que l’ajudi a salvar-la a ella, ara que ella ja saben que ha esdevingut un portal per a Meshia. Gràcies a la intervenció d’ambdós joiells-guia, Zaruba i Sílver, la cosa queda en una col.laboració voluntària.
Però, sigui per venjança contra l’assassí real dels seus éssers estimats, sigui perquè accepta que hi ha coses que en són superiors, sigui perquè vol compensar qui ara és el seu company de totes les vegades que ha actuat contra ell i la dona que s’estima, en Rei serà des d’ara un ferm aliat, i fins i tot arriscarà la seva pròpia vida per evitar que en Koga es perdi en les tenebres. A més, s’esforçarà en recuperar la Kaoru un cop ha estat posseïda per Meshia, sense atacar-la i sense defensar-se, amb la mateixa abnegació que en Koga i rebent de valent com ell. Tot i que les circumstàncies l’apartaran d’ell en la lluita contra Kiva, s’ho va fer venir bé per arribar-hi en un moment crític... volant (?!)
Moltes gràcies per les preses de pantalla, Radix!
diumenge, 6 de juliol del 2008
GARO Fanfic - Acecho
Novelización lúdico-obsesiva basada en los episodios 6 y 14.
El dia en que Rei Suzumura partió de la casa de su padre, ignorando si alguna vez volvería a ella, lo hizo sin mirar atrás. No soportaba recrearse en la tristeza de recordar lo que allí dejaba. Sin embargo ahora, sentado en una silla que apenas aguantaba su peso y que había encontrado en la licorería abandonada que le servía como improvisada base de operaciones, a penas podía evitar que la nostalgia, y el rostro dulce de una delicada muchacha, se instalaran en su corazón.
“No!” Se levantó bruscamente y la caída de la silla reberberó en el silencio. Ahora que ya había decidido darse a conocer a su adversario no podía permitir que sentimiento alguno, aparte de la venganza, entrara en su mente. Era como cortejar al desastre, si lo que se decía de Garo era cierto.

Partió hacia la casa de su enemigo, se agazapó entre los matorrades y los árboles que la rodeaban. Vació su mente de todo lo que no fuera la puerta de la entrada que tenía que vigilar: sólo así pasaría desapercibido a la aguda percepción de una joya-guía. Lo vio salir poco después y lo siguió a distancia prudencial para no delatarse. Ese abrigo blanco que llevaba, como de luto, debía ser una sutil advertencia a posibles oponentes humanos como él, porque hasta donde él sabía, la cultura de los horrores tenía un simbolismo distinto.
El tal Koga Saejima –ese era el nombre del actual Garo, según el registro de Caballeros Makai que había en casa de su padre– procedió con rapidez y eficacia a la cacería de demonios entre las tumbas de un cementerio de extranjeros. Rei sacó de su bolsillo una hoja letal que traía consigo y la contempló casi con cariño. Ella sería su mensajera; este recuerdo de tiempos más violentos en que los Caballeros Makai luchaban entre sí. Había encontrado una caja llena de ellas en un escondrijo en casa de su padre, casi enterrada en polvo. La lanzó y escapó, casi simultáneamente.

Volvió para esconderse otra vez en los alrededores de su casa y lo esperó. Aún tardó un rato en llegar, y cuando lo hizo sacó un segundo dardo letal, pero algo en su aspecto lo detuvo. Vacilaba ligeramente al andar, y su respiración parecía forzada. Entonces advirtió que llevaba una mano vendada. !La pequeña hoja había dado en el blanco, después de todo! Ésto se ponía interesante.
Al cabo de poco volvió a salir, fresco como si nada hubiera sucedido. Desconcertante. Dejó que tomara ventaja antes de volver a seguirlo, pero entonces vio salir a la chica y cambió de idea.
En los días que llevaba vigilando la casa la había visto ir y venir en una bicicleta roja. No podía ser la hermana de Garo porque sabía, por haberlo leído en el registro, que era hijo único. Si vivía en su misma casa debía ser su novia. Bien.
Se apresuró a seguirla, ella tampoco iba muy segura sobre la bicicleta. Al final se bajó, y poco le faltó a Rei para soltar una carcajada. !Estaba como una cuba! !En pleno día! Quizá había discutido con su amado. Pero dejó las conjeturas para otro momento: un par de tíos de esos a los que no dejarías salir con tu hermana la estaban molestando. Y como el “hermano” había partido con un rumbo muy distinto, le ofrecía una oportunidad en bandeja. Los muy estúpidos creían que podrian llevársela sin más, pero él, el bueno de la película, haría su aparición, salvaría a la chica y recogería su premio.
Deshacerse de ellos y de los que vinieron en su ayuda fue un juego de niños. Huyeron despavoridos, los muy cobardes, sólo se atreven con los más débiles; ésto era lo que le daba más coraje de este tipo de gente. Y se giró para obtener su recompensa.
La chica, que era muy guapa, se había mantenido a distancia, y se mostró muy prudente cuando él se le acercó.
–-¿Qué tal si te vienes conmigo en lugar de con esos pringados? –-No era una presentación muy decente, reconoció, pero había que representar un papel.
Entonces vio al peculiar anillo. Así que ese Koga Saejima era un tipo celoso y quería mantenerla localizable en todo momento. Indigno uso para una herramienta hecha con propósitos mucho más nobles. Estaba empezando a sentir auténtica aversión por Koga.
Rei rodeó a la chica atrayéndola hacia sí y le cogío la mano. ¿Qué hombre celoso soportaría ésto?

–-Interesante anillo. Aunque me parece demasiado vulgar para tus dedos.
Intentó quitárselo, pero ella se soltó y protestó.
–-Perdona, perdona! –-siguió jugando él-–. Tienes una vocecita muy mona. Seguro que tú eres igual de dulce.
Él advirtió, no sin cierto placer, que ella empezaba a creer que escapar no iba a ser cosa fácil. Dio otra vuelta a la tuerca.
–-Aunque cuando gritas, me gustas mucho más.
Ahora estaba asustada. Rei decidió aflojar ligeramente la presión, más que nada para evitar escenas públicas engorrosas.
–-La próxima vez que nos veamos tenemos que salir juntos, pero por la noche será mejor. En más de un sentido.
Y se marchó. Esperaba que ella le fuese con la historia a Koga y que éste viniera a por él. Volvió a aposentarse en los alrededores de su casa y a vigilar la puerta.
Sílver, su colgante-guía, lo despertó de su siesta cuando hubo algún movimiento. Era ya bien entrada la noche, y Koga salía, quizá de caza, o bien estaba preocupado porque ella no había llegado. Rei se inquietó un poco, a ver si le habría pasado algo a ella, a fin de cuentas estaba borracha cuando él la dejó, y si le sumaba el susto que le había dado... los accidentes de bicicleta no suelen ser muy graves, pero... No le deseaba ningún mal a ella, sólo había querido tocarle –con fuerza– un punto sensible al Garo de turno. El sabía por experiencia propia lo muy sensible que ese punto podía llegar a ser. Se esforzó en encerrar en su corazón el recuerdo de Shizuka, que otra vez intentaba salir a la superficie. !A la mierda con la chica si le pasa algo! !También Shizuka era inocente, pero Garo no tuvo piedad de ella!
Siguió a la carrera a su enemigo, que ya le sacaba mucha ventaja, ¿por qué le habría entrado tanta prisa de repente? Lo supo al cabo de poco. Sin duda, el anillo que ella llevaba, hecho del metal de las joyas-guía, lo habría alertado de la proximidad del horror que la atacaba. Koga le cubrió la retirada y arremetió contra el bicho, disfrazado de mujer despampanante. Rei se divirtió con las técnicas defensivas del horror, extremadamente sensuales, y hasta disfrutó cuando lanzó contra el caballero un ataque coordinado compuesto por un montón de tremendas lápidas sepulcrales. Imaginativo, el bicho. Cuando su odiado colega se deshizo de las lápidas, Rei decidió que había llegado el momento.
Una nueva hoja letal atravesó el aire. La espada de Koga cambió rauda su objetivo para conjurar la amenaza. Rei salió de su escondite, seguro, desafiante.
–-¿Eres tu? –-La chica llebava un uniforme como de camarera.
Estas dos palabras fueron recibidas por Koga con no poca sorpresa. Al parecer ella no le había dicho nada de su anterior encuentro. Lástima. Quizá la relación de este par no era lo que él había supuesto.
–-Ya te dije que saldríamos de noche –-le recordó Rei.
Sacó sus espadas gemelas y se lanzó contra el horror, bajo la mirada de su colega, tan pasmado que no lo siguió de inmediato.

–-¿Quien eres tú?
–-Soy igual que tú –-señaló Rei.
–-¿Eres un caballero Makai? –-intervino la chica.
–¿Fuiste tú quien lanzó la hoja letal?
Ignorándolos a ambos, Rei acometió por segunda vez al monstruo, ahora acompañado de Koga. El golpe de la espada de éste fue interceptado por una de las espadas de Rei lo cual, por supuesto, no le sentó muy bien, y los ánimos se fueron exaltando. Así que cuando, durante el combate de ambos contra el demonio –el cual ya había abandonado toda pretensión de humanidad– ése cogió la hoja letal que había quedado olvidada en el suelo y se la lanzó a Koga; éste la desvió hacia Rei para devolverle el favor.
Que Garo escogiera ese momento para transformarse en el Caballero de Oro, sólo añadió leña al fuego de la venganza que prendía en el corazón de Rei. Esa silueta era tan, tan parecida a la del asesino de Shizuka que de buena gana se hubiera lanzado directamente contra él. Y la espada, había dicho Sílver en esa ocasión, tenía un emblema muy parecido al de Garo. Y ahí estaba Garo, con todo su esplendor. No lo atacó sólo porque Sílver le recordó que tan sólo habían venido a observar. Trató de recordarse a sí mismo que no había un cien por cien de posibilidades que fuera él el culpable de los asesinatos que había venido a vengar, que lo que debía hacer primero era averiguar la verdad. ¿Sería este hombre el devorador de horrores de que Sílver había hablado en aquella ocasión? Parecía bastante normal, y durante el tiempo en que le había observado, no le había visto hacer ningú “picnic” después de su caza, pero las apariencias engañan. Ya bastante difícil era aceptar la existencia de caballeros Makai que comiesen horrores; sin embargo, Sílver insistía en que no era un caso único.
–-Tienes razón –-repuso.-– No puedo salir con una chica si apesto a sudor.
Se apartó del combate y observó con frialdad a Garo acabar con el demonio. Cuando la desdichada mujer que había sido poseída también murió, volvió a acercarse.
–-Me llamo Rei Suzumura; también se me conoce como Zero.
No importaba que Rei hubiese adoptado su nuevo nombre de caballero hacía a penas tres meses: se burló de Koga por no conocerlo, y ni se molestó en decirle que antes se llamaba Guinga.
–-Si no sabes quien soy, tampoco sabrás cuál es mi objetivo.-– Extendió un brazo y atrajo hacia sí a la muchacha. Su adversario, exteriormente sereno, cerró los puños. Éste aguantaba mejor de lo que él esperaba.-– Es posible que la quiera a ella.
Un leve espasmo, que sacudió el cuerpo y el rostro de su enemigo, le indicó que había dado en el blanco. Rei acabó su representación besándole los dedos de la mano a ella y encajó con tranquila dignidad la bofetada que le dio. Dio la espalda a la pareja, y se alejó, satisfecho.
Su desafío estaba lanzado. He aquí un caballero Makai consciente de ser acechado, pero que no sabría si, cómo y cuándo, sería atacado por sorpresa. Invadido su territorio. Entorpecido su trabajo. Atormentada su chica.

Por enésima vez, hay que agradecer a Radix su colaboración :-)
El dia en que Rei Suzumura partió de la casa de su padre, ignorando si alguna vez volvería a ella, lo hizo sin mirar atrás. No soportaba recrearse en la tristeza de recordar lo que allí dejaba. Sin embargo ahora, sentado en una silla que apenas aguantaba su peso y que había encontrado en la licorería abandonada que le servía como improvisada base de operaciones, a penas podía evitar que la nostalgia, y el rostro dulce de una delicada muchacha, se instalaran en su corazón.
“No!” Se levantó bruscamente y la caída de la silla reberberó en el silencio. Ahora que ya había decidido darse a conocer a su adversario no podía permitir que sentimiento alguno, aparte de la venganza, entrara en su mente. Era como cortejar al desastre, si lo que se decía de Garo era cierto.

Partió hacia la casa de su enemigo, se agazapó entre los matorrades y los árboles que la rodeaban. Vació su mente de todo lo que no fuera la puerta de la entrada que tenía que vigilar: sólo así pasaría desapercibido a la aguda percepción de una joya-guía. Lo vio salir poco después y lo siguió a distancia prudencial para no delatarse. Ese abrigo blanco que llevaba, como de luto, debía ser una sutil advertencia a posibles oponentes humanos como él, porque hasta donde él sabía, la cultura de los horrores tenía un simbolismo distinto.
El tal Koga Saejima –ese era el nombre del actual Garo, según el registro de Caballeros Makai que había en casa de su padre– procedió con rapidez y eficacia a la cacería de demonios entre las tumbas de un cementerio de extranjeros. Rei sacó de su bolsillo una hoja letal que traía consigo y la contempló casi con cariño. Ella sería su mensajera; este recuerdo de tiempos más violentos en que los Caballeros Makai luchaban entre sí. Había encontrado una caja llena de ellas en un escondrijo en casa de su padre, casi enterrada en polvo. La lanzó y escapó, casi simultáneamente.

Volvió para esconderse otra vez en los alrededores de su casa y lo esperó. Aún tardó un rato en llegar, y cuando lo hizo sacó un segundo dardo letal, pero algo en su aspecto lo detuvo. Vacilaba ligeramente al andar, y su respiración parecía forzada. Entonces advirtió que llevaba una mano vendada. !La pequeña hoja había dado en el blanco, después de todo! Ésto se ponía interesante.
Al cabo de poco volvió a salir, fresco como si nada hubiera sucedido. Desconcertante. Dejó que tomara ventaja antes de volver a seguirlo, pero entonces vio salir a la chica y cambió de idea.
En los días que llevaba vigilando la casa la había visto ir y venir en una bicicleta roja. No podía ser la hermana de Garo porque sabía, por haberlo leído en el registro, que era hijo único. Si vivía en su misma casa debía ser su novia. Bien.
Se apresuró a seguirla, ella tampoco iba muy segura sobre la bicicleta. Al final se bajó, y poco le faltó a Rei para soltar una carcajada. !Estaba como una cuba! !En pleno día! Quizá había discutido con su amado. Pero dejó las conjeturas para otro momento: un par de tíos de esos a los que no dejarías salir con tu hermana la estaban molestando. Y como el “hermano” había partido con un rumbo muy distinto, le ofrecía una oportunidad en bandeja. Los muy estúpidos creían que podrian llevársela sin más, pero él, el bueno de la película, haría su aparición, salvaría a la chica y recogería su premio.
Deshacerse de ellos y de los que vinieron en su ayuda fue un juego de niños. Huyeron despavoridos, los muy cobardes, sólo se atreven con los más débiles; ésto era lo que le daba más coraje de este tipo de gente. Y se giró para obtener su recompensa.
La chica, que era muy guapa, se había mantenido a distancia, y se mostró muy prudente cuando él se le acercó.
–-¿Qué tal si te vienes conmigo en lugar de con esos pringados? –-No era una presentación muy decente, reconoció, pero había que representar un papel.
Entonces vio al peculiar anillo. Así que ese Koga Saejima era un tipo celoso y quería mantenerla localizable en todo momento. Indigno uso para una herramienta hecha con propósitos mucho más nobles. Estaba empezando a sentir auténtica aversión por Koga.
Rei rodeó a la chica atrayéndola hacia sí y le cogío la mano. ¿Qué hombre celoso soportaría ésto?

–-Interesante anillo. Aunque me parece demasiado vulgar para tus dedos.
Intentó quitárselo, pero ella se soltó y protestó.
–-Perdona, perdona! –-siguió jugando él-–. Tienes una vocecita muy mona. Seguro que tú eres igual de dulce.
Él advirtió, no sin cierto placer, que ella empezaba a creer que escapar no iba a ser cosa fácil. Dio otra vuelta a la tuerca.
–-Aunque cuando gritas, me gustas mucho más.
Ahora estaba asustada. Rei decidió aflojar ligeramente la presión, más que nada para evitar escenas públicas engorrosas.
–-La próxima vez que nos veamos tenemos que salir juntos, pero por la noche será mejor. En más de un sentido.
Y se marchó. Esperaba que ella le fuese con la historia a Koga y que éste viniera a por él. Volvió a aposentarse en los alrededores de su casa y a vigilar la puerta.
Sílver, su colgante-guía, lo despertó de su siesta cuando hubo algún movimiento. Era ya bien entrada la noche, y Koga salía, quizá de caza, o bien estaba preocupado porque ella no había llegado. Rei se inquietó un poco, a ver si le habría pasado algo a ella, a fin de cuentas estaba borracha cuando él la dejó, y si le sumaba el susto que le había dado... los accidentes de bicicleta no suelen ser muy graves, pero... No le deseaba ningún mal a ella, sólo había querido tocarle –con fuerza– un punto sensible al Garo de turno. El sabía por experiencia propia lo muy sensible que ese punto podía llegar a ser. Se esforzó en encerrar en su corazón el recuerdo de Shizuka, que otra vez intentaba salir a la superficie. !A la mierda con la chica si le pasa algo! !También Shizuka era inocente, pero Garo no tuvo piedad de ella!
Siguió a la carrera a su enemigo, que ya le sacaba mucha ventaja, ¿por qué le habría entrado tanta prisa de repente? Lo supo al cabo de poco. Sin duda, el anillo que ella llevaba, hecho del metal de las joyas-guía, lo habría alertado de la proximidad del horror que la atacaba. Koga le cubrió la retirada y arremetió contra el bicho, disfrazado de mujer despampanante. Rei se divirtió con las técnicas defensivas del horror, extremadamente sensuales, y hasta disfrutó cuando lanzó contra el caballero un ataque coordinado compuesto por un montón de tremendas lápidas sepulcrales. Imaginativo, el bicho. Cuando su odiado colega se deshizo de las lápidas, Rei decidió que había llegado el momento.
Una nueva hoja letal atravesó el aire. La espada de Koga cambió rauda su objetivo para conjurar la amenaza. Rei salió de su escondite, seguro, desafiante.
–-¿Eres tu? –-La chica llebava un uniforme como de camarera.
Estas dos palabras fueron recibidas por Koga con no poca sorpresa. Al parecer ella no le había dicho nada de su anterior encuentro. Lástima. Quizá la relación de este par no era lo que él había supuesto.
–-Ya te dije que saldríamos de noche –-le recordó Rei.
Sacó sus espadas gemelas y se lanzó contra el horror, bajo la mirada de su colega, tan pasmado que no lo siguió de inmediato.

–-¿Quien eres tú?
–-Soy igual que tú –-señaló Rei.
–-¿Eres un caballero Makai? –-intervino la chica.
–¿Fuiste tú quien lanzó la hoja letal?
Ignorándolos a ambos, Rei acometió por segunda vez al monstruo, ahora acompañado de Koga. El golpe de la espada de éste fue interceptado por una de las espadas de Rei lo cual, por supuesto, no le sentó muy bien, y los ánimos se fueron exaltando. Así que cuando, durante el combate de ambos contra el demonio –el cual ya había abandonado toda pretensión de humanidad– ése cogió la hoja letal que había quedado olvidada en el suelo y se la lanzó a Koga; éste la desvió hacia Rei para devolverle el favor.
Que Garo escogiera ese momento para transformarse en el Caballero de Oro, sólo añadió leña al fuego de la venganza que prendía en el corazón de Rei. Esa silueta era tan, tan parecida a la del asesino de Shizuka que de buena gana se hubiera lanzado directamente contra él. Y la espada, había dicho Sílver en esa ocasión, tenía un emblema muy parecido al de Garo. Y ahí estaba Garo, con todo su esplendor. No lo atacó sólo porque Sílver le recordó que tan sólo habían venido a observar. Trató de recordarse a sí mismo que no había un cien por cien de posibilidades que fuera él el culpable de los asesinatos que había venido a vengar, que lo que debía hacer primero era averiguar la verdad. ¿Sería este hombre el devorador de horrores de que Sílver había hablado en aquella ocasión? Parecía bastante normal, y durante el tiempo en que le había observado, no le había visto hacer ningú “picnic” después de su caza, pero las apariencias engañan. Ya bastante difícil era aceptar la existencia de caballeros Makai que comiesen horrores; sin embargo, Sílver insistía en que no era un caso único.
–-Tienes razón –-repuso.-– No puedo salir con una chica si apesto a sudor.
Se apartó del combate y observó con frialdad a Garo acabar con el demonio. Cuando la desdichada mujer que había sido poseída también murió, volvió a acercarse.
–-Me llamo Rei Suzumura; también se me conoce como Zero.
No importaba que Rei hubiese adoptado su nuevo nombre de caballero hacía a penas tres meses: se burló de Koga por no conocerlo, y ni se molestó en decirle que antes se llamaba Guinga.
–-Si no sabes quien soy, tampoco sabrás cuál es mi objetivo.-– Extendió un brazo y atrajo hacia sí a la muchacha. Su adversario, exteriormente sereno, cerró los puños. Éste aguantaba mejor de lo que él esperaba.-– Es posible que la quiera a ella.
Un leve espasmo, que sacudió el cuerpo y el rostro de su enemigo, le indicó que había dado en el blanco. Rei acabó su representación besándole los dedos de la mano a ella y encajó con tranquila dignidad la bofetada que le dio. Dio la espalda a la pareja, y se alejó, satisfecho.
Su desafío estaba lanzado. He aquí un caballero Makai consciente de ser acechado, pero que no sabría si, cómo y cuándo, sería atacado por sorpresa. Invadido su territorio. Entorpecido su trabajo. Atormentada su chica.

Por enésima vez, hay que agradecer a Radix su colaboración :-)
Subscriure's a:
Missatges (Atom)